Clara Segura: "‘Incendis’ és la definició de la catarsi"

L’obra de Wajdi Mouawad arriba el 26 d’octubre a l’Auditori Felip Pedrell de Tortosa
Surtdecasa Ebre
,
15/12/2012
Arts
Dos germans bessons emprenen un viatge a la recerca de la seua identitat. Una tragèdia inspirada en la guerra del Líban amb reminiscències clàssiques que no deixarà ningú indiferent arriba a l’Auditori Felip Pedrell de Tortosa. Escrita per l’autor canadenc d’origen libanès Wajdi Mouawad i dirigida per Oriol Broggi, Incendis porta sobre l’escenari tortosí dos actors de pes: Julio Manrique i Clara Segura.
 
Surtdecasa.cat ha parlat amb la coneguda actriu catalana sobre la història i els sentiments que destapa l’obra.
 
- Incendis suposa un sotrac d’emocions per a l’espectador. Què vas sentir el primer cop que vas llegir aquesta història?
Quan vaig acabar de llegir l’obra, em vaig fer una foto per veure com m’havia quedat la cara perquè va ser un viatge molt bèstia. Vaig fer el mateix amb Mar Adentro perquè la cara queda feta una mapa del recorregut que ha passat. Era molt conscient que Incendis era un text molt potent: té un inici brillant i s’hi van succeint les coses d’una manera trepidant i, a la vegada, molt poètica, com a les tragèdies clàssiques, on la paraula hi té un pes molt important.
 
- El personatge de la Nawal està inspirat en una presa libanesa real. Quins sentiments t’ha despertat posar-te en la seua pell?
Tot i que no està molt definit, el personatge està inspirat en Souha Bechara que va estar tancada deu anys a la presó de Khiam. Llegint els seus escrits, te n’adones que és una dona apassionant amb força i contundència en la seva acció perquè va ser qui va intentar assassinar el cap de les milícies del sud del Líban. No se’n va sortir i per això la van tancar i va estar sotmesa a tortures durant deu anys. Mentre la sotmetien a tortures, ella cantava, fet que va inspirar Wajdi Mouawad. L’obra és tan potent que només dient allò que fa el personatge tinc la impressió que ja no cal fer una reproducció exacta del que era ella.
Els intèrprets som els transmissors d’aquest missatge de l’autor. És el mateix que passa amb les tragèdies clàssiques: els personatges representen idees i això em dóna un marge de llibertat de saber que no sóc ella, sinó una inspiració en ella. És més poètic. Tinc la sensació que no hi ha tanta psicologia, ets més emissari de la paraula que copiador de la realitat.
 
- Vau viatjar al Líban per finalitzar els assaigs de l’espectacle. Com va ser l’experiència?
Mentre assajàvem, tres setmanes abans d’estrenar, una bona part de la companyia vam anar a conèixer aquestes terres. Vam xerrar amb el Tomàs Alcoverro i amb altres periodistes que havien estat temps allà al Líban com a enviats especials. Va ser molt interessant, el Líban té moltes confessions religioses, hi conviu molta gent i vam descobrir les diferents vessants de les que parla l’obra. A mi m’agrada Incendis perquè no especifica res en concret: és una guerra civil entre germans i pot succeir en qualsevol altre país que hagi passat per una situació com aquesta. Aquesta universalitat, la fa gran.
 
- Les obres de Wajdi Mouawad acostumen a tenir la guerra com a teló de fons. Amb els seus textos, creus que intenta reescriure la Història del seu país?
És com una necessitat que té de vomitar certes coses que li han quedat a dins. Ell va viure la tragèdia però va marxar del Líban quan tenia set o vuit anys. Suposo que té aquesta necessitat de cridar perquè algunes coses les va evitar però coneix gent de la seva edat que es va quedar al Líban i que va viure una realitat completament diferent a la seva.
Mouawad qüestiona què s’ha de fer als conflictes armats; com no deixar-se arrossegar per la violència; la importància de la Història, de la cultura i de trencar aquesta ràbia que generen els conflictes.
 
- L’obra explica l’odissea de dos germans bessons per descobrir els seus orígens però implica diferents salts en el temps. Quina dificultat ha afegit aquest fet a l’hora d’incloure’l en una obra de teatre?
En principi l’obra no estava contemplada així, pensa també que gairebé tots els actors interpretem més d’un personatge. La veritat és que vam poder parlar amb Wajdi Mouawad i li vam demanar disculpes per la gamberrada que havíem fet per una qüestió artística, però també econòmica. Ell no es va enfadar, ho va trobar curiós i alhora interessant perquè ens va dir que mai va pensar en personatges sinó en el número d’actors que necessitava aquesta història. Volia tretze actors que es poguessin camuflar en tots els personatges que hi ha a l’obra, que són molts. El repte va estar molt bé i l’Oriol Broggi ens va acompanyar molt sanament sense donar-li massa importància ni massa pressió a l’hora de diferenciar els personatges, que ja es diferencien en allò que diuen o allò que no diuen i en els elements de vestuari, per saber qui parla i quan ho fa. 
 
- Com en el cas dels bessons de l’obra, descobrir un passat complicat és imprescindible per tirar endavant?
Depèn quin sigui el teu origen, sobretot si se t’ha ocultat la manera com has nascut o la manera com ha nascut el teu pare perquè pugui haver estat fruit de l’horror. Això és una constant en l’obra de Mouawad: la recerca de l’origen. Crec que ajuda a conèixer moltes coses dels teus pares i de tu mateix. L’origen ocultat sempre amaga alguna cosa i el que reclama Mouawad és que no s’amagui per poder començar de zero. Si sempre anem tapant, és difícil. A l’obra, a la carta que els deixa als seus fills, la Nawal els hi diu: “La vostra història neix de l’horror però si tiréssim enrere segur que un dia va néixer d’una altra història d’amor i si tiréssim més enrere, tornaria a néixer d’una altra història d’horror”. L’important és saber-ho per no repetir-ho.
 
- La posada en escena de l’obra és diferent a les habituals. Com ho heu resolt en la gira que feu després d’estrenar-la al Teatre Romea?
L’Oriol Broggi sempre pretén apropar l’espectador i posa la disposició a l’inrevés: els espectadors ja són allà i llavors entren els actors i fan una obra per a ells. En aquest cas, al Romea també va intentar que l’espectador no se sentís allunyat d’aquesta història. Quan anem de gira, la complexitat tècnica no permet aquesta disposició però te n’adones que l’obra està prou ben escrita i dirigida com perquè arribi a un auditori molt més gran. La sorpresa ha estat molt bona en aquest sentit.
 
- Per què s’ha d’anar a veure Incendis?
Perquè és una experiència única i no intento vendre res que no sigui veritat! Trigaré molts anys en trobar-me un tresor a les mans com en aquest cas. El plaer més gran que em provoca fer aquesta obra és la reacció final de l’espectador, la última paraula la diu ell. Tinc la sensació que es produeix la catarsi (alliberació de les emocions) i, en aquest sentit, Incendis n’és la definició perfecta.
 
--
Vols anar a veure l'obra? Tota la informació: 
 
   

  • imatge de control 1per1
A

També et pot interessar