Jump to navigation
Iniciem el cicle Cròniques d'un viatge en el que recollim les experiències d'algunes persones que han decidit deixar la seva vida durant un temps per agafar la motxilla i descobrir altres espais del planeta. Desplaçaments que suposen canvis de perspectiva i una visió renovada sobre el món. En aquest cas, Germán Machí (Campredó, 1987) ha viatjat aquesta primavera al Cercle Polar Àrtic travessant tota Europa amb una furgoneta i recorrent gairebé 15.000 km durant dos mesos. Aquestes són algunes de les seves reflexions més destacades.- Per què decideixes fer aquest viatge?Inicialment per acompanyar a la meva companya de pis que no tenia acompanyant i també per regalar unes vacances al meu gos. Aquests dos motius van ser suficients per no pensar-m'ho més.
Germán Machí i el seu gos en una imatge presa a Noruega.- És important el mitjà de transport? Per què vau agafar una furgoneta per viatjar?Perquè és el transport de la meva companya de pis i la idea era fugir una mica d'experiències de circuit i polsera on has d'estar sempre seguint pautes i no et pots retardar si no vols perdre l'avió, menjar-te un gelat o enamorar-te baix la torre Eiffel. L'element sorpresa era el que buscàvem i la furgo era perfecta perquè ens donava l'autonomia que necessitàvem.- L'objectiu era arribar al Cercle Polar Àrtic?No hi havia res establert. L'únic que sabíem, era que pujaríem fins a Nordkap que és el punt més alt del continent i tornaríem a baixar. Tot va ser improvisat, cada dia preparàvem el següent i així durant dos mesos.- Què creus que has descobert de tu en aquest viatge?Que la felicitat no té res a veure amb l'estructura social, nivell de vida o drets polítics. No hi ha excuses per ser feliç. M'he vist fora del meu ambient de confort i m'he sentit igual que quan estic submergit en els meus estudis a Barcelona. Si no tenia paper per dibuixar, filmava, si se m'acabava la bateria, llegia, si no tenia res d'això, em limitava a observar. El fet de no tenir res material a l'abast és el que més m'ha agradat perquè feia que visqués cada moment molt més intensament. En una ocasió, ens vam posar a pintar pedres per fer uns escacs i el temps passava lent com quan érem menuts.
Germán Machí i el seu gos en una imatge presa a Finlàndia.- I quina idea nova t'emportes? Que hi ha un contrast molt gran entre la naturalesa i l'home. Dues formes que es barregen constantment però que mai s'harmonitzen. Podíem passar dies al mig del no-res veient només paisatges interminables i, de cop, ens trobàvem a una ciutat i, amb ella, tots els seus habitants contribuint al progrés. No estem mai contents amb l'entorn, en lloc d'adaptar-nos sempre l'estem fent canviar al nostre gust. Hem fet de la vida un negoci on la perversió actua com a forma d'alliberació. El desig i l'ambició desmesurada fa que visquem contínuament projectant-nos cap al futur o cap al passat quan les coses no van del tot bé. La industrialització ha fet que tinguem sempre una relació de menyspreu pel present i tot allò que no porti a guanyar diners o tenir reconeixement social. Jo intento protegir-me de tot això. Intento fascinar-me cada dia per les coses que faig i aprendre a desaprendre tot allò que no necessito. Un fracàs social per un triomf espiritual.
