Jordi Martí-Rueda: "El swing és un acte d’emancipació, de rebel·lia i pot acabar contribuint a cohesionar la societat"

L'escriptor i historiador ha publicat 'Swing, swing, swing, vides de jazz, rebel·lia i ball'

Idoia Perich

10/03/2021

Llibres

La música creix, evoluciona, es defineix i agafa formes diverses. Així els cants espirituals dels esclaus negres donen peu al gòspel, aquest al blues, després al jazz i així, a grans trets, arribem al swing. Alhora la música es tradueix en una expressió de ball, com és el lindy hop. El llibre 'Swing, swing, swing, vides de jazz, rebel·lia i ball' (Sembra Llibres) deixa clara aquesta evidència i l’acompanya de la contextualització política, social i econòmica de la qual no se'n pot deslligar. L'autor n'és Jordi Martí-Rueda (Barcelona, 1976) escriptor i historiador a qui el ritme del swing corre per les venes i trontolla sota els peus. A través de detalladíssimes descripcions que palpen el batec de cada escena, retrata el què, el com i fins i tot el perquè de cada inflexió que ha fet la música negra des que va arribar, amb cadenes als turmells, als camps de cotó de Nova Orleans. El camí estaria ple d’entrebancs, amb visites a l’infern, però a través de la música, també tocaria el cel. Una lectura que convida a emprendre el vol de la mà d’una banda sonora alegre. És la tercera publicació de Martí-Rueda després de 'Tocats pel vent. Cinc històries humanes de les Brigades Internacional i la Guerra Civil' (Pagès Editors) i 'Brigadistes. Vides per la llibertat' (Tigre de Paper). A Surtdecasa hem parlat amb ell.

La història funciona així, tens uns ingredients i uns escenaris, però hi ha d'haver persones que premin els botons que convé

- Escriptor, historiador, enamorat del swing, professor de lindy hop... la tinta et bullia a la ploma per escriure el llibre?
Tinc una forta connexió amb la música i el ball, i això no és triat. Qualsevol expressió artística que t’atrapa no és perquè facis un exercici intel·lectual pel qual creguis que t’ha d’agradar, sinó que senzillament t’agrada. I t’agrada perquè et connecta amb l’emoció. Si a més es dóna el fet que sóc curiós, doncs em sento atret per saber com aquella expressió ha estat possible que arribés fins a mi. Volia saber com s’havia creat aquesta música i aquest ball. Les coses no passen perquè sí, les persones les creen com a resposta a un context determinat. Jo el volia conèixer, saber com s’havia generat i perquè, i com les persones que ho havien generat ho havien viscut, com els hi havia influït i com elles havien influït al moviment en si. Es tracta d’entendre la dimensió humana que hi ha darrere de la música.

- I després de conèixer-la, t’has decidit a escriure-la.
A la que grates una miqueta i comences a trobar històries boniques, impactants… tens la necessitat d’explicar-les, la meva millor manera d’expressar-ho és escrivint. Escriure un llibre és una inversió de temps i d’energia molt gran, així que si ho fas, val més que el que escrius t’agradi, t’interessi i t’emocioni. Si no t’omple, no et compensa plasmar aquesta necessitat. Escrivint segueixes buscant més informació, acabes entenent-la millor i cada cop tens més necessitat de fer saber el que estàs aprenent. De fet, jo no he descobert res aquí, el que he fet ha estat un buidatge d’altres fonts i el producte final és una síntesi, és un mosaic del què va ser la gestació del jazz i del swing.

- L’índex del llibre no és cronològic, sinó que a través de 26 capítols es ressegueix l’abecedari amb la inicial d’un element vinculat amb el swing o els seus dies. Per què aquest ordre?
Quan projectes un llibre has de pensar en com comença i com acaba, posar-li uns límits per veure’l com un tot, així l’acotes. Jo vaig triar aquesta fórmula perquè no és un llibre d’història, sinó un llibre d’històries, així que no ha de seguir un ordre cronològic, no és un assaig. Els capítols estan enllaçats, el final de cadascun prepara el següent i això marca un lligam conceptual. És una manera d’explicar que en el jazz tot està interrelacionat perquè és com una teranyina gegant en què els dos punts més allunyats estan també enllaçats. Em semblava interessant que la forma reflectís el contingut. Les coses es poden explicar o es poden mostrar, jo vaig optar per mostrar-ho. A més, salvant les distàncies, és una imitació dels músics de jazz quan fan relleus de solos, és una picada d’ullet a l’estil. Trasllado una manera de tocar a una manera d’escriure.

- Podem parlar de música definint-ne la melodia, el ritme, l’harmonia… A 'Swing, swing, swing, vides de jazz, rebel·lia i ball' no hi ha res d’això. Tu parles de sensacions, impulsos, batecs, esgarrifances i levitacions.
Una expressió artística te la pots mirar des d’un punt de vista analític i tècnic, però també des de la part emocional. Com a historiador, a mi m’interessa el vessant humà, crec que és la que ajuda a entendre el que va passar i a poder-la compartir. L’anàlisi tècnica és freda. Com deia el pianista de jazz Fats Waller, "en el jazz i en el blues, no importa què facis, sinó com ho facis"; també Charlie Parker, saxofonista, deia que "el jazz és l’alegria del blues" és a dir, tot rau en el com. De fet, si parlem merament d’estructura, hi ha altres músiques en la història que han mantingut el patró del blues, però no ho eren, perquè no tenien l’ànima del blues. També ha passat el revés, algunes expressions que sense mantenir l’estructura, han conservat l’ànima. La meva manera d’interpretar-ho és que abans del blues la música negra era principalment la dels cants espirituals i el gòspel, en què el subjecte era col·lectiu, cantaven els esclaus. En el blues el subjecte passa a ser individual, canta el jo, s’explica la tragèdia personal i íntima. Això assenyala un acte d’emancipació, és la primera vegada que l’esclau parla del jo com a individu, prèviament no hi havia aquest reconeixement. El jazz fa un pas més i s’hi suma l’alegria, canvia el to. A mi el que m’interessa plasmar és com es viu, al final és el que dóna caràcter a la música o al ball, la vivència. Alhora, el lindy hop és el que passa quan el swing entra dins el cos d’una persona, el cos necessita expressar-ho. Si el swing és una música enèrgica i explosiva, el seu ball també ho ha de ser. És la manera com el cos dibuixa aquesta música.

- La història de cada testimoni s’escriu en tercera persona, però ho fa amb tota mena de detalls, intensitat i experiències. La documentació per escriure el llibre va molt més enllà del context històric i l’àrea personal agafa especial rellevància.
Vaig fer servir diferents tipus de fonts. Una em retratava el vessant històric, que eren les autobiografies dels qui són protagonistes d’aquesta història: músics, ballarins, escriptors… per xuclar directament de les seves vivències. Després, la música mateixa, escoltar-la bé. La manera com la vivien influeix en la manera com l’escrivien. I també vaig entrevistar a una desena de persones del món de la música i el ball. Entre altres, els feia dues preguntes que eren les següents: "Com explicaries què és el swing a una persona sorda?" i "Com explicaries què és el lindy hop a una persona cega?". Buscava més el fet de saber com se sent l’expressió, que l’explicació tècnica. I les respostes expressaven emoció.

Jordi Martí-Rueda | Foto: Judit Torres
- En molts casos la música neix com a brollador de la tragèdia íntima, per alliberar-se’n. És un acte reivindicatiu i una vàlvula d’escapament?
Crec que en el blues, si és autèntic, és ben bé així. Però no en el jazz, ni en el swing, on és una expressió de felicitat i alegria. El que passa és que en determinats contextos un acte d’alegria pot ser un acte de rebel·lia, encara que la intenció no sigui aquesta. A la Nova Orleans dels anys 10 i 20, que els músics toquessin mentre envaïen els carrers i fessin solos és reivindicatiu perquè és un acte d’emancipació. I no és casual que el swing explosionés en l’època de la Gran Depressió, cap als anys 30, a les grans ciutats. És una expressió d’alegria que respon a una rebel·lió contra el context. Malgrat tot, no crec que hagi de sorgir necessàriament d’un patiment. L’alegria també pot ser un acte d’atreviment i rebel·lia, i en aquest cas es plasma en la música i el ball.

- El swing conviu amb el racisme del Ku Klux Klan i de Jim Crow, el feixisme de les joventuts nazis, amb el masclisme i altres forces opressores. També en la música, si no t’uneixes a l’enemic, t’has de fer més fort?
En el cas de Nova Orleans o Nova York, la música i el ball podien ser un element de cohesió social tot i no tenir aquesta intencionalitat, però es convertia en un element de pertinença social i funcionaven com a generació d’autoestima. En el cas d’Alemanya, amb els ballarins de swing d’Hamburg, és el nazisme que els converteix en enemics. Ells només eren persones que els agradava la música swing i ballar lindy hop, però a través de l’etiqueta de "música degenerada" que el nazisme hi va atribuir, els converteix en enemics del projecte nazi. Ells tenen una mirada més liberal, difereixen i refusen el model nazi i la prohibició els acaba convertint en rebels, però no ho són inicialment, el nazisme els penja l’etiqueta. No neix com un llenguatge reivindicatiu, sinó que s’hi transforma donat el context. Ells ballaven per passar-ho bé i prou, i finalment es converteix en la seva eina d’expressió.

- El swing actua com a nexe i reconeixement d’una consciència, una identitat. És una característica que es pot extrapolar a altres estils?
En un dels camps de concentració on van confinar part dels ballarins d’Hamburg, al camp de menors de Moringen, tenien una consciència de grup molt marcada, se sentien com una elit dins dels presoners. Això no deixa de ser paradoxal, perquè aquesta expressió la van crear originàriament a l’altra banda de l’Atlàntic els més desheretats. Si observem la música negra que va venir després com el funky o el hip-hop, són músiques que impliquen certa actitud en relació amb la societat en què viuen. La música és identitat.

- Hi ha cançons que posen de manifest determinades realitats a través de la pregària per un alliberament o la lluita contra el racisme. Però el swing és un cant a l’alegria i al fet de deixar la realitat en un món a part.
El swing és un acte de felicitat. En determinats contextos pot ser un acte d’emancipació, de rebel·lia i pot acabar contribuint a cohesionar la societat. Però no podem parlar del jazz o del swing com a música polititzada. De fet, l’han interpretat músics que no eren negres, ni d’esquerres. Hi ha pocs casos, però sí que hi ha cançons que tenen aquest component, com ‘Strange Fuit’, que posa sobre la taula el problema racial. Anteriorment hi ha altres cançons que també parlen de llibertat, però ho fan de manera molt subtil, són els cants espirituals. Com ‘Swing Low Sweet Chariot’, que sota l’aparença de cants religiosos amagaven missatges d’anhel de llibertat. De vegades hi havia missatges ocults amb instruccions precises sobre com aconseguir la llibertat dels esclaus i anar cap als estats del nord. Així, quan parlen del riu Jordà, en realitat es refereixen al riu Ohio, o quan diuen "poseu-vos a l’aigua que Déu la remourà" fan referència al fet que és on els gossos que els seguien la pista perdien el rastre.

- La Savoy era la sala de ball del swing per excel·lència. Però el swing ha anat més enllà i ha reviscut a sales i carrers. Com va ser?
Just abans de la pandèmia vèiem a les places molta gent ballant lindy hop, amb les corresponents bandes de swing. Hi ha hagut un auge evident. Em preguntava com era possible, perquè aquest estil va deixar de tenir èxit més o menys després de la II Guerra Mundial, especialment el ball, que gairebé va desaparèixer de la memòria col·lectiva. Però als anys 80 hi va haver algunes persones que van recuperar pel·lícules en blanc i negre on es veien persones ballant lindy hop, van quedar tan fascinades que es van dedicar a buscar. Erin Stevens, una noia de Califòrnia que va voler seguir-ne la pista, es va assabentar que un d’aquests antics ballarins es deia Frankie Manning i vivia a Nova York. Va fer una recerca exhaustiva fins que el va trobar. Li va costar convèncer-lo, però va insistir fins que ell va accedir a ensenyar-li a ballar. Gràcies a això Manning va tornar al món del swing i es va recuperar el lindy hop, que es va anar difonent. Es van anar creant escoles arreu per on passava. La història funciona d’aquesta manera, tens uns ingredients i uns escenaris, però hi ha d’haver persones que premin els botons que convé.

- De l’expressió cultural afroamericana al fenomen de masses hi ha mil i una vicissituds. Avui sentim i ballem el mateix?
No s’ha de pretendre tocar, ni ballar tal com es feia aleshores. Un ambient com el que hi havia a la sala Savoy és irrepetible. Aquell era un moment en el qual s’estava creant el ball. Ara s’improvisa sobre uns coneixements previs, és diferent. No cal pretendre que sigui igual. De fet, encara que ho pretenguem, no serà igual. El que va ser, va ser i ja no ho reviurem de la mateixa manera. Però el que caracteritza el swing i el lindy hop és l’alegria, i això és una cosa que la podem aprofitar i crec que és el que Manning va transmetre.

- Seguim vivint en un món de classes separades pel color i el gènere?
N’estem ben ficats i fins al coll. Vivim en un món en què durant mil·lennis s’ha discriminat per gènere i per origen cultural, per motius lingüístics, pel color de la pell... Hem avançat en moltes coses, però l’herència cultural és molt potent. El masclisme és una manera d’actuar que ha regit la nostra societat des que tenim memòria, podem fer un exercici per corregir-ho, però és evident que segueix sent-hi. En la nostra cultura el patriarcat i l’eurocentrisme ha regit durant molt temps, l’esforç per canviar-ho ha de ser personal, col·lectiu i pedagògic per desprendre’ns d’aquestes herències.

- La música segueix sent l’expressió d’evasió intensa que era?
Tots tenim necessitat de vies d’escapament, sigui amb la música, el ball o qualsevol altra expressió. El que passa és que les vies d’escapament et poden ajudar a subsistir al dia a dia, però no han de ser el substitut de les necessitats.