L'escultura naïf que tenia nom de dona d'Amposta

Les Terres de l'Ebre, compromeses en la difusió de l'obra de l'escultor barceloní Emili Fontbona

Anna Zaera

18/12/2014

Arts

Per què un escultor barceloní decideix crear una escultura de fang representant el bust d'una dona i posar-li de nom “Dona d'Amposta”? Aquestes són aquelles incògnites íntimes que moltes vegades els artistes s'emporten a la tomba, deixant com a únic rastre la presència física de la seva obra i el nom desconcertant que, en un precís moment, van decidir donar-li. Efectivament, poca gent va saber perquè Emili Fontbona (Barcelona 1879-1938) es va inspirar en una dona d'Amposta per donar-li nom a un dels seus busts de formes pures i senzilles. Ni tan sols el seu besnebot i doctor en Història de l’Art, Francesc Fontbona de Vallescar, sap precisar ben bé quina va ser la relació de l'artista amb Amposta o les Terres de l'Ebre, més enllà de conèixer que els seus orígens familiars sí que l'ubicaven a la ciutat de Tarragona.

"Emili Fontbona volia superar l’art convencional cercant la inspiració en els orígens. La seva obsessió era trobar una expressió plàstica original i primigènia"

Alguns historiadors fan algunes hipòtesis com, per exemple, que la dona d'Amposta podria tractar-se d'una dona pagesa que l'artista hagués conegut en algun moment de la seva vida, probablement, una minyona del servei. I és que tot i la seua potència i originalitat, l’obra de Fontbona, l’artista que va iniciar en l’escultura a Picasso, no és prou coneguda. És per això que ara, arran d’un acord entre el besnebot de l’escultor i persones vinculades al món de l’art a les Terres de l’Ebre - la professora de la URV i doctora en Història de l’Art Núria Gil i el president del Casino d’Amposta Joan Sabaté - s’ha impulsat, sense ànim de lucre, la primera edició en bronze de dues de les seves escultures més representatives, 'Dona d’Amposta' i 'Mariner de Tarragona'. Totes dues daten del 1902 i els originals es van fer amb fang. La idea és cedir-les a diferents museus del país amb la intenció que hi siguin exposades i, d’aquesta manera, contribuir a difondre l’obra de l’escultor. De moment, ja s’ha materialitzat la cessió al Museu de Montserrat i al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona i, properament, es faran les cessions de les dues peces al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i al Museu Frederic Marès. Entrevistem el prestigiós historiador de l'art, Francesc Fontbona de Vallescar, que el proper divendres 19 de desembre a les 19h pronunicarà una conferència al Casino d'Amposta.

- On situa l'origen de l'escultura 'Dona d'Amposta'? L'Emili Fontbona coneixia les Terres de l'Ebre, va conèixer alguna dona allà o aquest nom simplement és una casualitat?
Se’n saben pocs detalls de la seva vida. Jo ja no he conegut ningú que l’hagués tractat en la seva plenitud vital; però la seva família era de Tarragona encara que ell i els seus germans ja haguéssin nascut a Barcelona.

- Quin creus que era el seu interès per inspirar-se amb persones de diferents indrets i posar aquest topònim identificatiu en el nom de l'obra?
Segurament hi havia la influència de Gauguin, que ell sentí molt fortament a París quan hi va viure entre el 1899 i el 1901. Ell volia superar l’art convencional cercant la inspiració en els orígens. De fet, aquesta serà la clau de l’art del segle XX.

- Quins temes o motius - quotidians, vinculats a la terra i al mar...- creus que li interessaven a l'hora de crear? Sent de ciutat, li atreia la vida als petits pobles?
Emili Fontbona era fill d’un capità de la marina mercant, que feia rutes molt llunyanes: des de la Xina a Nova Orleans. El mar era, per tant, un motiu omnipresent a la família Fontbona. El meu avi Marià, germà petit de l’escultor, encara vivia del mar, era consignatari de vaixells. A més, com ja he dit, Emili Fontbona era un barceloní novell, la seva família, tant els Fontbona com els Ventosa, eren tarragonins.

- Alguns historiadors de l'art qualifiquen la seva obra com a postmodernista. Com la definiries tu?
Era postmodernista en el sentit que, per a ell, el Modernisme que s’havia posat de moda en el tombant de segle arreu ja no l’interessava. De fet, la seva modernitat mai no es va identificar amb l’Art Nouveau, ni abans ni després de passar per París. Només un relleu de Jesús nen de 1896 té traces del modernisme del seu mestre Eusebi Arnau, però aviat ho va superar. La seva obsessió seria trobar una expressió plàstica original, primigènia, l’adjectiu ingenu aplicat a l’art era especialment valorat per ell. Aquest 'ingenuïsme' buscat, que internacionalment triomfaria, per exemple, amb el culte a l’obra naïf d’Henri Rousseau, entre nosaltres, a part d’ell, només seria desenvolupat pel seu gran amic i company de París, el pintor Marià Pidelaserra.

- Alguna anècdota de la seva relació de mestre amb Picasso?
Quan ell i Picasso tornen de París per cap d’any de 1901-1902, el malagueny estava alarmat per una malaltia venèria que havia contret allà. Fontbona el va portar al seu germà gran, Josep Fontbona Ventosa, metge que esdevindria molt reconegut. Aquest solucionà el problema tan satisfactòriament – potser era més greu en el cap de Picasso que en la realitat - que el pintor regalà a Josep Fontbona un dels millor olis seus de l’època blava, 'La flor del Mal', que ara és peça emblemàtica del Pola Art Museu del Japó.