Jump to navigation
- Ets una periodista de Morella que viu a Londres. Què t'impulsa a escriure sobre l'exili de Cabrera? Quin és el punt de partida?Segurament perquè sóc de Morella em va interessar l’exili de Cabrera a Anglaterra, quan jo hi vaig venir per primera vegada a darreries de la dècada dels vuitanta. El seu exili era inèdit en aquell moment i jo vaig publicar una biografia que es titulava 'Ramon Cabrera, a l’exili', amb la novetat de l’exili, rigurosament documentada. Quedaven molts dubtes de tot plegat, com ara la seva evolució ideològica, però vaig donar a conèixer altres aspectes desconeguts com, per exemple, la seva vida familiar.- Trobes algun paral·lelisme entre la seva vida fora del país i la teva? Com veu una persona la seva terra i la seva història quan està fora?El temps en el que vivia Cabrera i en el que visc jo són molt diferents. Jo crec que ell no va integrar-se mai a Anglaterra tot i gaudir d’un gran benestar, en part gràcies a tot allò que li donava la seva esposa. Ell era un exiliat polític i conspirava per la política espanyola. Havia perdut la guerra i s’havia vist forçat a marxar. Això li marcà la vida a Anglaterra. No és la meua situació, que vaig i vinc quan vull o puc. Cap altre país d’Europa oferia un contrast més gran amb l’Espanya del XIX que Gran Bretanya, potència d’un imperi en quatre continents.- Si haguéssis de dir què és el que més et fascina de la persona de Cabrera, què diries?M’intriga enormement el seu canvi d’idees polítiques i com el medi en el que vivia va influir en elles. Sempre m’he preguntat quin efecte li deuria fer l’execució de la seva mare, per pura revenja, precisament el mes de febrer de fa 180 anys. Dues experiències que poques persones en la història hauran experimentat, l'execució de la mare i el canvi d’idees polítiques.
- Quin protagonisme simbòlic tenen els pianos en la teva novel·la?Els aspectes que no he pogut documentar, com ara la influència en l‘evolució ideològica. Què fa que cada persona pense com pense? És un element individual i universal al mateix temps. Jo els he inventat i això es pot fer en novel·la perquè, per definició, és ficció. Per aquesta raó, he fet novel·la, perquè hi havia coses que no podia justificar històricament o documentalment.- Com ha estat el salt del periodisme a la novel·la? Tenies la necessitat d'endinsar-te en la ficció?Hi ha una fotografia de la sala d’estar de la casa familiar en què hi ha dos pianos, i en un d'ells hi ha dues cadires. Això ha estat una excusa per la ficció, per imaginar qui els tocava i què passava al seu voltant. És un recurs literari. La foto la van fer quan ell ja havia mort. El piano el tocaven la dona i la filla. - Cabrera és un personatge que ja podríem dir que s'ha convertit en literari. Un dels autors que han investigat sobre ell ha estat Andreu Carranza, que va publicar 'L'hivern del Tigre' el 2004. Suposo que cada autor s'apropia de la persona de Cabrera d'una manera...Conec bé el llibre d’Andreu Carranza i totes les novel·les que s’han escrit sobre Cabrera. Curiosament, la majoria tenen la mateixa estructura. Cabrera, a l’exili, rep una visita o una connexió que el transporta a la guerra i a la seva terra. Jo he volgut fugir del personatge enyoradís, tot i que no se’n pot desdir del seu passat a la guerra. A mi m’agrada com Carranza aborda a Cabrera a 'L’hivern del Tigre' i li he manllevat un detall que, espero, no l’enuige.- El llibre s'edita en castellà perquè cap editorial catalana ha apostat pel tema?Quan oferia el projecte del llibre a editorials, les catalanes no van mostar cap interès.
Presentació del llibre 'Piano a cuatro manos' Divendres 26 de febrer, 19h Museu de TortosaFitxa d'agenda Surtdecasa