Les 10 claus de l'Àpat Kaníbal de Mariaelena Roqué

L'artista recupera les seves creacions per inventar una nova narrativa al voltant de la dona

Anna Zaera

03/10/2014

Arts

Les Terres de l'Ebre estan d'enhorabona. Fins al 15 de novembre, la sala del Centre d'Art Lo Pati d'Amposta acull una de les exposicions més estimulants que -sense ser agoserats- hi ha programades en aquest moment al país. Es tracta de l'univers artístic i personal de la polifacètica creadora catalano-venezolana Mariaelena Roqué, qui va ser cofundadora de la Companyia Carles Santos i va formar tàndem artístic amb ell durant trenta anys.

“Jo em menjo a mi mateixa, per reinventar-me amb noves formes a mesura que passa el temps”.

Nascuda a Veneçuela de mare madrilenya i pare català, ha viatjat per tot el món en plena recerca personal i artística. Les seves creacions s'han vist des de l'Òpera de Sydney al Hebbel-Theater de Berlín, i la seva inquietud permanent l'ha portada a experimentar en arts escèniques i visuals, cinema experimental, dansa, teatre i música contemporània. Res millor que una visitia guiada a amb les seves explicacions per comprendre les claus que motiven 'Àpat Kaníbal'. Una mostra antològica que neix des de les Terres de l'Ebre, però es projecta al món a través de grans temes universals com les representacions femenines, l'atemporalitat, les iconografies, els xocs culturals, els dogmes i la crítica social, que recollim en forma de decàleg imprescindible.

1. La reinvenció del jo: “En aquesta exposició jo reconstrueixo la meva vida a través dels objectes utilitzats en les diferents obres de teatre on he participat", diu Roqué. "Les obres ja no existeixen, però els elements sí, i jo també”, explica. Amb aquesta frase existencialista presenta l'artista Mariaelena Roqué una exposició -performàtica- on recupera algunes de les peces creades durant els últims 40 anys com a responsable del vestuari i escenografia del músic i compositor Carles Santos.

2. Expo-instal·lació: Aquesta no és una exposició qualsevol. Està viva. “En aquesta exposició, els elements no estan morts, esperant a ser vistos, estàtics, sense que passi res...”,diu. “Estan junts perquè tenen moltes coses en comú en la seva composició, en la seva plàstica i en el seu visual”. És per això que aquesta representació artística no es limita a una exposició, sinó que té caràcter d'instal·lació. “A través dels elements que vénen d'èpoques passades, vull crear una acció poètica, és a dir, generar una emoció en la gent".

3. La dona: Aquest és, sense dubte, el tema central de l'exposició. En tant que és una acció poètica autobiogràfica, i amb certs aires antològics, representa una reflexió al voltant de la dona, la feminitat i la seva situació en un món tradicionalment controlat i dominat perls homes. “Jo tinc 500 anys i he viscut milions de coses...”, diu Mariaelena Roqué al mig de la sala, apropiant-se de la veu de totes aquelles dones que l'han prescedit i que ella recupera a través d'una variada iconografia que va des de figures mitològiques a personatges històrics reals, passant per una extensa col·lecció de retrats de la pròpia artista.

4. El canibalisme: Segons l'autora, el títol, 'Àpat Kaníbal', “és una mena d’autoimmolació metafòrica” on aquestes criatures que exposa, plantades amb la petjada adquirida del passat, ara tornen a ser lliures i anhelen tornar a ser habitades per la mirada i la percepció dels visitants. El canibalisme que apareix al títol també es refereix a l'actitud de l'artista davant ella mateixa. “Jo em menjo a mi mateixa, per reinventar-me amb noves formes a mesura que passa el temps”.

5. La temporalitat: “Aquesta exposició és atemporal. Pertany a qualsevol temps", explica l'autora fent referència als objectes que remeten tant a la seva cronologia personal com a una cronologia de la història de les civilitzacions, des de la cultura clàssica representada amb icones de divinitats fins a la noblesa espanyola o les cultures precolombines. Ara bé, ella s'encarrega de dinamitar, una vegada més, la successió cronològica per mesclar i sintetitzar els elements que ella vol destacar.

6. La pròpia imatge: Aquesta és la primera exposició en què l'artista recupera bona part de la seva iconografia pròpia, és a dir, les imatges que altres han retratat d'ella mateixa. “La fotografia sempre ha estat al meu costat, i els fotògrafs han estat els meus grans aliats", sentencia. "Estableixo aquesta relació íntima amb l'objectiu de la càmera, al que jo proposo despullar la meva ànima”, diu a la sala, mentre repassa fotografies seves dels últims 40 anys, algunes fetes en els últims mesos pel fotògraf canareu Joan Gil, Josep Borrell i altres antigues capturades pel propi Carlos Santos. “M'impressiona la congelació que la fotografia fa de l'ànima".

7. El nomadisme: Sabates de taló de mil estils, collars de xamans amazònics, desenes de sostenidors negres... “He recorregut moltes parts del món buscant objectes ètnics, m'apassiona l'etnografia”, explica. De fet, un dels altres punts rellevants de la mostra és com escenifica el moviment vital. “Després de néixer a Tarragona, vaig viure la meva infantesa al tròpic”. Des del cristianisme europeu fins al paganisme americà, l'artista recull les diferents atmosferes en què la dona s'ha convertit en un objecte dominat.

8. Els dogmes: Al cap i a la fi, els dogmes han estat els discursos i les creences que han conceptualitzat la figura de la dona en les diferents cultures. És per això que l'artista introdueix referències a la deessa pagana veneçolana Maria Lionza i crea una nova icona, la Cranka, recuperant en part el vestuari que va idear per a les Quinquennals d’Alcanar del 2009, inspirant-se en la Verge del Remei. “He viscut el contrast d'una religió més pagana, més índígena, més africana, amb una més occidental i moralista”. Així, mostra l'Espanya obscura engolida pel cristianisme als anys 40, així com la foscor de la Inquisició representada per la saga dels Borja. "Per a mi, Espanya no és Almodóvar; per a mi, Espanya és Buñuel encara. Plena d'aquests magmes tan foscos..."

9. La denúncia social: "La dona del segle XIX continua atrapada en aquestes claus i codis", exposa. Tota l'exposició és una crítica ferotge a l'opressió i als aspectes de la civilització que han sotmés a la dona. Ara bé, Mariaelena localitza i territorialitza la seva crítica i la fa propera. Un gran cargol situat a la sala -que l'autora recupera de la representació de circ Sama-samaruk presentada a París el 2006- simbolitza la plaga del cargol poma ebrenc, a qui ella atribueix un significat condemnatori. "La plaga del cargol poma s'ha extès per l'Ebre, perquè els pagesos estaven distrets amb les prositutes de la carretera", explica sintetitzant una faula mitològica que ha escrit per a l'ocasió i en la que relaciona aquests elements mediambientals i socials d'actualitat a les Terres de l'Ebre.

10. La celebració: Finalment, l'artista planteja aquesta mostra com una celebració de la creació. Per una banda, existeix un esperit crític i punyent, però sense caure en la depressió. "Jo ho crido, ho denuncio, m'exalto i ho disfruto”, diu en referència a la seva motivació -festiva- final. “Has de ser una mica masoquista per estimar coses que, de vegades, no estàs tolerant al 100%. Però precisament aquesta és la inquietud que et fa seguir creant", conclou.