Jump to navigation
Escoltes el que et diuen les onades: que els qui t’estimaran, voldran que et moris. Perquè els estimaràs, voldràs morir-te. La lògica implacable de l’amor. La lògica implacable de la mort. L’alleujament que dóna saber que estan tan junts.
Joan Margarit
Fa poc vaig tornar al lloc on vaig saber que havies mort. La mateixa cantonada amb aquella farmàcia modernista, el mateix bar amb terrasseta, aquesta vegada molt més atapeïda... Fins i tot crec que hi havia la mateixa cambrera jove i que feia una cara estranya al mirar-me, potser reconeixent com m'havia deixat caure davant de tothom, ara fa uns mesos, presa d'una emoció esfereïdora. Fa poc vaig tornar al lloc on ens vam fer el primer petó, asseguts en aquelles escales d'esglaó estret, on em vas dir que volies marxar a l'Àfrica i que t'agradaven els lleons.
He pogut tornar a certs punts, a certes paraules i indrets, justament perquè són l'única cosa que em queda. Puc recordar-ho perquè, en certa manera, és meu i ni tan sols tu has pogut enterrar-ho. Puc recordar-ho perquè existeix molt més enllà del temps, perquè viu a la pell, perquè batega encara a les roques... Però, per sobre de tot, puc recordar-ho perquè he viscut el meu dolor en els altres, perquè he parlat de tu, perquè els qui m'estimen t'han compartit.
Diu en Joan-Carles Mèlich que en català tenim una construcció verbal preciosa: ser-hi. Davant del dolor dels altres, d'un dolor tan profund i desolador, només podem ser-hi. No cal fer res, només ser-hi. No cal dir res concret, només ser-hi. No cal solucionar ni trobar paraules de consol, fins i tot m'atreviria a dir que no cal ni treure el tema, tan sols ser-hi. La mà a l'espatlla, una trucada, un film compartit, un dit petit acaronant les llàgrimes...Diu el filòsof que quan es troba amb algú que estima pel carrer opta per abraçar-lo, perquè en l'abraçada no hi ha engany possible, precisament per això, penso, és una de les mostres afectives que més incomoda a molta gent. No podem ser hipòcrites en el gest d'abraçar perquè en aquest contacte la veritat supura per cadascun dels nostres porus.
En un dels seus assajos, parlant precisament sobre com ens relacionem envers el dolor dels demés, Susan Sontag escriu el següent: 'la designación de un infierno nada nos dice, desde luego, sobre cómo sacar a la gente de ese infierno, cómo mitigar sus llamas.'. És cert, no podem fer absolutament res davant la mort, no podem ressuscitar a ningú, ni fer que el nostre amic recuperi la feina o a la dona o als fills, tampoc haguéssim pogut aturar l'autobús que la nostra amiga va perdre per sortir massa tard de casa. Poquíssimes vegades podem solucionar res i és per això que ser-hi, caminar amb el dolor dels altres, compadir-lo, estimar aquest desconsol, és l'únic i la cosa més preuada que podem oferir-li a la nostra manada.
Quan vas morir es van multiplicar alguns silencis, els no sé què dir-te noia, he preferit no trucar-te, no volia molestar, amb aquestes coses cadascú fa el que pot. Però quan vas morir, amic meu, també van créixer, malgrat tot, les tulipes en forma de carícia, de mirades, de visites, de fotografies que he rememorat amb gent que, fins i tot, mai havia parlat amb tu.
He pogut tornar fa poc al lloc on vaig saber que havies mort i ara sé que no ets tu qui m'hi ha portat. Són els vius, els que encara habiten en aquesta terra, els que no han tingut por d'abraçar el dolor dels altres, els que m'han acompanyat a tu.
És perquè ells hi han sigut que tu vius dins meu, encara.
Anna Fernández (Sabadell, 1986) Anna Fernández (Sabadell, 1986) és llicenciada en Història de l’Art i màster en Formació del Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat. Ha treballat durant molts anys com a llibretera i actualment es dedica a la docència. Col·labora amb la Casa Baumann, en iniciatives d’organització, comunicació i gestió cultural. 'Cova' és el seu primer poemari.
