Vicente Arlandis: "El joc hauria de ser un espai lliure, un espai inútil, no enfocat a cap propòsit predefinit"

L'artista valencià impartirà el taller 'A què (no) estem jugant?' en el marc de la Bouesia

Anna Zaera

21/07/2015

Activa't

El taller 'A què (no) estem jugant?', que tindrà lloc el divendres dia 24 i el dissabte 25 de juliol a Deltebre, és un dels plats forts del festival de la Bouesia. Impartit pel coreògraf i director d'escena, Vicente Arlandis, la idea és que els assistents puguin repensar-se junts des del joc com a dinàmica generadora de conflicte. Arlandis és graduat per l'Escola Superior d'Art Dramàtic de València i va estudiar Producció artística i Pensament contemporani. Hem parlat amb ell sobre el joc com a eina per trencar les normes i situar-se en espais no productius. Segons ell, el taller va dirigit a persones que puguin "deixar-se anar i perdre el temps", diu amb ironia.

"Cada cop, tenim menys consciència de si estem jugant o treballant. El joc pot ser un espai molt perillós. Té uns valors molt positius però també s'està estructurant com un espai de dominació"

- A què (no) estem jugant?
Aquesta pregunta ens remet al lloc on estem. Quines són les regles que determinen el nostre dia a dia? Jo treballo el joc des d'una perspectiva poètica. M'interessa molt la creació de la poètica.

- El joc és una creació poètica?
Em dedico a les arts escèniques, tinc molt interès pel treball del cos i de l'espai. Aleshores, per a mi, el joc és un concepte que m'interessa molt pel que fa a construcció de dramatúrgies i coreografies. Això no és res més que posar joc en l'espai. Fa tres anys, vam fer un espai que es deia 'Frankenstein'. La idea era fer una peça amb nou objectes. La nostra pregunta era: “Es pot jugar sense regles?”; “Podem establir una estructura sense regles?”; “Ens podem inventar les regles del joc a mesura que juguem?” Va ser molt curiós, perquè en el moment que ens adonàvem que estàvem operant amb una estructura definida, ens posàvem com a objectiu trencar-la. En el moment que sabíem a què estàvem jugant, havíem de trencar l'estructura.

- Es pot jugar sense regles?
Les regles sempre ens constrenyeixen. De fet, nosaltres funcionem molt bé quan tenim uns límits. La creativitat és la manera de transgredir aquests límits. Ens divertim quan juguem amb la tensió dels límits, i busquem possibles escapatòries. Els treballs que fem amb el cos o amb els objectes són treballs d'escapada.

- En quins llocs creus que estan aquests límits?
En el llenguatge, per exemple, tenim un límit fonamental: la construcció de sentit. Sempre utilitzem el llenguatge per comunicar una cosa molt concreta. En aquest cas, la sintaxi i la gramàtica són les regles. En el cos, també hi ha una dramàtica molt definida. Per exemple, en la dansa contemporània, sempre hi ha uns moviments típics. I això també hi ha formes de trencar-ho.

- Com creus que juguem avui dia?
Cada vegada juguem més. Vivim en una societat molt lúdica, i tot allò que és lúdic mola mogollón. A l'època industrial, les fàbriques eren un lloc de repetició constant, en canvi ara a les oficines de Google tenen un billar i columpios. El món dels adults s'està infantilitzant. S'estan agafant els valors de la infantesa i mesclant-los en els del treball. Cada cop, tenim menys consciència de si estem jugant o treballant. El joc pot ser un espai molt perillós. Té uns valors molt positius però també s'està estructurant com un espai de dominació.

- Per què?
És el mateix que passa amb la cultura. Poden ser espais molt manipulables. És a dir, és un lloc on es poden establir uns cànons o unes maneres de fer molt tancades. Per exemple, els psicòlegs o els pedagogs instrumentalitzen el joc i el fan servir perquè els nens aprenguin. El joc hauria de ser un espai lliure, un espai inútil, no enfocat a cap propòsit predefinit.

- El joc és un espai d'inutilitat, llavors...
Sí. Les mares volen portar els seus fills a classes de dansa, de meditació, etc. Hauríem de crear espais sense pressió. Espais que no fossin productius. Cada vegada estigmatitzem més l'avorriment, i el no fer res.

- Quins són els col·lectius que, segons el teu criteri, juguen menys?
La indústria. La gent que es mou en sistemes molt tancats. A mi m'agrada molt perdre el temps. M'agrada perdre'm. Jo crec que, en general, ens donem molt poc temps per a perdre. Jugar és no produir....

- Has fet alguna acció per posar en evidència aquesta qüestió contemporània?
Sí, al Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (MuVIM) vam decidir passar una nit al museu. No volíem organitzar activitats, fer una programació, etc. Sinó simplement estar allà.

- D'on ve la teva afició per reflexionar sobre el joc?
Jo sóc d'Alacant, d'una zona amb una gran indústria joguetera. Molts anomenaven el nostre barri, Little Taiwan. A casa meva, la meva mare pintava i cosia vestits de nines. Casa meva estava plena de nines però aquestes tenien a veure més amb el treball que amb la diversió. Era una paradoxa.

- Què passarà en aquest taller de la Bouesia?
Agafarem un sistema, en aquest cas el sistema de constel·lacions familiars que treballen els psicòlegs, i experimentarem amb ell. Treballarem amb pràctiques que no coneixem. Com no som professionals del camp, no tenim responsabilitats. El que farem només tindrà un propòsit: divertir-nos. I això ens permetrà parlar amb lleugeresa de qüestions que en altres àmbits no ens atreviríem.

- Així a qui va destinat aquest taller?
Sobretot a persones que vulguin deixar-se portar, i perdre el temps.