,
21/05/2020
Lletres i pensament
Gego. Rizoma reticular. 1969

Rizoma...

A propòsit de tot aquest enrenou sobre la figura de no sé quin cineasta, he estat reflexionat sobre el que em molesta realment de tot plegat. I no és pas que algú el consideri un monstre i que, de retruc, enviï al contenidor tota la seva obra -això són opcions de vida i actituds personals que no m'interessen gaire, sinó que d'aquesta postura se'n facin pancartes alliçonadores. Aquest cas és un exemple més que il·lustra el que, per a mi, és un greu problema de fons. Jo ara no entraré més en el debat bizantí sobre si cal separar o no l'artista de l'obra. Jo ho faig i crec que és necessari, però comprenc que hi hagi persones que no vulguin o no puguin fer-ho. I, de fet, tampoc puc assegurar que jo no canviï mai de parer en aquest aspecte. És més, com tot, potser depèn del qui, del com i del quan. Perquè com diu Wisława Szymborska en un poema, res succeeix dues vegades, i jo d'aquest vers ja fa molt temps que en vaig fer bandera.

El problema de fons, però, és un altre. Jo el defineixo com la por al conflicte, a l'alteritat. Normalment, certs emblemes o eslògans acaben amb un punt i final, on no hi ha espai pel debat, on l'interlocutor hi té ben poc a dir, molt menys si no hi està d'acord, perquè quasi sempre es tracta d'una vomitada en forma de monòleg més o menys eloqüent i c'est fini. Afirmem que no sé qui és un mala bèstia, o que llegir no sé què és de mal parits (el que sigui, tan me fa), però en el moment que algú ens posa en qüestió, o simplement ens interpel·la, l'ataquem sentenciant la conversa, aturant-la de cop, retirant-nos o col·locant una barrera infranquejable.

La por al debat, a la crítica o a la opinió aliena és, per a mi, un dels mals més simptomàtics d'aquesta nostra societat. I no és res més que el paradigma de l'individualisme més flagrant. Un egoisme vulgar, infantil, covard, que tem qüestionar-se la idea més minsa i que, en comptes de nodrir-se, viu arrelant premisses inamovibles i enfadant-se massa sovint. Deia Foucault que canviar d'opinió ens fa lliures. I no només fer-ho inconscientment o per inèrcia, sinó a consciència, amb la voluntat que així sigui. Viure obert al canvi, a la mutació constant. Sota el meu punt de vista, l'essencialisme del dolmen és esgotador i feixuc. I, sí, certament és una opció de vida i podria ser legítima si no fos pel seu intrusisme constant.

La por al debat n'amaga una altra encara més ancestral: la por a la violència, a la hostilitat. Debat també significa batre's, habitar un món ferotge, un indret no dissenyat a la nostra mida. Debat implica fortalesa i humor, tendresa i valentia, viure acceptant la intervenció de la resta, a voltes no massa agradable i de manera sobtada. La violència ens sacseja i ens commou i el conflicte que se'n deriva, tot i ser només verbal, és l'únic motor per créixer amb força, per hissar malgrat l'ortopèdia. Discutir davant d'aquells que ens mantenen fixes, sòlids sobre el mateix eix, és quelcom estèril i, a llarg termini, la llavor de la mediocritat, i no parlo de res acadèmic. I alerta, que la revolució que alguns proclamen (a mi m'agrada més el terme resistència) és això, res més que això, i ja és una tasca prou ingent, titànica. Insultar, criticar i provocar als de dalt, aquells que no ens veuen o que no saben ni qui som, no té cap risc a menys que ens hi juguem vertaderament alguna cosa. La batalla, ben entesa, és i ha de ser horitzontal, i és tan perillosa com desitjable. Perquè, i torno a citar en Foucault, el joc de poder és a tot arreu, batega en cada relació que tenim. Siguem coratjosos, entomem-ho sense reticències.

Quin interès té un món poruc ple d'arbres, vistosos i cridaners, però lineals, alçant-se en una sola direcció, sent d'una certa manera? Ser arbre és senzill, però esdevenir rizoma no tant. Cal desitjar-ho amb força i permetre que el misteri t'atrapi. És precís considerar tots els camins, cadascuna de les múltiples possibilitats de fuga. Potser el rizoma de Deleuze es nodria d'aquella aigua de Foster Wallace.

Jo no vull ser un arbre per sempre, així que amb el permís de Sylvia Plath, quan escolti el meu cor bategar amb força, em repetiré ben fort: esdevinc, esdevinc, esdevinc.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Anna Fernández (Sabadell, 1986) Anna Fernández (Sabadell, 1986) és llicenciada en Història de l’Art i màster en Formació del Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat. Ha treballat durant molts anys com a llibretera i actualment es dedica a la docència. Col·labora amb la Casa Baumann, en iniciatives d’organització, comunicació i gestió cultural. 'Cova' és el seu primer poemari.

19/02/2018
Diu el comitè invisible que vivim embrincant possibles, com si la nostra existència irremeiable no fos suficient o prou fiable, com si haguéssim de construir hipòtesis constantment sobre totes les vivències provables o sobre el
11/12/2017
Se'n parla molt, últimament, d'aprendre a curar-nos, a fer pinya, a cuidar-nos en tribu.
10/11/2017
La primera vegada que vaig tenir aquesta sensació, la certesa de que alguna cosa no quadrava, va ser un Nadal de fa tres anys.
04/10/2017
Hi ha una dona prima i menuda que té el cabell molt blanc. Viu en un petit poble de Castella. Davant de casa seva s’hi estén un camp d’oliveres que sempre he imaginat infinit i per on camino sovint, fins i tot en somnis.
09/08/2017
Escoltes el que et diuen les onades: que els qui t’estimaran, voldran que et moris. Perquè els estimaràs, voldràs morir-te. La lògica implacable de l’amor. La lògica implacable de la mort.
12/07/2017
Últimament he llegit força a diverses dones a qui se'ls hi atribueix l'etiqueta de feministes. N'hi ha una que em captiva especialment perquè es nota, al llegir-la, que ha reflexionat força sobre el que escriu i comunica.
07/05/2017
“Cada forat pot ser ferida o finestra”(Laura López Granell)