T'estimaré sempre...

És una cosa molt complicada, la de transformar l'amor. És ben difícil saber què fer-ne de tot aquest torrent colpidor. Perquè diuen, i aquesta és una idea molt dura de rebatre, que l'amor no s'escull, sinó que ens guia a nosaltres i, en el millor dels casos, ens transporta a casa. Però quan les portes es tanquen esdevé una tasca molt àrdua saber retrocedir, canviar el rumb.

Diu Cortázar que l'amor és 'cómo un rayo que te parte los huesos y te deja estaqueado en la mitad del patio'. Jo crec que és això i molt més. És retrobar el camí cap allò que som, és mirall i és reflex. És complicitat, és nit i és aurora. És reconèixer el teu ésser en l'altre, és amistat, és tendresa i conflicte. L'amor és fusió, és entrega, és llibertat. És tan profund, tan rotund i irremeiable, que per això resulta tan feixuc reconduir-lo. Moltes vegades separem els cossos ferits per l'amor justament perquè ja no sabem com curar-nos plegats. Sovint posem distància a les passions perquè després d'estimar no sabem com seguir estimant.

Una de les escenes més boniques de Rossellini a 'Te querré siempre' (Viaggio in Italia) transcórre als últims minuts del film. Un matrimoni fallit decideix divorciar-se i acabar amb l'agonia i el malestar que els persegueix des de fa temps. En mig d'una marabunta humana, la grandiosa Ingrid Bergman és arrasada per l'estampida. El primer pla de la cara del seu marit és indescriptible. El pànic a perdre-la, la por a que prengui mal. L'abraçada final, apoteòsica, ho desvela tot: ens estimarem sempre, de la manera que sigui. Contra això no es pot lluitar.

A voltes confiem, ens obrim a l'altre, ens desarmem i la porta es tanca. Diem que no som amats com voldríem o correspostos amb la mateixa intensitat. A voltes som amats amb una força que ens desborda i no sabem reaccionar, aleshores la porta la tanquem nosaltres. Deixem i som deixats, ens decepcionem i patim, patim moltíssim. Patim perquè no hem après a discernir l'amor, a acceptar-lo tal com és, tal com s'esdevé, acompanyant la seva partida, els seus amagatalls. Ens costa horrors assaborir l'instant, que és aquest, i cap altre... És tan simple creure que l'amor ha de partir-nos els ossos i deixar-nos estabornits, tal com deia el poeta, que quan ens aixequem no sabem què fer-ne dels bocins, tan petits, tan vulnerables, exposats al sol i a la pluja. Alguns els guarden dins d'un calaix, altres els ploren i s'hi enrabien. No percebem l'amor perquè no el reconeixem.

Però jo penso que l'amor, quan és cert, habita i es reprodueix en nosaltres, neix endins i es projecta enfora, la seva potència irradia al pit i topa amb el món. No trobem l'amor a fora, sinó que a fora el brindem. Just al revés del que ens havien fet creure.

Aleshores no hem de sofrir, res es perd, res ens poden arrabassar. El sentiment és nostre, i palpita perquè som.
Rossellini tenia raó: t'estimaré sempre.