Reparar la ferida...

'Escribir un poema es reparar la herida fundamental, la desgarradura. Porque todos estamos heridos.'
Alejandra Pizarnik

L'altre dia sopava amb la colla i parlàvem de la utilitat de la cultura. De què ens serveix saber coses? On ens porta? Quina és la finalitat?

Jo argumentava, com bé escrivia Pizarnik, que l'art ens cura perquè 'escribir es reparar la herida fundamental, la desgarradura'. Parteixo de la base que naixem d'una ferida, que tot cos prové d'una cicatriu i que la vida acaba sent una lluita per guarir-nos. El poder, però, no l'obtenim per haver sanat, sinó en el seu procés ple de matisos.

Sempre he cregut que ser intel·ligents ens ha de fer millors persones, més humans, més sensibles... És la cultura de la tendresa la que vull. Emmagatzemar no m'interessa per a res.

A voltes penso en la meva tribu, que són tots uns progres. Això de ser progre és una espècie de hippisme intel·lectual disfressat de personatge de Truffaut. A mi sempre m'ha agradat saber que els pares eren progres i que miraven el Bergman en versió original, però recordo perfectament el dia que ma mare em va assenyalar la biblioteca per tal que comprengués el que importava de veritat: 'tots aquests llibres no et serviran de res, Anna, si no t'empenyen a ser més lliure, si no et salven del món, si no et descobreixen a tu mateixa'.

I és ben bé així: cap novel·la, cap film, cap quadre explicarà absolutament res de mi si no sóc capaç de crear i construir amor a través de tots ells. Ja ho deia Rachel a 'Blade Runner' que ser una replicant no havia de condicionar-la perquè la intel·ligència genera sentiments, proporciona empatia. Sempre he pensat que així era, però la setmana passada comprant al Carrefour vaig quedar esparverada. Una senyora que era a la cua just davant meu va sentir com jo demanava una bossa de plàstic (a vegades no reciclo, però ja en parlarem un altre dia d'això) i em va dir que ja era hora que algú en aquell recinte parlés català, que fins aleshores havia quedat esgarrifadíssima. La vaig mirar de fit a fit i vaig sentir una pena profunda al veure com una persona, amb un cert nivell cultural i econòmic, havia decidit, precisament, utilitzar la cultura per convertir-se en un ésser classista i vulgar. És a dir, per deixar de saber i començar a ignorar. A mi el que em sobta és que aquest nanu de la caixa hagi de repetir una feina mecànica en horari partit a canvi d'un sou indigne i que, a pesar d'haver-hi una dona cada dia al costat de la porta demanant, asseguda sobre un cartró mullat, a vostè l'únic que l'espanta és que, durant els cinc minuts que ha durat la cua, ningú parlés català. Quin fàstic.

Mai he comprés que hom pugui emocionar-se amb 'Oliver Twist', entengui el drama que planteja Dickens, i mai s'hagi preguntat res sobre tots els orfes que sobreviuen al seu mateix barri. És una manera de sentir totalment compartimentada que, a més, com que crea individus intel·lectualment capaços, resulta altament perillosa en termes socials.

Escriptors, cantants, polítics, persones aparentment sensibles que tan sols coneixen una petita capa de la ceba però que podrien recitar de memòria 'Les flors del mal'. Si veuen un alcohòlic pel carrer senten rebuig, però proclamaran meravelles d'Edgar Allan Poe.

L'art ha d'apropar-nos al centre de la nostra emoció més pura, ha de servir com a eina per comprendre'ns millor. Si les barbaritats que passen al nostre voltant ens deixen indiferents, llavors la nostra biblioteca no haurà tingut cap sentit. I no hi haurà antídot contra aquesta psicopatia.

'Tu fas que jo vulgui ser millor persona' li diu Jack Nicholson a Helen Hunt a 'Mejor imposible'. I és ben cert: l'amor i l'art (que són exactament la mateixa cosa) ens han d'incentivar a esdevenir allò que som realment, són un camí per sanar la cicatriu, per acariciar-nos mútuament el ventre, per perdonar-nos el dolor més primari. No hi ha res més bonic en aquesta vida.