Jump to navigation
- Deu anys de publicacions. Es diu de pressa, això. Sí. Quan vam començar no teníem perspectives. No sabíem ni quants llibres faríem ni com ho faríem. Comences amb il·lusió, però no tens una visió de què serà el futur i al final ara ja són deu anys.
- Què us va dur a crear l’editorial? I més concretament, una editorial amb una línia tan marcada? Hi havia temes que ens interessaven molt i que ens semblava que no eren al mercat. Temes de cultura popular, etnogràfics, però amb una visió molt divulgativa. Com que hi havia tants de temes, vam començar amb el primer i allà ja vam decidir que faríem una editorial. A partir d’aquí no han parat de sortir idees noves i autors que han confiat en nosaltres i ens han ajudat a fer el projecte més gran i més interessant.
- Vau ocupar un espai que no havia omplert ningú? Per exemple, vam fer un llibre sobre pobles que havien quedat abandonats i com era que havien quedat abandonats, un tema del qual no hi havia bibliografia. I com aquest, molts altres. Ens agrada fer llibres sovint col·lectius en què preguntem coses a la gent. Gent normal i corrent que té moltes coses per explicar que permeten obrir moltes finestres noves. Ens va semblar que això no estava cobert i ens feia il·lusió començar. Tot i que això és el que penses al principi i després tot es va complicant. Però ho fem amb molt de gust perquè és una feina que ens encanta. Això ens permet tirar endavant i continuar amb il·lusió.
- Com valoreu aquests anys? Els valorem molt positivament. Ens sembla que amb aquests deu anys el projecte ja està consolidat, malgrat les crisis, les pandèmies i totes aquestes coses, i esperem poder-ne fer deu més.
- Tenim interès, els catalans, en la nostra cultura i tradició? A nosaltres ens sembla que sí. Trobem aquest suport perquè la gent compra els llibres. I no només els compra, sinó que a vegades amb els llibres que fem acaben passant coses i això està molt bé. Vol dir que són temes molt vius, perquè al final estàs parlant de coses que et toquen molt de prop. A vegades sembla que sapiguem més llegendes celtes que de nostres. Però llavors fas un llibre de llegendes de la Costa Brava i aquest any ja arribem a la cinquena edició. A la gent li interessa saber que en aquella cala on es va a banyar resulta que s’explicava una llegenda del temps dels corsaris i que aquella llegenda ha donat nom a la cala.
- A què et refereixes quan dius que "acaben passant coses"? Es generen sinergies. Per exemple, vam fer un llibre que es diu 'Catalunya bull', sobre aquesta festa que es fa al carrer en molts pobles i ciutats -que ara amb la pandèmia malauradament no s’ha pogut fer- que és treure sopes o escudelles al carrer. Una mica arran del llibre es van ajuntar moltes colles i van fer una celebració. El llibre va posar en relleu la feina que fan i el valor d’aquesta cultura. Un altre exemple són els llibres de pobles perduts, que han fet que es trobessin lectors amb persones que surten al llibre.
- No ens prenem la cultura com una peça d’exposició, sinó que la vivim i ens la sentim part de la nostra identitat. Exacte. La cultura popular és el que té, ho vivim. Portem un any terrible perquè no s’ha pogut fer res. Però d’alguna manera és el que activa el país, perquè tots en formem part en qualsevol moment.
- Els llibres de Sidillà són llibres vius, que no passen de moda. Si publiques narrativa passa de pressa, perquè immediatament ja hi ha una altra novel·la. La narrativa ens agrada molt, també l’editem i no deixem de buscar llibres de narrativa que ens agradin. Però és evident que els llibres etnogràfics formen part del país. I d’alguna manera no passen de moda, són allò que en diuen longsellers, es van venent i es van editant.
- Vosaltres mateixos participeu en alguns llibres com a autors. Abans de ser editors ja havíem publicat llibres d’història, novel·les, articles, havíem treballat en diversos mitjans i és una part que ens agrada molt. Per això de tant en tant ens engresquem i fem algun llibre que reflecteix això. Per exemple, en Xavier Cortadellas aquest any ha publicat 'Enaigats', un llibre que repassa tot el que és l’aigua al Baix Empordà a partir de la gent, del territori, d’aquests rius que, com ell diu, a l’Empordà no acabaven d’arribar a mar i ho emplenaven tot d’aigua. I al llarg dels segles els homes els han anat buidant per poder aprofitar aquesta aigua. És una història apassionant i l’ha escrit ell perquè és la seva passió.
- Les propostes dels llibres solen ser vostres o us les fan arribar? Ho fem de totes dues formes. Nosaltres anem pensant llibres de temes que ens sembla que no se n’ha parlat, i també hi ha autors que ens fan arribar llibres i que ens ajuden a fer més gran aquest projecte. Estem molt contents d’estar editant la 'Història de la cuina catalana i occitana', de Vicent Marqués, que és una proposta que ens va arribar per correu i ens va entusiasmar. És un projecte enorme, perquè són deu volums i a cada volum hi ha nou-centes pàgines, però estem segurs que aquest llibre quedarà com a compendi indispensable de la cuina tradicional, que és una cosa que malauradament es va perdent.
- Publiqueu uns set o vuit llibres l’any. Dieu que el llibre necessita un acompanyament. Més de vuit llibres no volem fer. Som dues persones a càrrec de l’editorial, tot i que evidentment treballem amb molta altra gent. Vuit llibres és un topall que ens sembla que podem controlar: podem acompanyar els llibres, els podem defensar i els podem fer bé.
- També hi influeix el panorama literari català, en el fet que tingueu un topall de vuit llibres l’any? És una barreja de totes dues coses. Per una banda és un nombre de llibres que ens va bé, i per una altra, el mercat cada cop s’accelera més i necessita més novetats. I nosaltres, amb tota la modèstia, mirem de fer llibres que quedin una mica, i això és molt difícil, perquè vol dir que has de defensar molt cada un d’aquests llibres i vol molta feina.
- La sensació d’acceleració hi és present. Ara es parla molt d’un llibre i d’aquí a uns mesos ja no. Exacte. Una llibreria no pot tenir tot el que s’edita perquè no hi cabria, és normal. Però fer un llibre i veure que pot passar molt ràpidament és fumut.
- Vau escollir un nom per a l’editorial molt representatiu de tot allò que volíeu que fos i que transmetés. Vam agafar un nom molt representatiu i poc comercial. Sidillà és el nom d’un jaciment que hi ha a Foixà. Era un poble que a l’alta edat mitjana les arenes del Ter colgaven les terres i al final van acabar marxant. Quan nosaltres vam posar-li el nom, Sidillà era un jaciment que pràcticament no s’havia excavat. Els darrers anys s’hi ha fet una excavació i es pot veure molt més que era. A més de l’església de Sant Romans, que era el que sortia i es podia veure, ara es veuen totes les cases.
- 'Arrelats' és un llibre que serveix una mica de celebració dels deu anys? Com que fèiem deu anys, volíem fer alguna cosa diferent. Vam començar a donar voltes al tema dels masos i, després de valorar diverses possibilitats, se’ns va acudir buscar famílies que fossin molt antigues, que fes molts segles que visquessin en un mas. Nosaltres en coneixíem alguna pel Baix Empordà, però no en teníem prou per a fer un llibre. Estem parlant de famílies que hi són des d’abans del descobriment d’Amèrica, molts segles. Vam començar a treballar i en vam trobar. I quan érem a la meitat del llibre ja vèiem que no hi cabrien totes. Aquest llibre només amb la comarca d’Osona ja l’hauríem pogut fer.
- Hi deu haver molts casos, doncs. És un fenomen que mereix una reflexió. Com és que a Catalunya tenim famílies que fa nou segles que són en un mateix lloc. Vam quedar parats. La idea era anar a veure fins on arribava la memòria oral, ja que nosaltres pensàvem que si una família no havia marxat mai d’una casa, d’alguna manera havia de quedar retinguda la memòria en aquesta casa. És la memòria d’aquestes famílies, però al final és la memòria de tots. Hem pogut recular fins a la Guerra de Successió i hi ha dues famílies nord-catalanes que poden recular fins a la Revolució Francesa. Surten molts temes que formen la història d’aquest país i és interessant veure com els masos s’han anat adaptant a tots aquests canvis: al llarg dels segles s’han eixamplat, han girat, els han sortit portes on abans no n’hi havia, alguns han patit incendis, tenen grutes a sota o coses que els historiadors encara no han sabut explicar.
- Em recorda la Caçadora de masies. Que hi hagi aquesta noia a les xarxes i que tingui tants seguidors demostra que l’interès hi és i que la gent se sent seves aquestes masies. A vegades passes pel costat de masos que han caigut completament i això és un fracàs que ens interroga a tots. Hi ha una casa a Llofriu, que diuen que l’amo es va haver d’exiliar després de la Guerra Civil i que no ha tornat mai més. I no en sabem res, és un misteri. Creiem que s’han de posar en valor els masos i hi hauria d’haver alguna institució que els protegís i que es pogués ajudar els amos, perquè els propietaris sovint no poden pagar les reformes. Les masies són una institució d’aquest país, tenen molts anys d’història.
- Hem de donar valor a les coses perquè es puguin conservar. A vegades tot va tan de pressa que hi passes pel costat i ni hi penses. Però quan t’atures un moment dius ostres, aquesta casa l’han construït no sé quantes generacions de persones, perquè un mas no el fas amb una generació. Un dels entrevistats, un hortolà de Perpinyà, deia que la casa on vivia com a mínim l’havien fet tres generacions. És un esforç molt gran i menystenir-ho i prescindir-ne és fort i xocant. El que no es coneix no s’estima i el que no s’estima no es defensa. I en canvi quan ho coneixes és quan es posa més en valor.
Web Edicions Sidillà Twitter Edicions Sidillà
Twitter Judit Pujadó Twitter Xavier Cortadellas
