Jump to navigation
Miquel del Pozo (Girona, 1981) va estudiar Història de l'Art a Girona, Barcelona i Roma -on va passar tot un any dibuixant esglésies i còpies de les obres d'art que trobava als museus que sovintejava diàriament- per després comprovar que, a través de Twitter, era possible apropar el coneixement artístic a les persones, i així, intercanviar opinions i experiències. El proper dissabte 3 de desembre, la Biblioteca de Roquetes celebra la Segona Trobada #SomBiblioteca, i del Pozo presentarà el seu projecte 'Llegir Rilke, mirar Miquel Àngel', en què ens introdueix en els misteris de la creació artística de la mà de l'escultor, pintor, poeta i arquitecte Miquel Àngel Buonarroti (Itàlia, 1465-1564) i de la del poeta Rainer Maria Rilke (Imperi austrohongarès, 1875 - Suïssa, 1926). Rainer Maria Rilke, un dels millors poetes i prosistes en llengua alemanya -i francesa i russa- del segle XX, va fer de l'artista del Renaixement Miquel Àngel un dels seus referents vitals. Dos referents de l'autor que, casualment, també estaven connectats entre ells. Parlem amb Miquel del Pozo sobre la creació i el fet artístic.
- Quin és per a tu el misteri més gran de la creació artística?El misteri principal és la seva existència. Per què existeix l'art? Perquè els humans som els únics éssers que tenim la necessitat de crear imatges, objectes i relats que no són purament utilitaris. No fabriquem només eines per caçar animals, sinó una imatge que les representa.- Necessitem explicar-nos...Crec que hi ha un "jo interior” que es relaciona amb l'exterior, i d'això Rilke en parlava molt. Les obres d'art són l'intent d'explicar aquesta relació de nosaltres amb el món. De sempre, m'ha interessat i m'ha apassionat. Fa 30.000 anys que els primers humans es van posar a dibuixar a la paret d'una caverna. Aquella mà dibuixada és una imatge que surt de tu i et posa en el món real. No tenim resposta al perquè ho fem, però sí que tenim la necessitat de fer-ho. Alguns ho fem i altres busquen trobar aquesta resposta contemplant l'obra d'art d'un altra persona. L'art ens ofereix instants d'absolut, en què tot té sentit.
- El 2014 comences #MA140 -(M)irar al (A)rte en Twitter (140)-: una proposta de llibre en directe publicat a twitter a raó d'un capítol - dividit en diverses piulades de 140 caràcters - cada diumenge. El resultat, una innovadora forma de divulgar la història de l'art, que també es pot gaudir a la seva web. Per què és important apropar l'art a la ciutadania?Per a mi l'experiència artística ha estat important sempre. Jo intento compartir la meva mirada i generar curiositat. Busco entrar en aquest diàleg que es produeix entre l'obra i l'espectador.- Creus que molta gent pensa en l'art com una qüestió elitista i prefereix mirar programes del cor. Falta més pedagogia o simplement ens interessen missatges més senzills?Jo crec que hauria de ser obligatori. L'estudi i el coneixement de les obres d'art és el millor que podem fer per saber qui som. Qui som no només com a espècie evolucionada, sinó qui som com a espècie humana. No m'agrada pensar en la Història, com una història progressiva. L'art no evoluciona, porta tota la vida donant voltes sobre els misteris de l'home. Les respostes que podem trobar actualment també les tenim en una pintura del segle XV i en un dibuix del segle II. A l'hora d'anar buscar respostes com a espectador, tan vàlid és el que es fa ara com el que es va fer 300.000 anys abans. Les grans obres d'art ens segueixen interpel·lant a dia d'avui. Són les obres que aconsegueixen sobreviure. Les obres que estan lligades a la moda del seu temps, quan passen, perden la força. - Has comprovat en primera persona el poder de les xarxes socials. De fet, el teu projecte sorgeix allà... Com vas començar a explicar Història de l'Art a través de Twitter?Jo sóc arquitecte, però durant la carrera vaig descobrir en una assignatura la Història de l'Art i vaig deixar la carrera d'arquitectura per estudiar-la. En aquest període vaig marxar a Roma d'Erasmus i vaig descobrir l'art del Renaixement. Va ser quan vaig acabar l'estada a Roma que vaig decidir que havia complert un somni, i ja podia reemprendre els meus estudis d'arquitectura. Dintre meu ha quedat aquella passió d'investigar sobre l'art i d'escriure sobre l'art. Aquest era el meu esperit, i un dia sense plantejar-m'ho, vaig entrar a Twitter i em trobo una conversa de tres persones sobre l'artista del Renaixement Miquel Angel. La gent estava parlant de les seves obres preferides i, de sobte, una persona va penjar una foto de la Sacristia Nuova i va resultar que jo havia fet una tesina sobre aquella capella. Jo tenia la sensació que parlàvem tres persones, però la realitat és que la nostra conversa estava arribant a milers de persones. Entre elles, Guillermo Solana, el director artístic del Museu Thyssen de Madrid. Jo havia fet una picada d'ullet del que feia el Thyssen, ja que tenia una campanya divulgativa de qüestions artístiques a través de Twitter en què s'animava a escriure opinions d'art en 140 caràcters. El Guillermo tenia 10.000 seguidors, i quan nosaltres vam començar a interactuar, em van començar a seguir a mi també. La història de la pedra que cau de la muntanya i es fa una muntanya immensa de neu... Això és el que va passar.
- Hi ha més gent interessada en l'art de la que ens pensem?Tenim set de cultura. Ens apassiona. Em desespera quan sento persones que diuen que els programes culturals no interessen! Estic convençut que si ho acostes a la gent, no pot haver-hi res més fascinant. És el millor que tenim com a espècie.
- Has elegit Miquel Angel i Rilke per parlar de creació. Per què ells dos i no uns altres?Per una afinitat personal absoluta. Per un costat, Rilke és l'escriptor que més m'ha marcat. Vaig començar a conèixer-lo amb les seves novel·les i després a través de les poesies. Amb ell, sempre he tingut la sensació de llegir-me a mi mateix, com si estés llegint el meu interior. I Miquel Angel és el culpable que deixés Arquitectura i anés a estudiar Història de l'Art. Em vaig enamorar d'ell i de la seva obra. Per ell, me'n vaig anar a Roma. I de l'any que vaig estar a Roma, la meitat el vaig passar a l'interior de la Capella Sixtina. Els dos autors ja m'interessaven per separat, i un dia, en una biografia de Rilke, vaig veure que Miquel Angel havia estat un dels objectes d'estudi seus. Aquesta relació entre els dos ho va fer encara més interessant. No sabia que estaven connectats i quan va arribar aquesta coincidència em vaig llençar a fer aquesta investigació.
- Què és el que més et fascina que tinguin en comú aquests dos artistes?M'ha fascinat que els dos son dues persones que entreguen la seva vida per intentar aconseguir una obra d'art. El fil conductor de la seva vida és la seva obra. Cap dels dos va tenir una família estable. Tot i que Rilke va tenir una filla, va decidir viure sol perquè havia de trobar una inspiració. Miquel Angel tampoc no va tenir una residència fixa, tot i que sempre es movia entre Florència i Roma. Tota la seva vida va estar enfocada a una obra que tots dos sabien que portaven a dintre però que havien d'intentar materialitzar.
- No van tenir una vida fàcil...Miquel Angel portava el geni dintre i el geni també l'atormentava. En els dos artistes es percep un punt d'insatisfacció amb l'obra final. L'obra que porten dintre sempre és més perfecta de la que acaben materialitzant. És que és difícil materialitzar. Els dos van acabar la seva vida perseguint l'obra que volien aconseguir.
- El tema de la forma em sembla interessant... Com donar forma a la pedra o com donar forma a un poema? Quin és el recorregut que va des del full en blanc o de la paret en blanc a la forma? En el cas de Rilke, a les 'Elegies del Duino', ell explica que l'inici d'aquell text és l'escolta del vent. Surt a passejar davant del mar i, de cop, sent el primer vers de l'elegia a través del vent. Això és la inspiració. Treu un quadern que sempre portava a sobre i comença a escriure. En tres dies fa un esbòs i llavors està 10 anys fins que aconsegueix acabar-les. Sap que ha arribat a una poesia més elevada de la que feia fins llavors, però mantenir aquell to l'aturmenta. Durant 10 anys avança molt poc i en els tres dies finals aconsegueix la inspiració per acabar-ho. És un misteri. És el misteri de la creació. Per què aquest home utilitza deu anys de la seva vida per escriure uns versos que aparentmet no serveixen per res, que no curen?- Deia l'altre dia en una entrevista l'autora Montse Barderi que l'amor romàntic és l'únic refugi que tenim quan vivim d'esquenes a la cultura. Però que si gaudim de l'art, sempre estem enamorats. És semblant l'amor i la cultura?L'art és el més semblant que existeix a l'amor. A la passió. A aquesta cosa interior que sentim. Els dos toquen les mateixes parts del nostre interior.
