Anna Zaera
,
17/04/2016
Llibres

Flavia Company: "M'he preparat tota la vida per escriure aquesta novel·la"

L'escriptora establerta a La Ràpita presenta la seva novel·la 'Haru', que apunta com un dels èxits editorials d'aquest Sant Jordi
Flavia Company

Foto: 

Miri Garcia
Flavia Company
Ens trobem a La Ràpita. Ha arribat el moment de conèixer-nos. I és la Haru qui ens ha presentat. Silenciosament, la protagonista de la novel·la -que porta el nom del llibre- editat per la flamant editorial Catedral, es fa present en les vides dels que l'han llegida. L'escriptora Flavia Company (Buenos Aires, 1963), establerta a La Ràpita des de l'any 1990, viu els dies previs a Sant Jordi envoltada de la màgia que desprèn la protagonista de la seva darrera novel·la. La màgia que l'ha convertit en el llibre "oportú". No només és l'alterego de l'autora, sinó de cadascun dels lectors, que han descobert en el trajecte vital d'aquesta dona oriental, una lliçó de vida. 'Haru' és una novel·la total. O del tot. No només perquè inclou entre les seves pàgines tota la vida de la protagonista, des de la seva adolescència a la seva vellesa, passant per la joventut i la maduresa, sinó perquè és una novel·la nua, que va a l'arrel. Ens ensenya de què va tot plegat, sense moralismes, sense artificis, sense estridències. Haru descobreix els significats de les coses petites mentre es concentra en una pràctica com és el tir amb arc. "Mai no tiris contra ningú; mai no tiris per seduir ningú; mai no tiris per ser més que ningú; mai no tiris per demostrar-te res a tu mateixa; el tir amb arc és un estat que es pot compartir" diu la mestra de la Haru. Parlem amb l'autora.
"El compromís vol dir escollir. Escollir una part. Estem molt acostumats a voler-ho tot. I si ho vols tot, vols res"

- Sabies que acabaries escrivint un llibre com 'Haru'? Quan creus que va començar a gestar-se aquesta novel·la?
El procés va començar fa molts molts anys. Quan jo tenia uns 15 o 16 anys, li vaig preguntar a una professora de literatura: "És pot escriure filosofia literària o literatura filosòfica?" Perquè és veritat que a totes les meves novel·les es troben frases d'aquestes de subratllar.

- A 'Haru', gairebé a cada pàgina...
I ara m'està passant una cosa i és que la Haru, gairebé cada dia em regala una frase. Aquest matí me n'ha dit una altra: L'única manera d'acceptar la mort és acceptar la vida a temps. I ahir: Si penses en tu, no ets tu. De fet, una de les frases de la meva novel·la 'L'illa de l'última veritat' (Edicions Proa) ha acabat en una làpida. Sempre he tingut aquesta naturalesa. Aquesta intenció de recollir l'essència de la nostra existència. Potser sona una mica megalòman, però de què va la literatura, sinó és d'això? Jo crec en la literatura i en el poder transformador de les paraules. Realment escric per canviar el món. De fet, no han estat poques les vegades que algú m'ha escrit i m'ha dit: "El teu llibre m'ha canviat la vida". O sigui, m'han vingut a dir que estaven a punt de fer allò i finalment van fer allò altre. Has creat un canvi que si creus en l'efecte papallona, ha canviat el món. Com una vegada, que vaig estar fent una conferència a Jaén relacionada amb la història de la literatura i la dona, i hi havien anat unes mestresses de casa. Al final de la conferència, va venir una de les senyores i em va dir: Entender, entender, lo que se dice entender, mucho no he entendido, pero lo que sí que he captado para siempre es que no tengo porque ser yo la que haga cada dia las camas en mi casa. Això és suficient.

- Aquest llibre representa el final d'un trajecte cap a la maduresa literària. T'ha costat molt estructurar el text o l'has escrit de manera fluida?
Aquí hi ha un projecte de fons i és que jo sempre he buscat la meva desaparició del text. Ser menys jo per ser més tu. I això crec que a 'Haru', sí no ho he aconseguit, gairebé. Jo crec que sí. Això no és gratuït, és un camí d'esforç i de treball, per desempallegar-te primer de l'ego i després del jo. És una feina que té a veure precisament amb el compromís. Amb l'anterior obra que era 'Por mis muertos' (Editorial Páginas de Espuma), vaig desempallegar-me de l'ego. Aquesta desaparició de mi com a autora, m'interessava molt perquè la novel·la s'escrivís com sola. Jo vaig estar estructurant, estructurant fins que vaig començar a escriure. I ara la gent em diu: "Es llegeix sola!" Com tu l'has escrita, sola. Però després et queda, et queda... És com un efecte mirall. És molt interessant. Jo m'he preparat tota la vida per escriure aquesta novel·la. El que va ser difícil va ser estructurar la informació perquè fos possible escriure una vida sencera, però gràcies als anys d'ofici ho vaig fer. Ara entenc que moltes de les coses que he estat escrivint, eren un pas que m'acostava a la possibilitat de pensar 'Haru'. Perquè el tema és pensar-la. Després, l'exercici de l'escriptura depèn de l'ofici. 

- Eres conscient que els teus textos anteriors, les teves novel·les, t'estaven portant cap a 'Haru'? 
Jo intuïa que algun dia tot això que feia tindria sentit. Per això, em resulta molt útil la comparació amb la imatge de l'arquera. Amb el tir en arc, o et fa mal l'espatlla, o poses malament la cama, o estàs massa pendent de donar-li al blanc, o et fan mal els dits perquè estires massa, o fa massa vent... Després de 35 anys sostenint l'arc, que són els anys que porto escrivint, no és més important ni l'arc que la fletxa, ni la fletxa que la diana, ni la diana que jo... De cop i volta, després de 35 anys aguantant així, un dia sense adonar-me'n surten 400 pàgines. I tu diràs, ostres, sense adonar-te'n 400 pàgines no surten! Doncs sí. És com que, de cop i volta, passa. La disciplina finalment et permet arribar a fondre't amb allò que estàs fent. És a dir, tu ets l'arc, tu ets la fletxa, tu ets l'aire, tu ets l'aire que la transporta, tu ets la diana, tu ets tu. Jo m'he convertit en la literatura, i la literatura s'ha convertit en mi, però desapareixem les dues per fer possible 'Haru'. És com si passés a través de mi, però jo també a través d'ella. És la fusió. I la fusió passa després de 35 anys. Perquè naturalment jo m'he dedicat en cos i ànima. I la vida és, en aquest sentit, molt simpàtica, perquè al maig surt reeditada la primera novel·la que vaig escriure en 17 anys. Què fort! No s'ha interessat mai ningú per aquella novel·la, i ara, de manera independent, perquè no tenen res a veure l'una amb l'altra, es fixen amb ella. És molt curiós.

- Sembla que en aquest moment s'hagi connectat tot. Si partim de la filosofia oriental, ara sents que tot forma part d'una mateixa cosa. Com s'arriba fins aquí?
Per a mi, l'única manera d'aconseguir això és el compromís. Que és la paraula que utilitzem els occidentals, per no dir la paraula disciplina que tant ens espanta. Jo adoro la disciplina. Em sembla una molt interessant manera d'aconseguir, el que mai no aconseguiries.

- I què vol dir el compromís?
El compromís vol dir escollir. Escollir una part. Estem molt acostumats a voler-ho tot. I si ho vols tot, vols res. És el mateix. Per a la Haru, estar amb el seu mestre Tame és dur perquè ell sempre fa les mateixes sabates, i ella vol fer coses diferents. Però si la Haru estès compromesa amb el que està fent, no li resultaria dur. Si tu et cases i penses "Vols dir que he escollit el millor?" I estàs mirant el que passa, oi me pierdo aquellame pierdo la otra ... Jo ho he tingut clar respecte a la literatura tota la vida. Després, amb les altres coses de la vida, no cal ser disciplinada i compromesa absolutament amb tot. El teu compromís acaba sent això, la sensació d'unió de tot. Però jo crec que el compromís és bàsic, i necessari, per arribar a tenir la sensació de plenitud. És que la gent es pensa que la plenitud té a veure amb el tot. I la plenitud no té a veure mai amb el tot, sinó amb la part del tot que tu esculls.

- És difícil amb els estímuls que ens ofereix la vida contemporània ...
Miro al meu voltant, entre la gent de la meva generació i les persones estan bastant descontentes. Clar, jo he seguit un somni, però un de sol. I el que sí que puc garantir a qualsevol persona jove és que si tu segueixes un somni no te'n penediràs mai. Però no ha de ser resignació dient ja que no puc tenir-ho tot, faig això. Ha de ser una elecció.

- Has tingut eleccions difícils? Has hagut d'escollir entre coses que t'importaven?
Quan tenia 20 anys vaig haver d'escollir entre la literatura i la música. Tocava el piano des dels 5 anys.

- Suposo que és una elecció natural, vull dir que a poc a poc, es va definint allò que pesa més...
No, no... És una elecció. Saps què passa? Que la gent, en lloc de pensar en l'alegria d'allò que estem escollint, pensem en la pena del que hem deixat.

- Què distingeix un bon escriptor d'un mal escriptor?
Jo parlaria més d'una persona compromesa amb l'escriptura i una persona no compromesa amb l'escriptura. No m'agrada això de bo o dolent. Penso que la persona que està compromesa amb l'escriptura té un projecte. No fa projectes. En fa un de sol. I troba vehicles per anar armant aquell projecte. Que és una concepció filosòfica sobre la vida. La persona que no està compromesa, utilitza la literatura per arribar a altres coses com, per exemple, la fama, els diners, la popularitat, lligar o que l'estimin els seus pares, no sé. El meu camí ha estat arribar a la literatura sense mi. M'he fet falta sempre per arribar a la literatura, però sabia o intuïa que, en algun moment, jo no em faria falta per arribar a la literatura. Sinó que seria la literatura la que arribaria a mi. Que ens trobaríem. Sense projecte, el talent no serveix de res.

- 'Haru' està ambientada en un univers oriental indefinit, t'has inspirat en algun paisatge proper per recrear el seu món?
La visualització de l'univers de la Haru l'he tingut a través de les meditacions. Justament des del meu despatx veig la muntanya del Montsià, i clar, és com un espai prou universal. Jo mirant aquesta muntanya he tingut moltes inspiracions.

- Amb la seva publicació estàs vivint com una espècie de comunió amb els lectors, com si Haru hagués estat la mitjancera entre tu i el món, per reforçar aquesta idea que tot i tots estem connectats i que, per tant, si t'ha arribat aquest llibre és que t'havia d'arribar. El llibre oportú, com l'he batejat jo...
Sí és que té sentit, perquè si tots som un, tots som Haru. Jo he escrit l'obra que tots necessitem, per dir-ho d'alguna manera. Jo inclosa, òbviament. Jo he recollit allò que tots nosaltres anem llançant perquè algú ho reculli i ho digui. M'ha tocat a mi, i jo me n'alegro. Jo el que sento és un profund agraïment, sobretot. Però és veritat que, al mateix temps, tampoc m'estranya. Jo també sóc lectora de la Haru.

- Per què 'Haru' té màgia?
Perquè és un llibre de veritats. No basat en un cas real, no, però tot en 'Haru' és veritat. Jo crec que les persones tenim una eina d'identificació de la veritat encara que no sabem d'on surt, ni com funciona. Però quan tenim veritat al davant, ho notem. Cada cop que m'han preguntat quina seria l'obra que m'agradaria signar, jo dèia que voldria escriure en literatura el Rèquiem de Mozart. Per a mi, és una obra que encara que tu siguis immune a la música clàssica, t'emociona i et deixa per terra, commocionat. I ara que la gent m'està dient que 'Haru' no és un llibre, sinó que és una experiència, jo penso "mira com és la vida, jo sempre dient que volia escriure una cosa que no és literatura i mira". Ho entenc. Des de la modèstia, des de la humilitat, però ho entenc. Fa 35 anys, no és que sigui una ocurrència d'un dia. Fa molts anys que treballo per arribar a un lloc del qual poder entendre la literatura.
 

Més informació: 

Presentació del llibre 'Haru' de Flavia Company
Dimecres 15 de juny, 19h - Tortosa
Fitxa d'agenda Surtdecasa

També et pot interessar