Anna Zaera
,
29/11/2016
Entorn

Viqui Almuni: “És important que les famílies es responsabilitzin de recuperar el seu propi passat"

És una de les impulsores del Festival Terres de Cruïlla de la Sénia i del Centre d'Estudis Seniencs
Viqui Almuni

Foto: 

Anna Zaera
Viqui Almuni
La història no és gran ni petita. És un flux que no s'atura i s'encadena. Que ocorre en qualsevol indret visible o invisible. La vida quotidiana, amb les seves paraules, les seves decisions, els seus relats i els seus paisatges, conforma les cèl·lules d'aquest gran cos que anomenem Història. Viqui Almuni (La Sénia, 1962), Doctora en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, és una observadora d'aquestes dinàmiques de proximitat. Impulsora del Centre d'Estudis de la Sénia, que es va crear el 1992, dedica la seva vida a la recerca i a l'ensenyament secundari. És autora de 'La catedral de Tortosa als segles del gòtic' i coautora de 'La Sénia. Societat i economia'. Hem parlat amb ella.
"Qui mou la historia és la gent. Sí que hi ha persones en concret que són molt representatives o que en un moment donat poden fer o dirigir una actuació concreta però qui dirigeix el curs és la gent"

- Parla'm de la teva vida... Com has arribat a ser qui ets?
A mesura que et fas gran, vas reflexionant sobre els processos vitals que has tingut. Penses com han anat les coses i per què ha passat el que ha passat. Cada cop tens més elements per saber qui ets.

- Mirant al passat, què creus que et va marcar?
Em vaig criar molt amb els meus àvis, entre Sant Rafel del Riu i La Sénia. A casa meva, els meus pares eren gent molt treballadora, havien de tirar endavant quatre filles, però també eren gent molt conversadora. I això crec que va ser una sort. Saps què? Me n'he adonat que els xiquets que de petits aprenen cançonetes, rondalles i històries, parlen més aviat, tenen un interès diferent per les coses.

- De què parlaven?
De la gent que els havia precedit. A mon pare li agradava molt la Història i, a mi, m'agradava escoltar. Sempre m'ha interessat molt la història, però no amb majúscules, sinó més aviat saber el que havia passat a la família, el que havia passat al territori... 

- Per això vas decidir estudiar Història de l'Art...
Quan vaig dir que volia estudiar Història la gent em deia: “I tu faràs Història amb la poca memòria que tens?” Però després he descobert que allò important no són les dates, sinó els processos. A primer de carrera, vaig descobrir la matèria de l'antropologia i em va fascinar. Les nostres terres, en aquella època, sobre l'any 1982, estaven molt poc estudiades i, de seguida, van convertir-se en el meu camp d'estudi.

- Algun treball que recordis especialment?
Una recerca que vaig fer sobre el cultiu de l'oliva. Vaig veure que, entrevistant la gent gran, a través dels seus relats orals, es podia treure molt de suc. Suposo que això va ser la llavor per començar a estudiar la història local. Jo no veig la diferència entre història local i gran història.

- La teva tesi doctoral va estar enfocada en la Catedral  de Tortosa i es va titular 'La fàbrica de la catedral de Tortosa a l'Edat Mitjana'. Vas passar d'un tema petit a un gran tema?
No et creguis. Vaig estudiar molt la vida quotidiana per comprendre dinàmiques medievals. Vaig poder accedir a l'Arxiu de la Catedral i, clar, és un arxiu riquíssim. Eren llibres d'obra o contractes notarials que et permetien saber com vivia la gent. Qui mou la història és la gent. Sí que hi ha persones en concret que són molt representatives o que en un moment donat poden fer o dirigir una actuació concreta, però qui dirigeix el curs és la gent. Quan treballo amb documentació, també m'interessa captar les petites històries, perquè són aquestes intencions les que mouen a la gent. Per exemple, la construcció de la catedral de Tortosa comença a meitat del segle XIV, però això ve d'un passat recent de creixement econòmic, de ganes de visualitzar-se dels poders eclesiàstics i civils que ja veus vindre de tota la primera meitat del segle XIV.

- Són un seguit de fets que desencadenen en la construcció de la Catedral...
Clar, és un procés. El dia que es posa la primera pedra és un dia molt simbòlic, que surt als diaris, però en realitat és un dia més. Als alumnes, a classe, els costa molt entendre que no cal saber grans fites per entendre el funcionament de la humanitat. Ara, per exemple, estic parlant del feudalisme, els faig veure que hi ha coses que han canviat però altres que no.

- Paral·lelament als anys 90 un grup de persones us vau dedicar al Centre d'Estudis Seniencs...
A les Terres de l'Ebre anàvem molt endarrerits pel que fa als estudi locals. Als anys 70 i 80 havia hagut un moviment molt important a la resta de Catalunya, i nosaltres ho vam fer als anys 90.  Avui dia es parla bastant dels invisibles, que són les dones, que són el poble, o els esclaus, en determinades cultures. Però la gent que hem optat per treballar el patrimoni des de zones rurals, no ha calgut que ens ho diguin, perquè sempre ho hem tingut molt clar. 

- Ha canviat la perspectiva de la història local des que vau començar?
Quan vam començar moltíssimes persones pensaven que no hi havia res a La Sénia. Ara, trobaries poquíssimes persones que ho pensin. Les publicacions, les xerrades, la revalorització i senyalització dels edificis ajuda a que la gent valore el seu patrimoni i crea sentiment d'identitat. A nivell de Centre d'Estudis Seniencs, també és molt important per a que la gent valore la seva història familiar, la seva identitat particular.

- És això el que intentes transmetre als alumnes?
Sí. És important que les famílies es responsabilitzin de recuperar el seu propi passat. És això que en diem memòria històrica, però també identitat. Jo penso que en aquest aspecte hi ha molt de camí a fer, encara. Perquè avui dia es parla poc, i el contacte entre generacions és un contacte molt diferent. Molts alumnes saben el nom dels iaios, però no dels rebesiaios. Ja no saben qui eren, ni de què treballaven. És important que ens expliquen les històries que han viscut, i que nosaltres puguéssim registrar-les. Imagina't això que ric és per a la història de la teua família! De gran te permet interpretar molt els comportaments de la teua família, i qui diu la teua família diu la teua comunitat o el teu territori.

- Em sembla fascinant. És que tendim a pensar en la psicologia o l'antropologia o la història com a disciplines separades, però totes tenen moltes coses en comú. Està tot connectat?
A mi m'agrada molt anar per carreteres secundàries, perquè em nego a escollir una disciplina. Amb els anys he arribat a la conclusió que, si no m'he especialitzat molt en una cosa, haurà estat perquè no he volgut. M'agrada veure coses diferents. Clar, això té el perill de la dispersió i professionalment, de vegades, et perjudica, perquè no ets un refrent en una cosa molt concreta. Però m'agrada veure com tot està interconnectat. Això de treballar en xarxes és molt bonic i se'n parla molt però ha existit sempre. Jo quan més disfruto a classe és quan veig que un xiquet o una xiqueta estableixen algun tipus de relació entre dos fets I li veus aquella careta d'il·lusió!

- Això de conèixer el passat et fa capaç de predir el futur?
La veritat és que fa una mica de por, però en certa manera, sí. A La Sénia molts veiem que era impossible que el poble sobrevisqués només a partir del sector del moble. I desgraciadament va passar el que pensàvem.

- Però el sector del moble tenia també les seves arrels...
Sí, i això ho vam estudiar, per contrarestar les opinions de la gent que dèia que el sector del moble havia sortit com un rovelló. Vam descorbrir que aquest procés ve des de l'Edat Mitjana i que ha anat marcant uns tempos i unes pautes. L'existència del riu, i l'existencia dels Ports, el fet que fos un poble poble agricolament parlant pobre, va ser determinant perquè la gent s'especialitzés en treballar la fusta per a maquinària de molins. Abans de la Guerra ja hi havia fusters que veien que el món de la fusteria tradicional s'acabava i havien de canviar, i van començar a fer mobles, de manera molt domèstica, per encàrrec... Els fills d'aquests fusters, després de la Guerra, van començar a fabricar en sèrie. I als anys 60, la Sénia ja era un poble que iniciava una industrialització.

- Com veus la vida local, en general?
Jo per una banda trobo que el món rural està poc valorat, però som imprescindibles per una societat sana. Jo quan me vaig fer gran i vaig decidir que volia tenir fills vaig tenir molt clar que volia que es criessen a un poble. No a un lloc gran. Per a mi, et dóna una altra manera de veure la vida i el món. Em dóna la sensació que toques més de peus a terra.

- Per què?
Pel contacte amb la naturalesa, pel contacte amb la gent. Quan parlem del concepte aquest de tribu, penso que als pobles aquest concepte ha existit sempre. Només pel fet que a les persones properes de la família els diguéssim “tio” o “tia” sense ser-ho, ja és un tracte que et permet en un moment determinat acudir a aquella persona com si fos de la família.

- Amb el Festival Terres de Cruilla voleu potenciar la vessant cultural contemporània del poble?
Tenim moltes ganes de valorar el fet de ser confluència de tradicions per la ubicació del poble. Es nota com a zones de la costa o del Delta porten més temps treballant en la cultura i la creativitat. Són processos lents. Han de passar molts anys perquè donin fruits. S'ha de fer un canvi cultural en la gent i això costa moltíssim. Però si vas treballant, arriba un punt en què passa. Ara bé, no hem de despoblar el territori, es necessita gent jove. A mi m'agrada donar-li la volta a les tradicions, però si tinc gent jove al costat, aquestes persones ja van davant de mi. Per mi, la manera com m'he criat pesa i, per tant, no estic en tanta disposició de trencar com un jove.

També et pot interessar