Jump to navigation
Escoda alterna la docència de Pintura i de Teories de l'Estètica a l'Escola d'Art de Tortosa amb la creació pròpia. 'Platero y yo' de Juan Ramon Jiménez li va obrir els ulls a la màgia quan tenia només 4 anys, d'adolescent es va deixar captivar per la poesia alemanya de Rilke, Wittgenstein o Walter Benjamin per fer-lo comprendre que calia recórrer als clàssics grecs per començar a comprendre de què anava tot això. La mort de Franco va marcar el seu ingrés a la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i el Cop d'Estat del 1981, la seva graduació. Un interval polític i social convuls que “em va situar al món”, com diu ell. Ens trobem a la Cafeteria Bombó de Tortosa per parlar i crear alguna cosa real, però intangible a través de les paraules i l'escolta. - Estem aquí per parlar una estona, perquè la conversa també pot ser una forma de crear...Sí, la llengua és una eina per promoure el pensament i la cultura, com ho seria el pinzell a la pintura. Crec que li donem poc valor, i s'està perdent. Els petits debats i les reunions de cafè donaven lloc a nous pensaments i, per tant, noves realitats. - Potser, com la conversa és una forma cultural que no queda registrada, molta gent l'ha infravalorat... S'ha perdut perquè estem afusellats pel món de la imatge i del màrqueting. Tot text és un eslògan. Té una informació determinada o determinant, per influir-te o manipular-te. Per tant, la conversa s'ha convertit en una estratègia de manipulació perillosa. - La imatge mata la conversa? Hi ha una frase que em posa molt nerviós que és “Més val una imatge que mil paraules”. Jo penso que no, una imatge pot ser molt enganyosa, i amb les mil paraules, tens elements per detectar què t'estan dient. Les paraules són importants si estan ben col·locades i situades.- Com troba un artista la puresa en un món ple dels discursos publicitaris que comentes? L'artista treballa amb la complicitat del silenci i amb la companyia de la solitud. Arriba un moment de certa maduresa, que te n'adones que no busques sinó que trobes, i que per trobar el que has de fer és introspecció. Ho tens tot a dins. A partir dels 7 anys, el gest ja el tens, i llavors només et queda reflexionar i racionalitzar.- Pots escapar de les tendències artístiques de cada època? El que m'he permès en els últims 15 anys és ser contemporani al meu temps, sense anar darrera de cap moda. El tema social als anys setanta i seixanta eren iconològics, ara l'activista social és més conceptual, més poètic, més subliminal.- Quan comences a acceptar-te com artista? L'artista té una emotivitat sensitiva molt alta, per això li afecta a tot. Les cues de Càritas, el cinisme del polític de torn o una imatge a la televisió. Tot i que l'artista és un solitari, necessita situar-se al món. Te n'adones que ets un artista quan l'obra t'ho està dient. Jo de petit, enlloc de jugar amb cotxets o amb nines, jugava amb pinzells, colors i aiguarràs. Vaig veure que al pintar hi havia una màgia visual. M'atreia la capacitat que tenia un llapis d'omplir tot un foli.- I això et va fer ser qui ets? Sóc una persona solitària, no m'agrada el soroll, ni el soroll visual. Vaig descobrir de molt petit que la creativitat és una forma d'estar amb tu mateix. En la meva vida he estat formant-me per buscar el criteri. El criteri dóna la llibertat de pensament que és l'única arma que tens per combatre el que tens al voltant... Davant un paper i una tela, hem de ser lliures. Tenim cultura de la culpabilitat i del pecat, i això surt en el moment de pintar. Jo depenc dels meus quadres. Un quadre - o una acció física - encara que sigue una taca, és un autoretrat. Jo sempre em veig en els meus quadres, el meu traç nerviós, la força... Una acció física sempre inclou el cap, el cor i la mà. La mà no fa mai el que li dóna la gana. M'agrada fer un elogi de la mà, perquè crec que les mans s'estan tornant maldestres. La gent no gesticula bé, no toca bé, no acaricia bé...- Són les noves tecnologies les que ens allunyen del tacte real...A mi m'encanta enriquir-me amb les noves tecnologies. Els meus alumnes m'ensenyen moltes coses. És curiós perquè el meu discurs artístic, encara que utilitzi les noves tecnologies, sempre és molt pictòric. Quan faig un vídeo és pintura pura i dura. He estat sempre més a prop del món de la poesia i de l'assaig literari que del cinema.- Estàs obert a l'experimentació amb les noves tecnologies? I tant. La fotocopiadora va ser un gran invent des del punt de vista artístic. Permetia ampliar i manipular una imatge original. Ampliava la teva actitud i desvirtuava el discurs d'origen, que és el que m'interessa a mi. Al cap i a la fi, pintar és un engany òptic. Si vingués un extraterrestre diria 'Aquest home està boig, pretén fer en una bidimensió una tridimensió, això és de sonats!'- Dius que el teu discurs està molt nodrit per la poesia. Com interpretes aquesta combinació entre text i imatge? La poesia té una arma molt important que és el discurs sublim d'una metàfora. La metàfora és el discurs del plantejament d'una creativitat com la pintura. En la poesia, tu veus imatges, però fins i tot el quadre també el veuràs diferent. En la contemporaneïtat s'ha de contextualitzar el temps i l'espai. Tot és efimer. Tot comença i s'acaba.
- En aquests moments, quin és l'imput exterior que més metàfores et fa fer? M'inspira la decadència de la suma d'un col·lectiu. Em sorprèn la falta de criteri dels col·lectius socials i polítics. Quan estudiava en unes Jornades Llibertàries, vaig conèixer Federica Montseny, una pensadora anarquista que quan jo li vaig dir que no m'agradava pintar en comunitat en plan hippy, ella em va dir: “Mira fill meu, això no és dolent, la revolució ha de ser individual”. El col·lectiu que funcioni és aquell que sigui la suma d'individualitats. Ara, els col·lectius tenen un esperit castrense i basat en les doctrines.- Sembla que ens han dit que per aprofitar la vida hem de córrer...Les ciutats s'han convertit en un gran magatzem. Ells decideixen el circuit i el teu discurs. Les ciutats són un gran Ikea, un Gran Hermano. Estan dissenyades per a manipular-te. Ara toca que t'agradi això, ara toca que t'agrade Podemos... Són modes.- No t'agrada Podemos? Cada any hauria d'haver un Podemos, per trencar, per trencar i no destruir... Tot i el drama que viu molta gent, penso que estem en un moment molt xulo. La crisi per a mi ha estat determinant. - Com influeix en la teva obra el territori?Aquest territori és com una ratera que t'atrapa. Estem en una ciutat amb un poder eclesiàstic important amb una opinió política molt de dretes. Això implica caràcter a la ciutadania. Però a mi m'interessa més la distribució de l'espai-temps. Tenim els Ports i el Delta, que són les dues columnes entre les quals vivim i creem. L'ós del vent és la meua metàfora. Per a mi, és el nucli del comportament del nostre territori. El vent és el meu discurs com a moviment i com a soroll. El vent canvia les coses de lloc. El vent fa tenir mala llet, fa tenir migranya, dibuixa celles... La pintura tortosina és aspra, tot això és vent.- Si haguéssis de definir la teva obra com ho faries? La veig com un discurs de llarg recorregut, situada i situant-me en temps i espai a la meva contemporaneïtat. Recuperar el que anomeno “el racó de l’oblit”. Pinto per atrapar la meua realitat. Al final un condensa la natura i l’objecte mitjançant la interpretació iconològica. La iconologia en l’obra segueix la constant recerca de la imatge primigènia, la idea (del tu) i la seva empremta. Transformo la natura en llenguatge plàstic, en discurs poètic i crític.- Algun projecte que hagi de veure la llum aviat?La prioritat és seguir, avui i ara, seguir. Després, la part més domèstica, més pública o mediàtica, ja es veurà.
