Jump to navigation
Aquesta és la primera experiència literària d'aquest jove, que diu "renegar del periodisme tradicional" i que ha trobat en el digital Aguaita.cat, un còmplice en l'aventura tant periodística com editorial. L'escriptor flixanco Andreu Carranza diu al pròleg: "la prosa d’este xic m’ha impressionat, per la barreja de frescor, sinceritat, el to castís, desacomplexat i directe". El llibre es presentarà el proper divendres 5 de juny a les 19:30h a la Sala de Plens de l'Ajuntament d'Ulldecona i el dissabte dia 6 a les 11h en el marc de la Fira del Llibre Ebrenc. A patir d'aquestes dates, podeu trobar-lo a les llibreries de les Terres de l'Ebre.- 'A l'americana' és una història basada en fets reals?Jo no vaig fer aquest viatge per fer una novel·la. Estudiar anglès era una excusa barata, jo el que tenia ganes era de descobrir aquell país que tan bé ens venien a les pel·lícules de Hollywood. A la tornada vaig quedar molt trasbalsat de tot el que vaig veure i passar. Em sentia com si hagués perdut la virginitat, que és aquella sensació d'obrir els ulls i dir: hòstia, pos tampoc n'hi havia per a tant. El que et queda marcat són les anècdotes que no tenen res a veure amb el lloc, sinó amb la seua gent.- Què hi ha de real i què hi ha de ficció en tot el que expliques utilitzant la primera persona?Podríem dir que un 95% de la novel·la és realitat, hi ha un 5% de ficció o potser una mica d'exageració, però no confessaré quin és, que la gent malpense. Només diré que la realitat supera qualsevol ficció, que allò més surrealista possiblement sigui allò més real i que no sé si són els aires, el canvi de continent o què, però aquell país et corromp d'una manera que acabes fent coses que al teu mai faries.- A la introducció és planteja com un viatge iniciàtic. Quins són els teus principals descobriments sobre la naturalesa humana en aquesta estada americana?De fet això del viatge iniciàtic crec que ho van intuir Andreu Carranza, Sílvia Berbis i Sofia Cabanes. Saps allò que a vegades ens preguntem: Què volia dir l'autor aquí? I en realitat l'autor allí no volia dir res, el que passa que té un lector que és un crack i veu coses que fins i tot a l'autor li passen desapercebudes. Després pensant-hi arribes a la conclusió que a través de la lectura hi ha gent que t'acaba coneixent millor que tu mateix.- Què has après convivint amb una família americana, fent amics, coneguts i adaptant-te a la quotidianitat d'aquest país?Després d'un viatge així te n'adones que vius en un món on governa la falsedat, on la humanitat està corrompuda i enemistada. Com més ens occidentalitzem, més fàstic em dóna tot plegat. Vivim en una societat on només som solidaris davant una gran catàstrofe, i que fins i tot així, al darrere s'hi mouen interessos foscos. Els Estats Units és un autèntic camp de supervivència. L'individualisme és un valor tan estès i amb tant de poder que es té la percepció que el benestar general és una extensió del propi, i la realitat no és així.- Ho vas viure en primera persona en la teva família d'acollida, veritat?Sí, la mare de la família va patir un càncer a la mandíbula i va haver de demanar un préstec al banc per poder-se curar, ja que això no ho cobria la seua asseguradora, a menys que tinguesses el contracte Premium, i amb aquest problema, cap d'altra te voldria avalar. El marit cobrava 700 dòlars al mes dels quals 200 se n'anaven per pagar una assegurança per a ell i la seua filla. I el més fotut de tot, és que no se van arribar a plantejar que podria haver-hi una alternativa a allò.
- I on queda el somni americà?En general, aquella gent no creuen amb el determinisme social que fa que nàixer a Beverly Hills o a Culver City condicione el futur de la teua vida cap a ser un triomfador o ser un més de tot allò. Creuen que el seu sistema és relativament perfecte. Suposen que la situació que viuen és conseqüència què no han fet l'esforç necessari per ser uns triomfadors.- No t'amagues en presentar els personatges com a arquetips. Acuses a la societat americana de les derives occidentals...L'arquetip és un recurs que funciona molt bé a l'hora de fer sàtira i serveix per exemplificar una actitud que progressivament es va generalitzant. Evidentment, no tots els americans són iguals però si alguna cosa he après de fer sàtira política i social és que amb ella aconsegueixes canalitzar com el que considerem com a “opinió pública” percep una sèrie d'actituds que tenim establertes. Si entenem que els polítics són uns lladres, els banquers uns estafadors i la classe mitjana/baixa som uns “gilipolles”, no és en va. El gran problema que tenim és que vivim en un món que s'entén des d'una perspectiva maniqueïsta, és a dir, que hi ha bons i dolents, i tu formes part d'uns o dels altres segons si ets amic del que se considera el salvador del món o no. El màxim representant d'este corrent filosòfic és George Bush, i a Espanya tenim la nostra versió amb José Maria Aznar.- Carranza et compara amb el Kerouac ebrenc. És aquest el teu 'On The Road'?Carranza va tindre un moment de lucidesa molt gran i va fer una afirmació que a mi me va fer pujar moltíssim l'autoestima, però jo estic molt lluny d'aquests grans escriptors. La novel·la m'ha servit per entendre que vivim en un microcosmos, tancats, mirant de reüll tot el que ve de l'est i intentem visualitzar EEUU com el paradigma del progrés, però no sabem discernir la part bona de la dolenta. 'A l'americana' és una manera d'entendre la vida a partir d'infiltrar-te en una altra societat que no és la meua.- En el llibre hi ha moltes referències al món gai i tota una radiografia del col·lectiu. Fa falta en la literatura que la gent parli clar sobre qüestions de sexe?Quan vaig escriure 'A l'americana' tenia molt clar que no era una novel·la LGTB. Per què Brokeback Mountain se la considera una pel·lícula per a un públic LGTB i Titanic no se la considera per a un públic heterosexual? Crec que el problema és que tenim tendència a veure l'heterosexualitat com una cosa normal, que ja està bé, però a partir de qualsevol alternativa que suscite la sexualitat del protagonista, o el tipus de relació amorosa que s'hi narra, llavors ja s'intenta arribar un tipus de públic concret i això és un error. Fugir dels estereotips és molt complicat, i més en una novel·la en què l'humor naix en gran part a partir de la quotidianitat. Normalment la literatura amb temàtica LGTB, els protagonistes tenen tendència a donar explicacions, justificar la seua tendència sexual al lector o inclús narrar les grans crueltats que han hagut de patir pel fet de ser-ho. 'A l'americana' ha superat esta fase de prejudicis i d'acceptació d'un mateix i el protagonista es despulla tal com és, sense haver de donar explicacions si li agrada una cosa o una altra.- Tens un estil molt fresc amb referències a l'imaginari ebrenc. En quins autors t'emmiralles?En realitat més que en autors, m'inspiro amb maneres de fer, de parlar, d'expressar-se, en la societat del nostre entorn més immediat, tant fins al punt que 'Lo Mascarat' no s'entén sense les Terres de l'Ebre. La meua gran referència és 'lo feréstec', un tipus de personatge autòcton de les nostres terres, molt lligat al camp, que no ha sortit mai del poble, que en la seua manera d'actuar té elements estigmatitzats de fa 300 anys, amb un vocabulari amplíssim i inimaginable, generalment solter, que alliçona els més jóvens, que sempre té raó, amb el caliquenyo i l'escuradents a la boca.
- Et sents tu una mica 'feréstec'?Vaig ser un aspirant a feréstec quan era menut, vaig viure al camp i un gran amic de mon pare que per a mi ha sigut una persona molt estimada i molt influent, Fonso, em va començar a alliçonar donant-me una riquesa en vocabulari que no apareix als diccionaris convencionals, mostrant-me coses de les nostres terres que la gent habitual no coneix ni identifica. Per què no vaig arribar a fréstec? Malauradament la immensa majoria de fréstecs són tan tancats de ment que no els agraden les “mariconades”, i jo és una cosa a la que no estic disposat a renunciar. És el meu compromís amb les meues Terres, que no me donen de menjar, però que m'han donat el millor regal que li poden oferir a un, la inspiració.- És possible per un escriptor jove publicar un llibre? Com ho has fet tu? Va ser fàcil decidir posar fil a l'agulla?Tot és possible, en tot cas, és més difícil sent jove que quan tens una edat una mica més avançada perquè amb això aconsegueixes que la gent et prengue més seriosament. Tu ets una editorial i te vé un jove de 24 anys a dir-te que vol publicar una novel·la i se te'n foten a la cara. A més, sabia que era complicat que un editorial m'ho publiqués perquè tenia 4 elements delicats. Llenguatge políticament incorrecte i amb argot ebrenc; una crítica a partir de la perspectiva ebrenca d'una societat, temes tabú, escatològics i es podia considerar temàtica LGTB.- Finalment heu decidit fer-ho conjuntament amb Aguaita.cat?Quan fa anys vaig descobrir Aguaita.cat em va caure la bava. Jo hi tinc el blog: Lo Reüll. Ens vam asseure a parlar i ens vam posar d’acord ben ràpid. A partir d’aquí vam iniciar la tasca d’editar un llibre. Comprant 'A l'americana' el lector no només està comprant un producte cultural, m'està ajudant simbòlicament a mi a sortir de l'hostaleria i dedicar-me al que m'agrada, que és escriure, i també està finançant el periodisme crític ebrenc.
