“Les preguntes sobre la mort no les contesta ni Windows ni Apple”

 La Càtula espera tot el dia l'hora de sortir al carrer. Fa sempre, poc o molt, el mateix recorregut. Però lluny d'avorrir-se sempre descobreix nous racons, noves olors, noves cares que sempre li fan bona la passejada. La Càtula, que vol dir gosseta en llatí, és l'acompanyant més fidel del filòsof i escriptor Joan Josep Rovira (Cinctorres, els Ports de Morella, 1947) que curiosament és el meu veí. Durant més d'un any ens hem creuat al carrer, sabent, en el fons, que algun dia ens acabariem trobant i compartint una conversa. Mentre arribava el dia, que cap dels dos sabia ben bé quan seria, hem seguit les nostres rutines quotidianes. Com aquell homo viator, que no s'atura, i que el propi Rovira ha creat per englobar les seves darreres creacions literàries.  

 

Ha estat la publicació del seu últim llibre, Barcelona de carrer, un tractat de costums urbanes a partir d'un recull d'instantànies disparades pel mateix autor, el detonant per acabar consumant una entrevista en un bar dels més normalets del carrer. Un llicenciat en filosofia per la Universitat Gregoriana de Roma i la Ramon Llull de Barcelona, i en teologia per la Universitat de Barcelona; que parla llatí, grec i alemany perfectament; desgrana la raó de Kant i el temps de Heidegger mentre, de fons, se sent el repic del mànec de la màquina de cafè i al fons un bust parlant recita les notícies en una televisió de plasma. 

 

- Comencem... Què és ser filòsof?

Mantenir la capacitat crítica, que no vol dir la capacitat criticona. Ponderar per a jutjar des de la llibertat. Només això respon a l'etimologia de la paraula amor a la saviesa. Que és molt diferent a ser una enciclopèdia amb potes.

 

- On situaries la gènesi de la curiositat pels fenòmens de la vida?

Vaig nèixer l'any 1947 i el mestre va dir que tenia certes capacitats intel·lectuals. Em van aconsellar que m'apuntés a fer el batxillerat lliure. Als 16 anys vaig fer una tesina sobre el concepte de creació en Sant Agustí, llegint tota la seva obra en llatí...I no ho dic per presumir...Només perquè te'n facis una idea.

 

- Què és el que més t'inquietava en aquells moments per emprendre aquella gesta?

M'interessava molt la metafisica. Les preguntes que no tenen resposta mecànica ni cientifica. Sobre l'existència de Déu, l'origen del món i la llibertat i immortalitat de l'ànima humana. Kant diria que responen a les preguntes de la raó.

 

- Altres dirien que respon a certa inquietut emocional...

És cert que aquestes preguntes sorgeixen d'una estructura emocional concreta. Sóc una persona sensible. El filòsof sol ser sensible i sol tenir molta resistència intel·lectual per no cansar-se en la tasca de buscar respostes. 

 

- Una espècie en perill d'extinció...

Les preguntes sobre la mort no les contesta ni Windows ni Apple. Per a ser filòsof, s'ha de tenir la valentia d'enfrontar-se a aquestes qüestions despullat, sense amors, sense suports... L'acceleració excessiva de la gent respon precisament a no voler-se aturar per pensar.

 

- Els poders també contribueixen a que la gent no pensi per ella mateixa...

Si, està muntat així perquè la gent treballe 14 hores, i després una mica de tele i a dormir. La paraula 'Treball' prové del mot tripalium, que era un artilugi que servia per lligar els esclaus.

 

- Comentes en el teu llibre Barcelona de carrer que “Qui no xafa el carrer no viu...”

Bé, parlo del carrer perquè hi ha persones. El fet de trobar-te en gent que no coneixes et fa percebre una quantittat de costums enorme. La vida, al Mediterrani, està al carrer. La festa, el dol, els enterraments, les bodes, la traca... tot està al carrer. El carrer és el meu aliment per després pensar.

 

- I Barcelona ha estat la ciutat que més t'ha inspirat?

A Barcelona, en 100 passos trobes una realitat calidoscòpica. Des d'un pidolaire fins una parella d'enamorats, passant per un senyor que s'ofega o un jove que espera l'autobús. Són vides concretes percebudes d'una manera superficial. El conjunt de totes elles, m'ajuda a saber què és la vida. Veig l'alegria, la tristor, la bellesa... I tinc comprovat que, si t'obres a la paraula, aquests desconeguts tenen moltes ganes de comunicar-se.

 

- Però hi ha la creença generalitzada que les persones de ciutat són més tancades...

Jo ho atribueixo a la pressa. Si trobes un àmbit on no hi hagi pressa, la gent intenta comunicar-se. Per exemple, els porters dels hotels, que han de passar moltes hores de peu vigilant, solen estar encantats de petar la xerrada amb un transeünt.

 

- En aquesta experiència pels carrers de Barcelona, quina situació o personatge t'ha impactat més?

Doncs una dona a les Rambles tapada amb un mocador al cap i que està al carrer amb una posició fetal. Mai li he vist la cara. Només veig el got de plàstic amb la mà aixecada i sense mirar. Està totalment deshumanitzada. Ni agraeix ni demana. Crec que fins i tot per a ella mateixa, ha perdut l'entitat de persona. És exactament com aquelles estàtues humanes que hi ha a la mateixa Rambla. Una representació de la misèria tremenda.

 

- Per què has elegit la fotografia com a mitjà per fer aquests retrats urbans?

Deixes constància de coses que són fugaces. Jo em defineixo com un pintor frustrat. Si hagués estat pintor, hagués fet apunts a llapis. La fotografia em supleix esta incapacitat. I clar, també és un intent de fixació del temps. Mantens la il·lusió que frenes el pas, en un punt de l'eternitat.  

 

- Sabent la condició irreal d'aquesta percepció...

Clar. Jo tinc les fotos dels meus pares difunts i no tinc la seua vida. És una expressió antropològica profunda. Hi ha moments que em canso perquè veig que és tot mentida...

 

- Què és el que més t'agrada fotografiar?

La mirada de la gent... Disparar en moments en què la persona no se n'adona perquè captes l'essència. Les fotos d'estudi no m'han agradat mai. Es tracta la gent com a objectes.

 

- El teu recorregut per la ciutat també et porta a fer certs paral·lelismes entre l'arquitectura i les persones. Parles de que, segons el teu criteri, hi ha edificis reservats o exhibicionistes...

Jo vaig tindre la sort vital de viure tres anys a Roma. Em sembla fascinant com l'arquitecte construeix una idea des del no res. "Això tot eren horts, i ara mira" solem dir... Viviem en pobles i ciutats plens d'habitatges que l'únic que fan és encabir gent. És la granja d'Orwell, però universal. A mi m'interessa l'arquitectura creativa i el concepte de divertimento que té. L'arquitectura de Barcelona no m'agrada, en general. No té massa personalitat, excepte la part gòtica.

 

- Crec que ja has començat a treballar en el llibre Tortosa, de carrer. Així a priori, que et transmet la ciutat?

Em transmetia classes socials. Des de la revolució del transvasament, em transmet un cert vigor i personalitat que no coneixia. Abans, estava com a ocult...Sempre ha estat una ciutat de divisió de classes, de bisbes, canonges, i de families que han estat ames del Delta. Tortosa era la Vetusta de La Regenta de Clarín. A partir del moviment de la Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE) he vist una Tortosa popular que sortia i mirava al carrer. Incloses algunes cases burgeses. El dia de la manifestació  de la PDE a Brussel·les, em vaig trobar fins i tot algun policia cantant coples republicanes.