Jump to navigation
"Els rius es baixen. Però el meu no: l'Ebre s'ha de pujar", diu el periodista i músic Arturo Gaya en una de les primeres línies de text del seu llibre 'L'Ebre, un riu que fa pujada', publicat per Angle Editorial i que se suma a una peculiar col·lecció dedicada a explicar els paisatges naturals i humans de Catalunya, i on també es poden trobar títols com 'Barcelona melòmana' o 'Girona, terra de mites i llegendes'. Gaya, conegut en moltes ocasions pel seu alter ego Quico el Célio, ha estat la persona elegida per parlar d'un riu que coneix molt bé. Un riu que l'ha vist arribar des del nord i que ell l'ha gaudit al sud, a la seva desembocadura. Més que un llibre de viatges, o potser més ben dit, com un llibre de viatges, cada etapa del camí contribueix a cosir un capítol de la biografia de Gaya, amb arrels també a La Rioja. Les seves inquietuds, les seves descobertes i els seus plaers passen a estar indissociablement units a l'entorn que, en aquest cas, escapa de les Terres de l'Ebre per emprendre el camí cap al naixement de l'Ebre. Un recorregut a la cerca dels origens del riu i, de retruc, dels seus propis, com no podia ser d'altra manera.
- Expliques llegendes i històries personals vinculades al curs del riu que van des de la desembocadura al seu naixement. Has fet treball de camp especialment per a l'ocasió o has recollit experiències de tota una vida?He fet una mica de cada cosa: en el tram baix, on visc i he nascut, he begut de les experiències recollides, però a partir de Mequinensa, m’he anat convertint en viatger fins arribar a Fontibre. Parteixo d’un avantatge important perquè la meua iaia era de Logroño i això m’ha permès pujar l’Ebre des de molt menut.
- Ets un dels creadors contemporanis d'identitat ebrenca, en part gràcies al teu alter ego Quico el Célio, però també en la teva tasca com a periodista i divulgador de la música tradicional vinculada al territori. Com portes aquest paper o aquest rol?Ets generosa en referir-te a mi d’aquesta manera. No obstant això, jo sóc una persona que mai s’ha plantejat què ha fet ni on vol arribar. El meu rol és caminar i el primer que faig cada matí és agrair un dia més en la meua vida. Sóc conscient del privilegi d’haver pogut convertir en el meu ofici les coses que més m’agraden.
- Si haguéssis de recomanar algun indret dels molts que cites al llibre, quin seria el que més t'inspira dels darrers que has conegut?Recomanaria un petit recorregut per la part més alta de l’Ebre: des d’Orbaneja del Castillo fins a Fontibre, passant per Montesclaros i pel campanar de ‘la catedral dels peixos’, submergida a les aigües de l’immens pantà de Reinosa, conegut com a mar interior de Cantàbria.
- Una de les últimes frases del llibre és "Ja veus que mai deixaràs d'aprendre mentre puguis caminar". El coneixement sempre està vinculat al moviment? Hem de ser viatgers per entendre qui som? És ben cert que vivim mentre volem aprendre. Jo n’estic convençut d’això, però per entendre qui som també n’hi ha prou de vegades en saber escoltar, dialogar, raonar. De totes maneres, viatjar enriqueix i és altament recomanable per no creure’ns que som el centre del món i no perdre l’orientació de la geografia i de l’ànima.
- Què has après en aquesta ruta de sud a nord? És important la direcció o ho és més el sentit - entès com de dreta a esquerra o de nord a sud - del viatge?El sentit del meu viatge, de sud a nord, naix d’una qüestió tan relativa com el fet que visc a la desembocadura. Hauria pogut fer el mateix llibre en la seua essència si hagués viscut a Fontibre. Aleshores, per a mi, l’Ebre hauria estat un riu que fa baixada; el sentit seria diferent però la direcció seria la mateixa. Em preguntes què he après en aquesta ruta: més que aprendre, he confirmat que allà on vas et trobes sempre el que tu ets.
- Aquest llibre contribueix a crear un imaginari lligat a l'Ebre, que escapa de fronteres administratives... Has volgut posar èmfasi en que la identitat col·lectiva no entèn de límits polítics?La veritat és que no he pensat en política quan escrivia aquest llibre. M’he deixat portar pel cor i per les mateixes vivències. Però responent a la teua pregunta, és bo que la identitat col·lectiva no n’entengue de límits polítics. A la nostra geografia propera tenim dos grans àrees d’influència i d’identitat cultural: una és la mediterrània i l’altra és la riberenca (referint-nos al curs de l’Ebre) i, per bé o per mal, cap de les dos està lligada a realitats polítiques ni administratives.
- Si m'haguéssis de dir un record vinculat al riu -ja sé que en tens molt- quin seria el més emotiu o el que ha deixat més petjada en la teva memòria?L’Ebre és el meu paisatge i la meua vida està plena de records de riu: les riuades dels anys 60, quan els carrers de la meua ciutat s’inundaven d’aigua, els primers passeigs en barca… o indubtablement la primera vegada que em van llençar al riu.
- Què li diries a un viatger que s'aproxima per primera vegada al riu Ebre?Li donaria la benvinguda i li demanaria que prengués consciència de que aquest riu és també seu, perquè és de tots… I que aprengue a estimar-lo. Necessitem estimar els rius i ser així capaços d’expandir allò que en diem nova cultura de l’aigua.
Presentació del llibre 'L'Ebre, un riu que fa pujada', d'Arturo Gaya Dijous 10 de desembre, 19:30h Biblioteca Sebastià Juan Arbó - La RàpitaFitxa d'agenda Surtdecasa
Dijous 26 de novembre, 20h Biblioteca Municipal - DeltebreFitxa d'agenda Surtdecasa
Dijous 12 de novembre, 20h Biblioteca Sebastià Juan Arbó - AmpostaFitxa d'agenda Surtdecasa
Divendres 3 de juny, 20h Ecomuseu dels Ports - Horta de Sant Joan Fitxa d'agenda Surtdecasa
