Jump to navigation
- Joan, si haguessis de dir en quin moment artístic i vital et trobes, què diries?Estic en un moment d'intentar posar el fre de mà. De posar perspectiva. Durant molts anys he fet molta obra i recerca personal, he tingut bastants concerts, ara vull pensar cap on dirigir la meua obra, cap on seguir investigant. El que més m'interessa és tenir un ull posat en el que fan els meus companys de generació. Contemplo la meva obra en un context, en una comunitat d'artistes. Aquest impuls personal de crear s'ha convertit en una manera de dialogar amb altres artistes. Em refereixo a Catalunya i Espanya, però també global.- Creus que hi ha una generació d'artistes que teniu unes coincidències formals i estètiques que heu coincidit en el temps?S'està començant a construir un llenguatge artístic global. Avui un creador afincat a Flix pot dialogar amb un creador que està en un poble remot d'Austràlia. S'ha construït un llenguatge comú, que podríem posar-lo sota el nom de la música contemporània o música de creació. Això no significa que sigui un llenguatge uniforme, però jo fins i tot diria que pels joves compositors europeus, Europa és una mateixa casa, i això és fantàstic.
- Quin és el pas que feu de la música clàssica als nous llenguatges? Què us mou a fer aquest salt?Va ser a través d'una descoberta a la Biblioteca de Flix, quan estava acabant els estudis de piano. Vaig agafar un CD de Stockhausen i de Barto i em vaig preguntar què era allo. Va haver un moment de decalatge entre allò que estava aprenent jo al conservatori i el que estaven fent els compositors dels anys 50 i 60. I jo pensava "Com és què això no està al Pla d'Estudis del conservatori?" En Belles Arts això no succeeix, en canvi en compisició sí.- Està massa assumit que la composició sempre ha de ser clàssica?Jo crec que hi ha una pressió molt forta de la programació, dels festivals. Requereixen intèrprets o músics que vénen de la tradició clàssico-romàntica. És difícil trobar intèrprets que barregin diferents èpoques com la contemporània, la barroca o la romàntica.- Aquesta tendència domina la formació i els festivals...A mi em sembla excessiu el tipus d'obres clàssiques que es representen. Per a mi, és com anar al Louvre. Són obres que estan allà, però veritat que no ens estan ensenyant aquells quadres permanentment? Són importants perquè són recursos que tenim per entendre el món, però deixem-los tranquils. Deixem a Beethoven tranquil. Jo sempre dic "No et preocupis per la tècnica, que segur que hi haurà un xinès que ho farà millor que tu, prepocupa't per allò que podem fer nosaltres que és crear i innovar".
- Com definiries aquestes composicions contemporànies?Te n'adones que la música que fa la gent jove, els creadors actuals, al cap i a la fi, retorna sobre coses molt instintives i emocionals. Hem necessitat passar per un període de sofisticació clàssico-romàntica, de molta finesa, per acabar desestructurant tot això i tornar a una espècie de sofisticació dels instints. És una música que es nodreix de la forma acadèmica, però que escull materials a l'atzar o amb sonoritats molt sorolloses. Hem fet una espècie de gir, per acabar al mateix lloc, però havent passat tot el que hem passat. I això és fascinant.- D'on surt aquesta necessitat per trencar amb la música romàntica?Després de la Segon Guerra Mundial, es comença a experimentar i a crear calaixos com la música instrumental, la música electrònica, la música acusmàtica i també l'art sonor que no se centra tant en com els sons estan articulats, sinó en com aquests s'ubiquen en l'espai. Crec que és un moment fascinant. Hi ha molta mixtura de coses. El gran problema és com fer arribar això a la gent. Jo crec que la música de creació porta un missatge dintre. Aquesta voluntat de fer despertar en la gent la curiositat, de dir "Anem a descobrir, anem a experimentar", toca el cervell més primitiu, més inconscient, i el compositor és com una espècie de xaman que al seu estudi ha manipulat tot això i t'ho ofereix. El que sabem és que el so té un poder sobre el cos. El so per ell mateix porta un missatge i t'evoca alguna cosa, encara que no ho vulguis.- Hi ha estudis científics que corroboren aquest impacte?Jo he estat treballant bastant en les unitats semàntiques del so. Tota unitat musical, tota frase, quan tu l'escoltes, et provoca una sensació. Tenim un munt d'associacions ja fetes. A nivell visual, estem molt saturats d'imatges, algunes molt dures com les que veiem a la televisió, i de vegades aquestes imatges ens impacten menys que els sons. Molta gent rebutja aquest tipus de música perquè els resulta desconeguda i incomprensible. Pensen que la música l'hem d'entendre des d'un punt de vista purament racional. La gent necessita una explicació racional que pugui verbalitzar amb el llenguatge. Hi ha com un rebuig quasi violent al que no es comprèn.- I d'aquesta anomenada generació ebrenca artística, tu creus que aquest fenomen és un miratge?Estic molt dintre i em costa tenir perspectiva. Et contestaré d'aquí tres anys! És molt dificil ser agent i, a la vegada, tenir una veu crítica respecte al que està passant. Som una generació de fills de gent que ens ha donat uns estudis, una generació que estem sempre o tornant o marxant... L'artista sempre fa, perquè per a ell és una necessitat, i les institucions s'aprofiten d'això. Jo considero que la creació ha de ser pública i política, en el sentit que tu intervens en el territori i intervens en la gent.- Això s'està fent?No massa. Crec que no s'ho creuen i no ho viuen com una necessitat. Hi ha una cosa bàsica, i des del meu paper de gestor del festival, si tu vols, jo penso que si hi ha una iniciativa artistica, tens l'obligació de donar-li sortida. No val dir que no hi ha diners o que allò no quadra amb la teva programació. El gestor cultural i el polític no han de pensar, el que han de fer sobretot és parlar amb la gent que està fent obra i creació i dir-los “estem aquí, què necessiteu?”- Si l'art és públic, pot córrer el perill d'acabar instrumentalitzat?El que és important és apostar per la creació. França i Holanda són països que han exportat molta cultura. És important fer obra i exportar-la. Amb el Festival Sirga va vindre una companyia francesa que va fer quatre concerts aquí tot subvencionat pel govern francès, ells van posar diners en un espectacle determinat i ells ho paguen, perquè se la consideren seva. L'altre dia ho parlava amb un company de Chicago, i moltes vegades és més fàcil establir relacions entre Barcelona i Chicago, que entre Barcelona i l'Hospitalet...
- La tecnologia uneix, i certes polítiques divideixen...Sí, moltes vegades les estructures politiques ho dificulten. Pero sí, les tecnologies fan que estiguis en el racó del món que estiguis, visquem en entorns paral·lels. Una de les coses que m'agrada més d'estar a les Terres de l'Ebre és que les Terres de l'Ebre són una gran ciutat. Una gran metròpoli. I veus que a pocs quilòmetres tinc Ascó, i els dos tenim piscina, poliesportiu... Si tu tens autobús, i tu tens nens, doncs compartim! Però no, perquè cadascú vol mantenir la seva estructura de poder. Podem viure en móns paral·lels, de forma simultània. Aquest fluxe de moviment trenca els estereotips sobre els llocs. I això és el que porta l'art contemporani i la creació. Ho ha dit ja molta gent a Surtdecasa.cat, aquí ha hagut un èxode brutal, gent que ha marxat o se l'ha fet fora, veient que les coses aquí sempre es fan d'una determinada manera. La pèrdua de població fa que aquesta gent després no hagi entrat a les institucions aquí.- Quines perspectives veus?Fotudes. Els que estem aquí anem fent, però si no se'ns recolza, anirem a un altre lloc.- S'ha creat una generació d'artistes contemporanis ebrencs prou cohesionada?Fa uns anys vaig tenir la sort de conèixer el Jaume Rocamora. Aquest home va ser un visionari, un home que sense internet va ser capaç de fer aquests viatges internacionals, aquesta mobilitat que ha tingut sempre, per a mi, ha estat molt inspiradora. Ara estem treballant molt amb la Cecilia Aymí, que és també una lluitadora, amb la Mireia Andreu, el Jaume Martínez, diversos artistes que tenen ganes de fer coses diferents i que tenen molt clar, i això és el que més m'interessa, que estan compromesos amb la creació, i això suposa aquest plus de marginalitat o sofriment. Perquè venem un producte que és molt radicalment autèntic, sense cap altre tipus de condicionant estètic o polític.
- Falten més espais?Falten espais físics per crear. Tan senzill com tenir una nau industrial amb compartiments. Que sigue permeable i sobretot sense distincions estètiques, ni de gèneres. Una mica el que s'ha fet a Barcelona amb les fàbriques de creació.- No has notat canvis?No massa. La cultura està en respiració assistida gairebé de forma permanent. Els pressupostos del que es dedica a festes respecte a cultura són desmesurats. S'hauria de separar què és cultura, del què són les tradicions. És un greu error no separar una cosa de l'altra. Que les Festes Majors abosrveixin el pressupost de cultura és una tragèdia. Hi ha una confusió de conceptes.- Què és per a tu la cultura?És un conjunt de coneixements que genera una societat. Allò important és on posem l'accent, si en aquells coneixements que generen un valor afegit que impliquen la creació en diversos àmbits o en només la reproducció del que ja existeix.
Web de Joan Bagés www.joanbages.com
