Jump to navigation
Eren les 10h del matí. Feia un sol espatarrant i un ventent que refrescava l'ambient, òptimament. Can Tortuga havia rebut convidats, alguns de dues i altres de quatre potes. Tots plegats ens dirigíem tranquil.lament a alimentar els corrals. Veiem amb radiant alegria la perspectiva d'un dia de feina esplèndid.
Quan de sobte... Cocooooooooooc, cocooooooooooooc, cocoooooooooooooooooooc!!! I acte seguit, un silenci. Tètric. Alarmant.
S'ensuma tensió en l'ambient. Estem tots petrificats amb el blat de moro a mig bolcar a les menjadores i el pa del Turris a mig remullar a la palangana. Ens mirem els uns als altres preguntant-nos "què punyeta ha passat?". Quan de sobte, d'entre les reixes dels corrals detectem una cua, llarga i peluda, essent remenada pel seu propietari amb un entusiasme sospitós. Una llenguota de pam i mig ressalta una rialla de satisfacció al musell del gos, denotant un orgull no gens fingit.
Amb peus de plom ens dirigim a l'escena del ja previsible crim i...
I sí, ha passat. Una de les nostres apreciades gallines ha caigut en mans d'un hoste caní de més de 50 kilos. No hi ha restes de sang, enlloc. Pressuposem doncs, que ha fallit a causa de l'ensurt. Un atac de cor fulminant. I una treballadora menys entre les nostres files.
Seguint amb la filosofia del nostre projecte, Can Tortuga es prepara per aprofitar les restes de la malaguanyada bèstia. Aquí no es llença res!
Després de decapitar-la amb una destral al segon intent, penjar-la per què es dessagnés i comprovar que la sang havia coagulat per la nostra no-gens-ràpida reacció al succés, espantar mosques sense parar del cadàver, cremar-nos els dits mentre l'escaldàvem, deixar la cuina feta un desastre quan la desplomàvem, jugar-nos a "pegra-paper-tisora" qui buidava els intestins... només ens queda disculpar-nos al gremi de carnissers per la destrossa (sempre ben intencionada, val a dir) que varem fer amb la víctima i agrair-los la feina que fan.
Vam entendre que de tot en aquesta vida sempre se n'aprèn alguna cosa, i la nostra lliçó va ser, ni més ni menys, que encara ens queda molt, molt i molt per aprendre en aquest camí cap a la autogestió!
La gallina, efectivament, havia mort garratibada, i la seva carn era igualment dura com una roca. Així doncs, després de diversos intents d'ingerir (amb el risc afegit de perdre una dent en l'intent) la gallina al forn, varem consensuar la resolució següent: "a la porra i que ho intentin els gossos!". I si, les quatre bèsties de raça indesxifrable es van fumbre un banquet de dos parells de nassos.
Nosaltres ens vam quedar amb les patatones al forn... ecològiques, això sí!
En els darrers anys, centenars de joves han marxat de la ciutat al camp. Més enllà del mite de la vida rural, aquests són els detalls que mai s'atrevirien a explicar.
