Anna Zaera
,
06/06/2016
Llibres

Albert Roig: "La culpa és de la burgesia tortosina"

El poeta i dramaturg tortosí ens parla dels seus darrers treballs i de com veu el món
Albert Roig

Foto: 

Jep Colomé
Albert Roig
Diu Albert Roig (Tortosa, 1959) que començar a escriure és una aventura. "Jo quan començo mai sé on vaig. No sé si faré això o faré allò altre. Això és el més bonic de l'art. Tenir la certesa que arribaràs a algun lloc perquè tens fe". Les entrevistes són una experiència similar. No saps on van, però sempre van a algun lloc. Que sigui la resposta anterior la que et guia a la pregunta següent és, a voltes, l'únic mapa. El poeta, assagista i dramaturg d'origen tortosí em va citar a la Casa Orlandai de Barcelona, al barri de Sarrià, on viu actualment. El vaig esperar cinc minuts amb impaciència en un banc del pati interior d'aquesta casa emblema de la renovació pedagògica a Catalunya ara convertida en centre cultural. Com si intuís que el viatge que m'esperava seria dels que marquen. En algunes etapes agrest, en altres, abundant i selvàtic. La nostra conversa va començar en una tauleta del pati, i va continuar dins, amb dues cerveses davant. D'una entrevista, se surt més savi o més begut. El món sempre s'amplia.
"Dels 30 als 40, perfecciones allò i arribes a la saviesa. A partir dels 50 i 60, pots seguir-te repetint com un capsot o només escriure quan tens una necessitat clara. I jo estic en aquest procés"

- Anem als orígens, on situaries el punt de partida de la teva carrera com a poeta i dramaturg?
A Tortosa. Quan jo tenia 15 anys, Tortosa, des del meu punt de vista, era important. Estàvem orgullosos de ser d'allà. Hi havia centres culturals, exposicions i, sobretot, molts pintors de paisatge i també molts escriptors. Els joves vam agafar el relleu dels intel·lectuals que hi havia fins aleshores: Gerard Vergés, Manolo Pérez Bonfill, Zoraida Burgos, Jesus Massip, els Escoda o Ferran Arasa, que va ser un gran pintor. La cultura era molt present a Tortosa. Ara, per sort, la cultura s'ha escampat per totes les Terres de l'Ebre. Jo recordo que abans a l'Institut del Teatre només anava la gent de Tortosa. Hi anava Pere Ponce, Mercè Lleixà, Sílvia Sabaté... Manolo Pérez Bonfill, que era professor de teatre a l'Institut, ho impulsava. Però no anava gent de La Cava o d'Amposta. Amb això vull dir que, si jo hagués nascut a Amposta, no hagués sigut escriptor, en aquell moment. Ara sí que podria ser-ho.

- Vols dir que el talent artístic està molt condicionat per l'entorn?
Un escriptor o un artista es fa als 15 anys, o no es fa. I clar, hi ha una mimesi. L'ésser humà és una mona. L'ésser humà imita. Si tu neixes en un poble on tothom va al futbol, tu vas al futbol; si tots fan dansa clàssica, tu faràs dansa clàssica; si tots fan poesia, tu faràs poesia.

- Recordes els anys setanta a Tortosa com anys fèrtils...
Quan els llibres estaven prohibits tenies més ganes de llegir. Llavors va venir la democràcia i va haver un intent d'harmonitzar la cultura. El regidor de cultura en aquella època, Castells, ens va convocar a tots els artistes i ens va preguntar què volíem. Vam fer una revista, però va desaparèixer immediatament.

- Es va institucionalitzar la cultura a partir de la democràcia. La cultura tortosina s'articula des de l'ajuntament ara?
No, ara la cultura no s'articula des de cap banda. S'ha banalitzat i s'ha convertit en un Renaixement que és un esdeveniment turístic, i aquí es posen tots els diners. I llavors hi ha Quico el Cèlio, que són els que tenen tot el poder de Tortosa. És cert que han fet una bona feina, però no han deixat que s'escampi en altres expressions. No pot ser que hi hagi artistes de teatre o de dansa que són originaris de Tortosa, i que mai es puguin veure allà. Per exemple, Carles Santos ha tocat el piano a Tortosa, però no ha actuat mai en un espectacle, i és un dels artistes més importants del món. Això és una vergonya. Però la culpa no és de l'Ajuntament només, la culpa és de la burgesia tortosina. Si hi hagués una burgesia mínimament culta i decent, enlloc d'una burgesia que només va a missa i que és carca, rància, ridícula, pudorosa i pudent, hi hauria algú enrotllat que tingués diners i diria "va ara ajudo i porto a Carles Santos o faig una revista i poso els diners allà". De fet, els grans terratinents han desparegut de Tortosa, ja no n'hi viu cap allà, viuen o a Barcelona o a Nova York.

- Fent aquest diagnòstic, quines perspectives veus?
Cap.

- Què t'ha semblat aquests dies la polèmica del monument?
Em sembla molt malament que no hagin preguntat els artistes. Només hi ha hagut dos extrems ideològics. Estem encara a la Guerra Civil. Evidentment és un monument antiestètic. Com pot algú trobar bonic allò? A tots els escultors que fan coses a les places rodones o a les carreteres els haurien de matar!

- Parles sense complexes, veritat?
M'importa una merda tot. Per això mai he estat polític i mai m'han donat un duro. No canviaré ara, no? Als polítics no val la pena criticar-los. No m'interessen. No existeixen. No podem acusar els polítics que ningú llegeixi poesia o teatre bo. És un problema dels periodistes. Els periodistes són el pitjor que hi ha. Perquè tenen una mica de cultura i estan al servei dels polítics. Els haurien de fotre tots al carrer. De culturals, no n'hi ha cap de bo, gairebé. Això per a començar. Ni tampoc hi ha mestres de teatre bons als instituts.

- No creus que ets massa exigent?
No, perquè l'art és sagrat. L'art s'ha de fer bé. A tu t'agradaria que un metge no sabés operar? Tu vols que un poeta no domine la llengua? És el que passa avui dia! Llavors, per què acceptem que algú done classes de teatre sense saber què és el teatre? És que jo em sulfuro.

- Tu no tens ganes d'oferir el teu coneixement i el teu bagatge a la teva ciutat?
Si hi hagués bon ambient sí que en tindria. Es podria fer fins i tot un festival de teatre jove, que no s'ha fet enlloc. Es podria portar allò més bo que es fa en teatre jove a Mallorca, a València, a Barcelona, per quatre duros. Es podria fer una cosa bonica i fresca i no portar a Pere Arquillué i quatre més que surten a la tele.

- Coneixes les noves generacions que segueixen impulsant la cultura a les Terres de l'Ebre?
El que he comprovat és que la gent jove ara només va al que organitzen els de la seua generació. En canvi, nosaltres anàvem al que organitzaven els grans, per aprendre. Això és ridícul. És una generació de ridículs, descobreixen la sopa d'all i fa mil anys que s'ha descobert! Com pot ser que hi hagi un homenatge a Gerard Vergés o a Zoraida Burgos i no hi hagi cap jove? 

- No creus que és millor encoratjar els joves que tenen inquietuts abans de dir-los que són dolents?
Si això ja ho fan. No paren d'ensabonar a tios mediocres. Si vivim en un món que la gent no té iaios. Tothom fa un elogi de la seva persona. Des que hi ha blogs, tothom diu que el meu amic és el millor, i l'altre també. I així van. És una manera de funcionar que va fer el Casasses, el Carles Hac Mor i els de la Bouesia. Tot és bo! Doncs no, no hi estic d'acord. Si així estan feliços, que ho estiguin. Jo no vull que m'enganyin! No vull que em diguin que un llibre és bo, i quan el llegeixi, vegi que és una merda! No sé com explicar-t'ho... Estan tot el dia enganyant-nos... Els artistes són com els Kleenex. Necessiten crear artistes. Un artista ha de créixer i ha de perdurar creant una obra. Ha de tenir els collons o els ovaris de fer coses diferents, i no d'estar pendent del públic per saber si fa més o fa menys.

- Ets professor a l'Institut del Teatre. Ets molt dur?
Sí, però m'estimen, eh?

- Per ser un poeta, què s'ha de tenir?
Diuen que s'ha de nèixer. Diuen, eh? Llavors ha d'haver un cultiu, algú que vagi podant aquell arbre.

- Brossa deia que poeta ho podia ser tothom.
Aquest era el problema de Brossa. Jo no n'estic d'acord.

- Ara mateix què és el que més t'inspira?
Ara estic fent unes poesies per a Jep Colomé. Ha fet unes fotografies molt maques de paisatges de les Terres de l'Ebre. S'exposarà al juliol al Museu de Tortosa, a l'antic escorxador. Llavors estic treballant molt el tema dels suïcides des del paisatge. Feia molt que no escrivia.

- No escrius tant com quan eres més jove?
Normalment, un poeta té moltes coses a dir quan es jove. A partir dels 30 anys, ja ho has dit gairebé tot. Dels 30 als 40, perfecciones allò i arribes a la saviesa. A partir dels 50 i 60, pots seguir-te repetint com un capsot, o només escriure quan tens una necessitat clara, i jo estic en aquest procés. Jo no necessito escriure. He fet tres poemes en sis anys. Ja no he de demostrar res a ningú. Però clar, si es mor mon pare o tinc una filla, o estic a punt de morir o m'enamoro, faig un poema.

- Al llarg de la teva vida, la poesia l'has utilitzat per sublimar aquestes convulsions emocionals?
El primer que s'ha d'entendre és que la poesia és un acte de coneixement. És una manera d'entendre la vida i de ser una mica més savi. Ets savi no perquè escrius, sinó perquè aprens a llegir. I quan aprens a llegir, aprens a llegir Shakespere. La poesia no és només poesia, és teatre, és novel·la. Mercè Rodoreda també és poesia. El que passa és que la gent no sap què és poesia. Quan es compren els bestsellers per l'estiu, allà no hi ha gens de poesia. Aquest és el camí de conèixer-te a tu mateix o de conèixer a l'altre. Tu agafes a Anne Sexton i pots entendre què és una dona, una dona que és depressiva i que és alcohòlica. Perquè ella es despulla allà. Pots agafar a Rilke i entendre que és un home atormentat, i pots agafar Kavafis i entendre que és un homosexual. La conclusió és que l'ésser humà no ha canviat mai. Que des del primer jardí, o la primera vegada que van follar dues persones, tot ha estat igual. I això la poesia ho explica molt bé, des de l'Odissea. Quan entens la poesia de veritat, ho entens. El que passa és que la gent no arriba a entendre això. Només ho entenen alguns. La poesia és un plaer i és un coneixement. I això només ho entens amb la dificultat del principi. A que s'ho passa bé un tio tocant el piano? Però quantes hores li ha fotut abans de saber tocar-lo?

- Ser poeta també té una part d'ofici?
La part d'ofici no és important. És la vida el que és important. Brossa deia 'Vaig a fer un llibre de sextines', i fotia mil sextines, això era ofici. Jo estic en contra d'això. Has de fer un sonet, si vols fer-lo, no mil. No es fan les coses com a xurros. Tu has de fer les coses perquè has trobat una cosa que no l'ha fet ningú abans. I és una cosa humil i senzilla. De vegades, pot ser parlar d'una olivera, perquè ningú s'ha posat a parlar d'una olivera, perquè ningú és fill de pagès dels poetes que hi ha pel món; una dona t'explicarà què és un uter.... Cadascú té els seus temes.

- Parlem de 'Cos', la teva darrera creació que s'ha pogut veure a Litterarum enguany... Era un espectacle de gran format que va convertir-se en petit?
Com que no hi ha pressupost, vas treballant amb la gent que vol treballar amb tu, i vas experimentant. Jo volia fer un espectacle de l'Estellés i el Blai Bonet i vaig anar provant actrius. Totes són ex alumnes de l'Institut del Teatre. És un grup molt compacte, que elles són molt amigues. En aquest espectacle, entre altres coses, es treballa la llengua, el català de diverses procedències... Per què un actor tortosí no pot parlar com ell parla a Barcelona? Em desespero. A les Terres de l'Ebre ara hi ha gent molt bona. Es podria fer un espectacle, però no hortera o folklòric o comercial. Mira que tenim tot el material! Jo que puc escriure, tenim els actors, i tenim els llocs ... però no!

- Com definiries un actor bo?
Un actor bo és el que parla des de l'estòmac o des del sexe. És un actor que te'l creus, que sembla el més natural del món. Que domina la llengua, té una bona dicció i té una energia connectada constantment. És generós amb els altres actors, no pot ser un divo, i sobretot ha de ser intel·ligent. Si no és intel·ligent, no pot ser bon actor. És com un escriptor. Ara està ple d'escriptors rucs!

- Estàs preparant un nou llibre...
El llibre que ara vindrà és diu 'Gos'. Estic molt content. He estat sis anys fent-lo. És una biografia de Rilke, un poeta que se suposa que no se l'entèn quan escriu. Jo el vaig voler entendre mirant a la seva vida. I és com una novel·la. Ell estimava els gossos més que a les persones.

- Com tu? Tens paral·lelismes amb aquest fet?
Justament és un poeta que és el contrari de mi. És un poeta que no es va emborratxar mai, va tenir una filla i la va abandonar quan tenia un any. Era un tio irresponsable que vivia de les dones, era un fetitxista que anava d'aristòcrata.Tot en ell era una màscara. Jo sóc molt més de poble. Ha estat molt interessant desmontar-li la màscara i descobrir quina és la seva personalitat. El fet de començar a escriure és una aventura. Jo quan començo mai sé on vaig. Jo no sé si faré això o faré allò altre. Això és el més bonic de l'art. Tenir la certesa que arribaràs a algun lloc perquè creus en tu, perquè tens fe.

- No tens mai por a no ser prou bo?
Jo no sóc bo. Sóc autocrític en mi. Però el que sí que et dic és que, si estàs sis anys fent una cosa, potser serà millor que si estàs un any. Això és com un arquitecte, si fa sis projectes en un any, no seran tan bons com si en fa un. Vas estudiant els angles, vas veient per on entra el sol, quins edificis hi ha al costat, quina família hi viurà. Aprens equivocant-te i donant-li voltes.

- Arribes a la conclusió que com més gran, més bo?
Com més gran, més paciència i més capacitat de treball.

- Hi ha més ego de jove?
Quan tens un fill et desapareix tot. Perquè jo ara ja no tinc cap ego, encara que ho sembli. Tu ja no ets important sinó el teu fill. Ja no vols ser famós ni ser res, només vols ser feliç, ensenyar-li a aquell nano què és la vida.

  

Llibre 'Gos' d'Albert Roig
Divendres 4 de novembre, 19:30h
Tortosa

També et pot interessar

Comentaris

imatge de enricarbo

"llavors hi ha Quico el Cèlio, que són els que tenen tot el poder de Tortosa. És cert que han fet una bona feina, però no han deixat que s'escampi en altres expressions" Òstic, pos sí que tenen poder aquestos, que no han deixat que s'escampi altres coses. Hi ha que veure, eh? Aquesta anàlisi, però, em deixa confós: Aquestos Quicos, tan poderosos i tan perversos, també són de la burgesia tortosina? És que em sembla que no són molt de missa... En fi, això del poder i els artistes és un tema pelut... Jo no ho he entés, però m'ha divertit molt. Visca la poesia i l'humor!