Roser Royo
,
18/01/2015
Arts

Joan Antoni Blanc: 'Hi ha una gramàtica de la forma de la qual no se'n parla però existeix”

Exposa al Museu de l’Ebre de Tortosa 'Jocs didàctics. Geometria lúdica', on investiga d’una forma lúdica l’estructura de les coses
Joan Antoni Blanc

Foto: 

Anna Zaera
Joan Antoni Blanc
Sota la forma de les coses s’amaga una estructura organitzativa que en gran part obeeix a les lleis de la geometria. La majoria de gent es queda en la forma i molt pocs es pregunten per la gramàtica i la sintaxi que ha permès que allò que veiem tingui aquesta forma i no una altra. Joan Antoni Blanc (Tortosa, 1940), tota una eminència dins el món del disseny català, fa quaranta anys que investiga això que ell mateix anomena estructura de la forma. “És la meua obsessió”, confessa. “A partir que has assumit que les coses s’organitzen no caòticament sinó a través d’un procés, tu domines un sistema de creació”, afegeix aquest dissenyador industrial que des del 2008 és també el director del Museu de l’Ebre, a Tortosa.
"La forma és subjectiva i l’estructura és objectiva, i la immensa majoria de la gent es queda en la forma però a l’estructura no hi arriba mai"

Investigador incansable, d’esperit humanista, manté els seus vincles amb Barcelona on continua treballant a l’Estudi de Disseny Blanc que va crear el 1964. Els seus dissenys s’allunyen visceralment de la frivolitat i busquen ser funcionals sense perdre esteticisme. Ara mateix treballa amb el mobiliari per equipar les botigues Camper d’arreu del món i amb la redisseny de la persiana de corda de tota la vida per a Vinçon. Però el dia a dia no li impedeix mantenir viva la seua obsessió per la morfologia de les coses, una obsessió que ha trobat un espai ideal al Museu de l’Ebre en forma d’exposició. Sota el nom de 'Jocs didàtics. Geometria lúdica', Blanc que molts anys va impartir classes i seminaris sobre la morfologia de la forma a l’escola Elisava i Eina de Barcelona, de la qual en va ser fundador, ens endinsa a un món de formes geomètriques, laberints, polígons, tessel·les, tangrams i legos per fer perdre la por a la geometria i fer pensar en l’organització interna d’allò que ens envolta i que no sabem veure. Fins i tot s’ha atrevit a explicar el Teorema de Pitàgores amb un lego que es munta i es desmunta.

Allí quedem, al Museu de l’Ebre, dins la pilastra del pont del Mil·lenari on se sent la remor intermitent dels cotxes que el travessen. M’espera somrient com sempre, un home savi àvid de compartir la seua saviesa amb el món mundial i el primer que m’explica és que “més enllà de la forma hi ha l’estructura. No l’estructura que sustenta un pont o un edifici, sinó l’estructura organitzativa que no és tan evident com la forma”.

- M’ho pot explicar millor?
Un exemple molt fàcil és l’estructura de la rosa i la de la carxofa. Si tu fas el plànol d’una rosa quan la desmuntes fulla o fulla, o les talles pel mig i en fas una fotografia, són idèntiques. Per tant, són cosines germanes, però ningú entendria que, en lloc de regalar una rosa, regalessis una carxofa, perquè l’estructura no té significat però la forma sí. La forma és subjectiva i l’estructura és objectiva, i la immensa majoria de la gent es queda en la forma però a l’estructura no hi arriba mai, ni tan sols els artistes, que li tenen temor a la geometria, fins i tot els que es diuen geomètrics tenen por a la geometria perquè no en saben.

- I les formes també tenen gramàtica?
Nosaltres tenim unes normes per parlar i escriure que és la gramàtica. Tenim un catàleg de paraules que són les que fem servir. I tenim una sintaxis que és la que ordena les paraules, i això mai ha privat la creativitat. I el mateix passa amb la música. Hi ha una estructura musical que s’ensenya a les escoles. És la gramàtica de la música. Doncs també hi ha una gramàtica de la forma, de la qual no se’n parla mai, però existeix.

- I quina seria la gramàtica de la forma?
El repertori de formes i la manera de coordinar-se entre elles és infinit i dispers, no és tan concret com el vocabulari i ningú l’ha quantificat. Es pot resumir cenyint-te a les formes geomètriques com a punt de partida que són les controlables. Podem dir que la geometria és l’eina del llenguatge de la forma i la sintaxis les lleis d’organització entre les formes. La base és la simetria, la sintaxis de la gramàtica de la forma. Les diferents formes es mouen per translació, reflexió o rotació. A partir que has assumit que les coses s’organitzen no caòticament sinó a través d’un procés, un moviment darrera un altre per aconseguir les organitzacions, tu domines un sistema de creació. Això és allò que investigo, l’estructura de les formes, i tenim dos camins: l’anàlisi i la síntesi. Amb l’anàlisi la descompons i amb la síntesi la compons. Investigues o crees.

- A l’hora de dissenyar és útil?
És com fer solfeig a l’escola de música, és gimnàstica mental. Després, a l’hora de dissenyar un balcó o una persiana, si se’m presenta un problema geomètric em pot ajudar a resoldre’l. A mi m’interessa perquè et dóna agilitat mental per solucionar problemes complexos.

- D’on ve aquesta obsessió per l’estructura de la forma?
Jo vaig començar a donar classes a l’escola de disseny Elisava i me’n vaig adonar que la gent creava intuïtivament i no racionalment. Això explicaria perquè nosaltres no tenim un llenguatge estructural. Vaig assistir a uns cursos del FAD als anys 60 amb el Cirici Pellicer, que era un tastaolletes que ho tocava tot. Ens va donar unes classes de morfologia i em va cridar l’atenció i em vaig posar a estudiar-ho pel meu compte. Des d’aleshores no he parat, amb major o menor intensitat. Vaig crear l’assignatura. En aquell moment no es feia i després de marxar jo també va deixar-se de donar. També vaig estar impartint un màster per a postgraduats de l’Escola d’Enginyers sobre aquesta matèria. 

- Actualment ja no fa classes?
No, perquè entre altres coses això que jo sé no interessa a cap escola. 

- I com veu el món del disseny a Catalunya?
Està tot molt dispers. Hi ha gent més o menys coneguda, però no hi ha una tendència sinó una dispersió. La gent tendeix més a l’esteticisme que no al disseny rigorós, perquè el màrqueting vol divertimento. Hi ha des del disseny més tecnològic al més frívol i està tot molt obert, per tant, és molt difícil establir càtedra, és com el món de l’art, cadascú que tiri milles (somriu).

- Ha estat guardonat amb diversos premis de disseny. De quin de tots els objectes o productes que ha dissenyat durant la seua trajectòria se sent més orgullós?
De la lampara sinclina. És una llum de peu que permet a l’usuari dirigir el punt de llum on vulgui

- Hi ha també objectes dissenyats per vostè on l’aplicació dels coneixements de geometria i d’estructura de la forma són molt evidents. Se m’ocorren les cadires siameses, o estanteries de cartró que permeten a l’usuari muntar-les o desmuntar-les com un lego. Fins quan es podrà visitar l’exposició 'Jocs didàtics. Geometria lúdica' al Museu de l’Ebre?
Estava previst que durés fins a finals de febrer però hem decidit mantenir-la de forma permanent perquè serà com una mena de laboratori especulatiu del món del disseny, de la creativitat, del que no s’explica a les escoles de disseny. És una exposició molt didàctica adreçada a estudiants de primària i secundària que pretén apropar la geometria a través del joc i també del tacte. La informàtica, la play i les tablets ens allunyen del tacte. Jo vull recuperar la reflexió, cervell, anatomia, capacitat, tensió tàctil, tacte. Jo toco i sento que això és un trapezi, diferent d’això que és un triangle.  

   

Més informació: 

També et pot interessar