Per seguir existint ballaries amb mi?

13/03/2017
Ball amb regust a western
Toni Ruiz
Foto:

Una declaració d’amor, com a mi m’agrada fer. Sense saber-ne massa, m’agrada no parar d’intentar-ho. Pot ser que sembli sempre la mateixa història. Però en el fons no ho és.  M’agrada no parar d’estimar perquè vaig començar renunciant, rebutjant fer l’esforç que requereix donar a llum. Una mancança em va impedir mobilitzar-me en pro de crear, en el seu moment. Estimar el moviment. Un sentiment de pesadesa me convertia en un impedit. No sóc diferent a la majoria.

Vaig començar a crear per amor, un amor petit però que volia desbocar-se. Les meues idees em reclamaven cavalcar lliures. Sortir del meu cap per poder recórrer les fantasies d’altres persones. Els inicis foren erràtics. Assajos, erros. Però sobretot rituals. L’important era veure cap a quin lloc volien córrer.  Al meu cap anaven fent-se grosses i cada vegada pesaven més. Total, que un no pot guardar criatures en el seu ventre o crani durant molt de temps, perquè de fer-ho, el fruit que es porta a dins es va pansint i et va pansint. Almenys, en mi, es compleixen aquestes premisses.

L’escriptura és el meu camí personal de panots grocs. Sé que no me portarà a cap Mag d’Oz però sí que m’ajuda a articular idees, temors, anhels, humors i sobretot, i això pot semblar ridícul, m’ha ensenyat a relacionar-me amb l’altra gent. Cada lletra que he propulsat com si fos baf, ha sortit de la meva boca amb tocs surrealistes. Ha marcat la manera que tinc de relacionar-me amb la gent. Cada criatura parida ha estat com un ball amb l’interlocutor. Almenys ha intentat ser-ho. De vegades vist com quelcom hiperbòlic i innecessari. Per a mi essencial. Novel·la. Porto aquest nom traspassant el meu cos sentint el “roman” que sóc i que me vaig fent.

I aquí és important fer recompte. Fer recompte de tots aquells esborranys que hem anat deixant. Esteles de camins començats o no, però mai acabats. Idees, relacions, projectes que un dia van excitar-nos la ment o el cor però que pel motiu que siguin van acabar per extingir-se. Donar a llum és dolorós. Veure extincions, almenys per a mi, implica ferides metafísiques en carn viva.

Les idees també tenen dret a morir. Les amistats a esgotar-se. L’amor a esfumar-se. La vaporositat de l’atmosfera relacional conté aquestes possibilitats. És per això que vull intentar intensificar allò que sento,  per viure al màxim cada possibilitat mentre la idea, les persones, les emocions vulguin ballar-me o cantar al meu costat.

Intensitat. Sé que és el meu camí. Que no és el camí de tothom. Crear per a mi és com establir una relació. Una dansa. La persona que em llegirà podrà ser-ne acompanyant deixant-se emportar i ballant al ritme de la música o podrà desprendre’s de mi tot prement l’off de la banda sonora silent que entre els dos haurem creat.

Això sí, el punt àlgid del meu estimar és quan passo a la creació conjunta. Jo, que he ballat amb Miquel Àngel Marin, amb Mireia Andreu i Jaume Martínez. Jo que ballo amb Germán Machí i que li dec més d’un vals a Anna Zaera. Jo que amb en Toni Ruiz sento que la realitat és creativitat o no és. Jo, que no sé com aturar les meves sabates perquè em parin els peus. Crear, crear atmosferes amb consciència de fer el món més respirable. De buscar no només l’art pel plaer estètic sinó pel plaer ètic de possibilitar-nos el seguir existint.

No sabria com acabar amb aquestes declaracions. Les podria esborrar de l’arxiu per sentir que no aniran a cap lloc. No són sinó repeticions de paraules que projecte sovint d’una o altra manera. Però és que la major part de coses que faig no deixen de ser esborranys. Projectes inacabats que voldrien ser convits genèrics a afavorir les creacions conjuntes d’aquella gent que per ballar necessita d’una petita comunitat.

És llavors quan apareix la idea amorosa de circularitat. Veig el cercle com aquell camí que et fa sortir de tu i et tornar a portar a tu. I això, això ja és amor. I a mi m’agrada.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.