Raquel Córcoles: "Si em contracten que sigui per la meva feina, no pels meus seguidors"

 

Em fa moltíssima il·lusió, és un orgull que et reconeguin a casa teva i que hi hagi gent que hi pensi i et proposi a tu per una cosa tan representativa de la ciutat.

 

Quan m’ho van demanar vaig respondre que sí al moment i em vaig posar a trucar a tota la família per explicar-ho!

 

No, no ho tenia molt clar... Vaig demanar si em podien passar els cartells dels altres anys per poder mirar amb calma tot el que s’havia fet i per pensar què hi podia aportar jo. La veritat és que n’hi havia molts que m’encantaven i em feia por no estar a l’altura.

 

És el primer cartell que m’han encarregat d’aquestes característiques i no podria haver estat millor! Sí, alguna cosa m’han proposat i he dit que no, però perquè era per una marca de publicitat que no encaixava gaire amb la Moderna. I algunes vegades pel volum de feina he hagut de dir que no a coses que m’hauria agradat fer.

 

Jajajajaj No, és un honor. No ho he decidit jo, així que m’ho prenc com un cop de sort que m’ha ajudat a que la meva família vagi veient que això d'estar “fent dibuixos a la ciutat” serveix d’alguna cosa. De cara als meus amics d’aquí tampoc, molts d’ells m’han ajudat donant-me la seva opinió mentre el feia...

 

Ha estat com una carrera de fons. Al principi vaig pensar: “ara treballaré moltíssim i quan guanyi la beca, descanso!”, després va ser: “ara em toca fer un llibre, quan l’acabi descanso!” i després van venir les col·laboracions gratuïtes per donar-me a conèixer, el blog, publicacions a les revistes setmanals El Jueves i Cuore, i altres encàrrecs que no pots rebutjar perquè si no, no arribes a final de mes... I ara penso “quan acabi el tercer llibre... ¡descanso sí o sí!”, però ja no m’ho crec...

 

El Jueves va ser la prova més dura que he viscut. El públic era molt diferent a mi, i no acabava d’encaixar... Cada setmana tenia autèntic pànic perquè no sabia molt bé de què parlar, encara em costava molt dibuixar... i les crítiques no eren gaire bones que diguem... Sort que a Internet i a Cuore era al contrari, tot el que feia tenia molt bona acollida i això em va animar. Finalment vaig poder deixar El Jueves quan Random House em va encarregar el segon llibre... I Grazia ha estat un gran pas ja que em deixen total llibertat per parlar del que vulgui i m’hi sento sento molt còmode.

 

El tercer llibre és el primer que no està protagonitzat per la Moderna. El primer que tindrà un protagonista masculí: El Cooltureta. Una fauna que també he conegut molt i de la que tenia moltes ganes de parlar. 

 

Sí, l'elecció de El Cooltureta és un clar exemple que tenia ganes de canviar. No perquè estigui cansada de la Moderna, sinó perquè tinc ganes de provar coses diferents i no estancar-me.

 

Es que el “món dels bloggers” és un món a part. Jo vaig començar a fer paròdia dels bloggers de moda i al final em truquen per oferir-me regals i viatges com a ells. Però intento dir que no quan veig que m’estic desviant i deixant seduir per tot el rotllo dels regals, viatges, festes a canvi de publicitat... No m’agrada que t’utilitzin com un suport publicitari per arribar a la gent, prefereixo que si em truquen (encara que sigui per una marca) sigui perquè valoren la meva feina, no els meus seguidors. 

 

A mí mateixa no em veig com una blogger. No postejo la meva vida sinó la meva feina. Però al ser tan viral i dependre tant de les visites, la reacció de la xarxa es confon. Prefereixo mil vegades a que em defineixin com a periodista que com a blogger, que per alguna cosa m’he passat 5 anys estudiant!

 

Semblant. Tot i que quan vaig començar a explicar les històries de la Moderna parlaven precisament de NO haver aconseguit tot allò que somiaves. Les promeses de fer amics només arribar, viure una apassionant història d’amor i triomfar en la teva professió eren tot llegendes urbanes... I explicar-ho em servia per riure’m de la meva situació real... Ara, sí que puc dir que se m'han anat complint de veritat moltes de les coses que havia somiat, però ha costat molt més del que creia!

 

Em fa una mica de por, com a molta gent de la meva edat. Sembla que anem tirant i no tenim gaires esperances en que la situació millori... Però crec que la gent que és treballadora tira endavant com sigui, i confio en això.

 

Jo treballo a casa, així que m’hi estic moltes hores... Anar a prendre alguna cosa a alguna terrasseta és el que millor es pot fer ara que és estiu.

 

La Moderna surt a tot arreu on estigui de moda, i de vegades m’hi arrossega a mi, encara que sigui per “documentar-me”.

 

 

 

I com a tots els nostres convidats, a la Raquel li hem demanat les seves 5 cançons de capçalera...