Albert Valldepérez: “A la presó del Rodeo vaig aprendre com som les persones”

Deu anys després de ser empresonat a Venezuela quan tornava d'una expedició al Perú, el roquetenc Albert Valldepérez ha decidit publicar El Rodeo loco. Diari d'una presó, un llibre en què explica en primera persona perquè el van tancar acusat de narcotràfic i com va suportar el dia a dia en una de les presons més perilloses del món. Albert ha articulat amb encert un recull de sensacions i vivències que juntes conformen gairebé un tractat sobre la naturalesa humana. Com diu ell mateix en aquesta entrevista, “Al Rodeo he après una cosa ben simple: he aprés com som les presones. Capaces de fer el millor i el pitjor”.

 

- Per què decideixes gairebé 10 anys després d'aquesta experiència, publicar un llibre on expliques els fets?

No hi ha un sol motiu. Per una banda, 10 anys és una data prou significativa i per una altra, és un període de temps prou llarg com per a que tot allò que jo explico al llibre hagi pogut "caducar". Com que els personatges del llibre són tots reals, això hagués pogut, en el seu moment, posar en perill o la seua vida o la de qui explicava allò. Detallo com els narcotraficants amb qui em van posar primer camuflaven la droga o com molts presos, sobretot els que tenen diners, utilitzen certes pràctiques per reduir la condemna...

 

- Com ha estat el procés d'escriptura? S'ha allargat durant aquest temps? Parteixes de les notes que vas escriure a la presó?

Jo prenia notes soltes, primer en uns fulls de paper i després en unes petites llibretes en format semblant a un Din A5 de pocs fulls. En general, intentava escriure-ho tot a manera de "titulars" per tal que, quan sortís de la presó, pogués reescriure-ho en profunditat. Alguns cops passaven dos o tres dies fins que podia reescriure tot allò que m'havia passat, que m'havien contat o que havia vist o sentit durant els darrers dies.

 

- Portaves una llibreta a sobre quan et van detenir?

Els voluntaris de la Creu Roja em portaven aquests fulls o les llibretetes, i quan els tenia escrits, els hi retornava i els treien d'amagat de la presó. Llavors, en tornar a Catalunya, vaig reescriure tot el que posava escrit a mà als diaris i, tal i com havia previst, vaig afegir-hi tots els detalls.

 

- És així com es va gestar el llibre, m'imagino...

Allò va ser el primer esbós del llibre. Tot això ho vaig fer durant el següent any, el 2003, que va ser quan vaig escriure tota la part "gruixuda" del llibre. Vaig fer una primera impressió del llibre, uns 30 exemplars, que els vaig regalar a totes aquelles persones que havien viscut de més a prop tot el cas. El llibre, tot i això, tenia encara bastantes coses a revisar i a millorar...

 

- Finalment vas decidir fer la teua història pública amb una tirada més llarga...

Sí, fa dos anys, aprofitant una baixa mèdica llarga a la feina, vaig decidir fer la revisió del llibre. Li vaig donar el fil conductor que té actualment. Finalment, la meua dona em va convéncer perquè fes una publicació de més tirada i una presentació del llibre, perquè estava segura que aquesta història interessaria a la gent.

 

- Encara et despertes ara per les nits sobressaltat per aquella experiència traumàtica? Creus que t'ha deixat seqüeles?

Al cap d'uns dies de retornar a casa, ja vaig deixar de patir els efectes psicològics d'haver viscut aquella mala experiència. Crec que em va durar tan poc precisament pel llibre. El llibre va ser el meu psicòleg i el meu terapeuta. Allí vaig descarregar tot los neguits que portava a dintre. El llibre es va convertir, sense saber-ho, en la meua eina de supervivència.

 

- Quina és l'anècdota que millor recordes del teu pas per la presó?

Si em permets, no definiria res d'allò que va passar com a anècdota. Allí dins hi ha molta gent que mor cada dia per motius que a nosaltres ens semblarien insignificants i estúpids, però que allà, agafen molt protagonisme. Hi ha, però, una o dos coses que si més no, són curioses...

 

- Quines?

Després de ser detingut i acusat de narcotràfic per dur unes fulles com a souvenir, un personatge molt peculiar em va dir que, si per casualitat m'ingressaven a una presó i aquesta era El Rodeo, que havia d'anar al pavelló dels "Evangelistes". No sé si era cap premonició, però vaig fer cap a la presó de El Rodeo i, recordant aquelles paraules, vaig demanar que em portessen amb els presos "evangelistes". Crec que això em va salvar la vida.

 

- Per què? Què feien d'especial els evangelistes?

Estar al pavelló dels evangelistes significava seguir unes normes estrictes de conducta i resar a les hores marcades. Al ser religiosos, els altres presos els tenien més respecte. S'encarregaven de netejar aigües brutes i escombraries, feines que els altres no volien fer.

 

- .....

L'altra cosa curiosa és que jo, allà dins, mentia per sobreviure. Allà em vaig fer passar per un narcotraficant amb molta experiència, ja que just abans d'entrar a la presó, els guàrdies que em custodiaven es van assabentar del motiu de la meua detenció i em van comentar gairebé de forma textual: "españolito, si aquí dentro se enteran de que te agarraron por esta chorrada, eres carne de cañón. Yo de tu, diría que te cogieron por alguna otra cosa...", i així ho vaig fer.

 

- I la imatge o l'olor que et va impactar més?

Vaig sortir d'allà amb infinitat d'imatges impactants. S'ha de llegir el llibre per entendre-ho. L'olor que més em va impactar era la dels excrements: els pixats i els fecals. Una olor amb la qual convivia diàriament i de ben a prop durant molts dies...

 

- Mantens el contacte amb algun dels presos amb qui vas compartir espai? O alguna persona relacionada amb la teua estada allà?

Sí, curiosament un dels presos m'havia donat lo seu correu abans que jo sortís. Recordo que aquest pres havia d'estar-hi poc temps tancat. Vaig enviar-li un correu al cap d'uns mesos pensant que ja estaria fent vida normal a casa. La sorpresa va ser meua quan em va contestar la seua germana, dient-me que encara estava tancat. Ni li havien fet judici, ni sabia encara tampoc la condemna que hauria de fer. La germana explica com el seu germà va haver de sobreviure a una massacre allà dins la presó poc després que jo sortís...

 

- 'El Rodeo es un cementerio de hombres vivos', deia un reclús. Estàs d'acord amb les polítiques penitenciàries dels centres aquí a Catalunya i a Espanya? S'haurien de buscar altres fórmules de "control social"?

No conec la realitat de les presons aquí a Catalunya o a la resta de la península. No conec el dia a dia dels presos tancats dins les presons del nostre territori.

 

- Què creus que has après d'aquella experiència?

He aprés, tal com vaig explicar en el seu moment, una cosa ben simple: he aprés com som les presones. Capaces de fer el millor i el pitjor.