Anna Zaera
,
27/03/2017
Entorn

Tomàs Bes: "No teníem ideals, no sabíem què era el feixisme ni el comunisme"

Entrevistem un dels darrers testimonis supervivents de la Quinta del 39, que ara viu en una residència per la gent gran de Gandesa
Tomàs Bes

Foto: 

Anna Zaera
Tomàs Bes
Tomàs Bes Samper (Batea, 1918) passa els seus dies en una residència per la gent gran a Gandesa. Aixecar-se, esmorzar, passejar, dinar, mirar records, conversar, sopar, dormir. Tots els dies són iguals, però diferents. El relat sobre la seva experiència al front marca la cronologia dels seus records. La moralitat. El seu concepte del bé i el mal. Tot i els seus 99 anys, manté l'esperit d'un home que "sempre ha intentat fer el bé" - em diu només arribar - qui va veure la seva joventut truncada per la Guerra Civil. Milers d'anècdotes li vénen al cap: La vida dels seus pares, la dels seus parents de Vall-de-roures, la d'una noia amb una gallina , la d'un maset aïllat a la muntanya, la d'un general que el va tractar com un amic... Són històries que els néts dels soldats hem sentit gairebé calcades. Però que en cada boca prenen cos. En ple 2017, quan estem a les acaballes de la vida d'una generació, recuperem aquest testimoni únic.
"Joc sóc el més vell. No sé si en queda cap de la meva edat", assegura Bes, que no coneix cap altre ex combatent supervivent de la seva edat

"No teníem ideals, no sabíem què era el feixisme ni el comunisme"
Més enllà de propòsits grandiloqüents, la majoria de joves que van ser cridats al front no tenien ni idea de quins eren els ideals universals del moment. Eren joves de poble, fills de pagesos, a qui aquella guerra, i concretament la Batalla de l'Ebre, va despertar al món. Bes ho reconeix. "No teníem ideals, no sabíem què era el feixisme ni el comunisme", assegura aquest fill de Batea per part de pare i de Cretes per part de mare. "Els meus pares es van conèixer per casualitat, tots dos servint a una família adinerada al Castell de Figueres", relata. La diferència d'ideals ja la va viure a casa. "Mon pare era republicà i ma mare catòlica, però mai van tenir una sola paraula sobre aquest assumpte. Si vols anar a missa, vés a missa, si vols anar al Centre Republicà, ves-hi també", explica.

"No teníem temor perquè no sabíem què era"
Dels sis germans que eren, tres van anar a la guerra. Dos amb el bàndol republicà i un amb el nacional. El 25 de juliol de 1938, a les 00:15h d'una nit sense lluna, les forces republicanes van iniciar el pas del riu entre Mequinensa i Amposta, sorprenent l'enemic. L'operació més gran militar de la Guerra Civil havia començat i molts, com Tomàs Bes, serien cridats a files en els propers mesos. "Tenia 18 anys quan em van cridar a files, sóc de la Quinta del 39", assegura. El primer lloc on vaig entrar en servei va ser a la vora de Vall-de-roures. La batalla va arruïnar pobles i camps, deixant 120.000 baixes entre tots dos exèrcits: 30.000 morts, 75.000 ferits i 15.000 presoners. Uns mesos que es van fer eterns i que van anar augmentant l'agonia fins que tot es va acabar. Bes recorda molt bé aquells moments, en què totes les intuïcions el portaven a pensar que l'exèrcit republicà amb el que lluitava ja s'havia rendit. "Ens vam entregar a Vila-Real", diu. 

"Así hacen los hombres. Tire la bomba al río!"
Durants uns dies, els soldats, a peu de muntanya, van viure en la incògnita de si la República s'havia rendit o no. No sabien si la guerra s'havia acabat. "Li vaig dir al capità: ¿haría el favor de decirme en qué situación nos encontramos?. La guerra está terminada ya hace días", em va contestar. "La guerra la tienen ganada los fascistas. Aquest va ser un dels moments més durs. A l'entregar-me, van dir-nos: Vayan viniendo de uno en uno y tiren el fusil al suelo, saquen el cerrojo y nos lo traen. Jo pensava que ens fotrien una rafegada de metralladores i tot. Però no. Em va sortir el meu esperit de supervivència. Portava dues bombes al macuto i una a la solapa. Vaig pensar si em tiren un tret, jo els tiro la bomba. Un dels generals franquistes em va dir "¿Qué llevas en la mano?" La llevo por si es necesario, vaig contestar sobresaltat. Em va sorprendre la resposta del general franquista. Así hacen los hombres. Tire la bomba al río. Em va abraçar i em va besar. Si cumple con su deber. no sufra que no le pasará nada, em va dir".

"Què volies que sabéssim si no sabíem ni signar?"
Després de viure aquestes experiències a una edat tan jove, sempre queda l'honorabilitat de la família i de les intencions de tots els actes. "Vaig estar tancat a la presó a Pamplona. Saps què em va dir? No sabe usted los padres que tiene, no hay de más buenos en toda España" diu mentre els ulls se li tornen de vidre. "Prou desgràcia vam tenir tots", assegura. "Vam ser perdedors per un costat, i guanyadors per l'altre, perquè vam salvar la vida, i això no té preu" assegura aquest supervivent que reitera l'origen humil dels seus. "No sabia ni firmar mon pare ni ma mare", assegura. "Com en aquell temps no hi havia gaires negocis es treballava al camp". 

"Jo sóc el més vell de tots, no en queda cap de la meva edat"
"Jo sóc el més vell. No sé si en queda cap de la meva edat", assegura Bes en una sala de la residència, mentre una altra usuària escolta atenta la història que explica. Assegura que no coneix cap altre ex combatent supervivent de la seva edat. I és que amb aquesta entrevista, el seu testimoni queda registrat just dues setmanes després de la mort de Pere Godall, supervivent de la Lleva del Biberó, que va morir als 96 anys a mitjans de març. Les memòries de Godall han quedat recollides en el llibre 'Una vida per recordar. Memòries de Pere Godall', una biografia escrita per la seva néta, Fàtima Pizà Godall.

"La guerra és fatal per tothom"
Les ferides de la guerra continuen obertes sempre. L'actualitat que Bes segueix a través dels mitjans de comunicació no li resulta gaire esperançadora. "El món està que no m'atreveixo... Abans de la guerra no estàvem tan malament com ara. Avui mateix, he sentit que deien a la televisió que al Port de mar de Barcelona arribaven vaixells amb la bandera republicana i de la UGT", diu Bes, que tot i que té una ment lúcida i brillant, segurament ha confòs el motiu dels bucs. "La guerra no l'hagués volgut conèixer", assegura. "Perquè la guerra és fatal per tothom". "Bombardejos, pobles destruïts, capitals destruïdes... Els republicans no volíem la guerra", conclou. Han passat els anys i Bes, que té dos fills i sis néts, repassa les fotografies en blanc i negre dels seus pares i germans. "El que més em molesta és que, defensant com he defensat Gandesa i aquesta terra, no tingui cap subvenció, i hagi de pagar aquesta residència que val més que el que jo cobro". En aquestes dependències, i sota l'ordre d'un equipament d'aquestes característiques, circula un heroi amb cadira de rodes.  

  

Més informació: 

Per conèixer més detalls sobre la Batalla de l'Ebre
COMEBE

També et pot interessar

Comentaris

imatge de jordiulldemolins

Es curiós, el meu iaio és diu Antonio Todó Bes i es de la lleva del biberó de l'any 20 o 21 de Batea. Està be de facultats. Sempre em conta un munt d'històries de la guerra. Aquí ho deixo...gràcies.