Luz Broto: “Sovint esperem que passin coses, però si no passen també ens diu com són les coses”

L'artista proposa obrir el Centre d'Art Lo Pati d'Amposta per a que qualsevol persona se'l pugui apropiar

Anna Zaera

09/12/2015

Arts

Allà on hi deia tancat, ara hi diu obert. Si Cèlia del Diego, la comissària d'aquest cicle, es plantejava, en referència al projecte de Robert Barry 'During the exhibition the gallery will be closed', propostes emmarcades en un Lo Pati tancat al públic, l'artista Luz Broto (Barcelona, 1982) llicenciada en Belles Arts i DEA amb el doctorat 'Art en l’era digital', capgira la pròpia dinàmica del cicle. Ara el Pati diu: 'Durant l’exposició el centre romandrà obert'. #lopatitancat és un cicle pensat per a que les instal·lacions artístiques s’activen a l’aparador per ser vistes des de fora quan el centre tanca les seves portes. Per a aquesta mostra, s’ha canviat la darrera paraula del títol del cicle d’exposicions. Durant els propers quinze dies i dins l’horari del cicle (de 20 a 00h), Lo Pati obrirà la seva porta per tal de facilitar l’accés a l’interior de l’espai expositiu. Tot i que l’equipament sembli tancat i els llums apagats, es convida el visitant a entrar dins el centre i apropiar-se del seu espai d’una manera diferent a l’habitual. Hem parlat amb l'artista Luz Broto perquè ens expliqui el seu propòsit.

"Durant aquest temps pot fer pensar en la utilitat d’aquests espais, en quina i com és la seva audiència i quina és la relació entre la pròpia institució i el seu públic"

- Tancat/obert. Creus que la gent té por a apropiar-se d'un espai on habitualment només exerceix el paper d'espectador?
Crec que tots tenim una mica de por a afrontar situacions noves, però em sembla que en aquest cas no es tracta gens de por, sinó de curiositat, de ganes o de necessitat. Però abans de tot això, cal que la informació arribi als usuaris, que sàpiguen que poden fer ús d’un equipament públic potser d’una manera diferent, fins i tot utilitzar-lo pel que creguin oportú sota la seva responsabilitat.

- Proposes l'acció lliure com una forma d'art...
L’únic que proposo és canviar l’enunciat del títol del cicle d’exposicions i dur-lo a terme. Parteixo d’un referent i d’un context artístic, per posar-ho en relació amb un altre espai que no és l’artístic, intentant donar un altre sentit a la concepció d’aquest espai. Es presenta una situació on és possible habitar l'espai d’una altra manera.

- Què esperes que passi? I si no passa res?
No espero res. Si passa o no passa és una mica igual, la possibilitat hi és. Potser seria més divertit que passés alguna cosa, és veritat. Sovint esperem que passin coses, però si no passen, també ens diu com són les coses, com és el context, els condicionants, l’audiència, la comunicació en el que s’ha inscrit la proposta.

- El que proposes també és un joc. Estem acostumats a jugar sense regles?
Tot i que puguin semblar pràctiques lliures, el joc o la creació també responen a regles. Inventem i consensuem normes, regles, límits o codis per poder relacionar-nos, com el llenguatge per poder parlar. Si entenem aquesta intervenció com una situació de joc, el que es proposa és un camp acotat, amb restriccions i condicionants, amb un punt de partida on el moviment i l’acció de les persones participants no està predefinit. Potser estem poc acostumats a jugar perquè tenim poques ocasions per practicar?

- A les Terres de l'Ebre, els equipaments culturals molts cops estan tancats per falta de personal i de públic. Creus que la teva intervenció pot alterar/criticar aquestes dinàmiques?
No crec que la meva intervenció pugui alterar les dinàmiques d’un centre ja que es tracta d’una exposició i la seva incidència és molt reduïda temporalment. Crec, però, que durant aquest temps pot fer pensar en la utilitat d’aquests espais, en quina i com és la seva audiència i quina és la relació entre la pròpia institució i el seu públic. El que passi també depèn de si arriba el missatge i de fins on l’audiència juga al que proposa el centre, que ja fa dies que ha començat a jugar.

- "Ficar-me on no em demanen", "Obrir un forat permanent". El nom d'algunes de les teves obres em remeten a aquesta voluntat de traspassar fronteres. Creus que és una constant en la teva obra? Hi has pensat?
Al treballar amb espais em trobo sempre amb el límit, ja sigui una paret, un mur, una valla, una porta… Però la idea de límit està present a tot arreu. Com els límits els construïm nosaltres, aquests no són fixos, responen a interessos i convencions que van canviant també amb el temps. Potser una constant en la meva pràctica és la voluntat de conèixer i testejar com estan fetes les coses, moure-les per veure en què es poden convertir. La relació amb el límit apareix només com a conseqüència.