Anna Zaera
,
10/01/2017
Arts

Eva Humo: "Disfruto creant a partir de teixits que estan destinats a una cosa i n'acaben sent una altra"

La dissenyadora de Deltebre acaba d'estrenar un nou projecte anomenat 'Cocoe'
Eva Humo

Foto: 

Cedida
Eva Humo
Fer una cosa del no-res. En això consisteix la creació. Eva Humo (Deltebre, 1973) té el poder d'una creadora. Filtra les impressions que li arriben de l'exterior i les trasllada a la geometria del teixit per crear mons paral·lels en forma de col·leccions. Allunyada de la indústria de la moda barcelonina, de la que també va formar-ne part a principis dels 2000 treballant al taller del dissenyador Antonio Miró, va tornar a les Terres de l'Ebre per, després d'una aventura empresarial a Amposta, instal·lar-se definitivament al seu poble, Deltebre. Allà, poc a poc, ha anat redescobrint la bellesa de la llum, dels aromes i dels armaris antics, un material que juntament amb els seus viatges -reals o imaginaris- conformen el seu combustible creatiu. Un combustible que crema sense parar, i la fum del qual s'escampa cada cop més. Eva Humo, que és el nom artístic d'Eva Marín, és la modista exquisida amagada entre arrossars, que vol fer de l'essència la seva bandera. Ara, presenta el seu nou projecte, 'Cocoe'. Descobrim-la.
"La paraula moda m'ha deixat d'interessar fa bastant de temps, et diré que per a mi crear una peça de roba implica posar a la cassola unes idees, salpebrar-les i trobar-los el punt de cocció perfecte"

- Quan vas començar a dissenyar?
De molt menuda, quan encara no entenia el significat d'aquesta paraula. Al taller de confecció que tenien mons pares a casa, dibuixava en una llibreta els vestits de núvia de les cosidores. De dibuixar sempre n'he sabut poc, però la idea la tenia clara.

- Per tu què és el disseny de moda?
Partint de la base que la paraula moda m'ha deixat d'interessar fa bastant de temps, et diré que per a mi crear una peça de roba implica posar a la cassola unes idees, salpebrar-les i trobar-los el punt de cocció perfecte.

- Com definiries la teva trajectòria?
Amb pujades i baixades. Mantinc la il·lusió i és per això que estic convençuda que les millors coses estan per arribar, però m'he desanimat moltes vegades. Encara sort que tinc coratge.

- És possible treballar al Delta de l'Ebre? La creativitat pot florir en llocs allunyats dels centres?
He viscut bastant de temps fora i em va costar tornar a adaptar-me a viure al Delta, però he trobat certa harmonia. Els bons costums del poble, la llum dels tardets, el color dels horts quan brota la collita, el negre del dol, la roba en obrir un armari antic... Són detalls que a mi m'inspiren coses, em remouen. Abans això no em passava.

- Has començat un nou projecte que s'anomena 'Cocoe'. Com surt la idea i amb quina intenció?
'Cocoe' és una línia de turbants oncològics confeccionats amb teixits 100% ecològics, un projecte que ha estat madurant més d'un any. La idea sorgeix de la conversa amb una amiga que havia patit càncer i de les dificultats que va tenir per trobar un turbant que satisfés una sèrie de necessitats requerides durant el procés de la quimioteràpia i posteriorment. Des de 'Cocoe', el que pretenem és que comprar un turbant oncològic no sigui una decisió traumàtica, sinó reconfortant.

- Molts cops fas col·leccions inspirades en paradisos llunyans com l'Àfrica o Mèxic. Si m'haguessis de dir què t'inspira, què diries? Fabules móns imaginaris que no coneixes? T'interessen personatges històrics?
A vegades la inspiració sorgeix d'una pel·lícula, d'algun viatge pendent... La primera col·lecció que vaig fer estava inspirada en el Japó. Es deia 'La corte del viento' i la vaig presentar al South 36.32n New Fashion Latitude de Cadis. Va ser un èxit. Temps després, vaig començar a interessar-me per l'artesania tèxtil de l'Àfrica mitjançant uns amics de Mali que havien de viatjar al seu país uns mesos i els vaig encarregar els teixits estampats més bonics que trobessin. La gent que em coneix sap que el millor souvenir que em poden portar dels seus viatges és un retall de roba, que en certa manera em fa viatjar també a mi. Una de les sensacions que més m'agrada és quan obro un paquet amb teixits d'algun país llunyà i no sé exactament el que hi ha dins. No t'ho sabria explicar, per a mí, és un acte gairebé poètic. Potser sí que començo a fantasiejar una mica i tot!

- Quins són els teus referents en el món de la moda? Si m'haguessis de dir què has après de cadascun, què diries?
Madeleine Vionnet, Marià Fortuny, Dries Van Notten, Jean Paul Gaultier, Alexander McQueen...

- Per què ells?
Marià Fortuny va crear l'únic vestit que s'ha guanyat un lloc a la història, el model Delfos. Aquest model mai va passar de moda per la senzilla raó que mai ho va estar. Madeleine Vionnet, que va inventar el tall al biès d'una manera que ningú mai ha pogut igualar, es va proposar adaptar el vestit a la silueta mantenint la bellesa natural, és per això que creava els seus models damunt d'un maniquí. Va ser la impulsora de prohibir el corsé i que els baixos de les faldilles i vestits s'escurcessen. De Dries Van Noten, em quedo amb la conjugació dels colors i en les mixtures a l'hora de mesclar teixits, estampats i crear siluetes impecables. De l'enfant terrible de la moda, Jean Paul Gaultier, em quedo amb les eternes ratlles marineres, estic convençuda que no hi ha un estampat més influent al món. També m'agrada la seva manera de reinventar-se. L'adoro. Alexander McQueen va ser, sense dubte, el geni absolut.

- En quin moment et trobes com a creadora?
He descobert que disfruto creant a partir de teixits que estan destinats a una cosa i n'acaben sent una altra, d'unes vànoves estic fent quimonos, dels pedaços d'una camisa de pagès vaig fer corbates de llaç. Arran del projecte 'Cocoe', també he començat a treballar en teixits orgànics i estic xalant molt, sóc més conscient. Ara cuso les peces que m'agraden, intento ser més honesta en mi mateixa.

- Com és el teu dia a dia, quan decideixes posar-te a cosir?
Dormo poc, així que tinc temps per fer moltes coses. Hi ha dies que me'ls passo fent patrons i cosint, els dimecres dono classes de costura, el meu cap sempre va a mil per hora. Quan estic nerviosa em poso a cuinar o surto a caminar amb els gossets. Què més puc demanar?

Més informació: