Gnaposs: “Tot el que es pugui fer amb una guitarra elèctrica m’encanta i sempre estaré obert a més”

Actua el 8 de novembre a La Ràpita en el marc del cicle Surtdejazz

Surtdecasa Ebre

18/11/2013

Música

Funk, jazz, rock, blues, surf, country, pop... Tots els estils passen per les cordes de la guitarra de David Muñoz ‘Gnaposs’, qui actuarà en format trio el 8 de novembre, en el marc del cicle Surtdejazz al Passarel·la Cafè de La Ràpita. Conegut per ser l’actual guitarrista d’Els Pets, Gnaposs compta amb una llarga trajectòria musical que desplega en diferents projectes. Actualment, es troba immers en la preparació del seu darrer disc Gnaposs Groove, que veurà la llum a finals d’any amb l’ajut de les aportacions rebudes a través de Verkami.

- El jazz és sinònim de sentiment i llibertat interpretativa. Tu et vas llicenciar en jazz i música moderna a l’ESMUC. Com s’ensenya el jazz?

La música té un component que es pot ensenyar, un component de llenguatge musical i tècnic que és el que jo intento ensenyar i també és el que he après de grans músics, però hi ha un component d’inspiració i de geni que ha de desenvolupar cadascú. Aquesta és la meva teoria.

- Des del naixement del projecte Gnaposs a Los Angeles ara fa tretze anys, has editat quatre discs i t’has posat la crítica musical a la butxaca. La versatilitat i l’eclecticisme són les claus del teu èxit?

Potser les hauria de dir algú altre... La versatilitat i l’eclecticisme, per se, no són claus de res. Jo crec que la clau és fer música amb un component de comunicació i de sentiment que la gent pugui entendre a la primera. Això sí que ho tinc molt al cap i tota la música que faig, que componc, i la manera que tinc de tocar-la en directe està feta perquè la gent la pugui entendre a la primera i pugui divertir-se amb nosaltres i ser tan feliços com ho som nosaltres fent aquesta música. Llavors, les claus, en un concert de Gnaposs perquè la gent estigui contenta serien, sobretot, fer una música personal, com crec que és la música de Gnaposs, i eclèctica, en el sentit que té moltes influències: és música funk, negra, blues, rock, jazz... Tota, mesclada d’una manera bastant personal i molt accessible. Aquestes són les claus, però crec que tampoc n’hi ha per tant. L’èxit és que continuem vius i que continuem tocant!

- Els músics que t’acompanyen no són els mateixos en cada concert. Avantatge o inconvenient?

Són molt canviants, sí. Podríem dir que ara mateix hi ha cinc bateries i cinc baixistes amb qui fa molts anys que toquem en format de trio. També hem tingut teclistes, instruments de vent, coristes... L’únic que realment no he canviat sóc jo, el Gnaposs. L’únic inconvenient que veig és que has d’estar trucant molt: ara pot aquest, ara no pot... Els avantatges hi són tots: són músics molt bons i estan molt implicats en el projecte. Ells s’aprenen el repertori i nosaltres el toquem, però com que aquí mai es toquen les coses de la mateixa manera és un gran avantatge que siguin músics diferents ja que fan que el repertori sigui diferent cada cop. Per mi mateix és un repte tocar i les diferents interpretacions de les cançons fan que les toquem de manera diferent i, sobretot, les improvisacions, que són moltes, són sempre diferents.

- Gnaposs va sortir a la llum apadrinat pel guitarrista nord-americà Scott Henderson, qui ha col·laborat amb un dels grans del jazz com és Chick Corea. Què vas aprendre d’ell?

És el meu guitarrista favorit o el que es troba dins el meu top five. Imagina quin plaer i quin privilegi poder aprendre d’aquest mestre. Vaig anar a classes lliures i col·lectives durant un any en les que podies parlar amb ell, tot de manera informal, i em va ensenyar moltíssimes coses i em va donar molts consells sobre com sentir la guitarra, com sentir la música, com reaccionar, com aprendre dels altres... És un gran mestre tocant i en tots els consells que jo dono a les meves classes, Scott Henderson és el més anomenat. El fet que va estar en el meu primer disc tocant amb mi va ser com un somni fet realitat.

- Quins són els teus referents musicals en els que t’inspires a l’hora de compondre?

Són moltíssims i són d’estils diferents i d’èpoques diferents: Maceo Parker, James Brown, Scott Henderson, Miles Davis, MClan, Els Pets, el pop de Prince... Estaria hores dient noms. Ara, jo el que intento és agafar totes les meves influències, mesclar-les i fer alguna cosa nova, meva i creativa. Quan compons, els referents són molt importants a l’hora d’agafar la inspiració. Jo sóc un gran melòman, tinc molts discs i m’agrada escoltar molta música.

- Com creus que ha evolucionat la teva forma de fer música amb el pas dels anys?

Ha evolucionat molt. No sé com explicar-ho, però senzillament he tingut més temps per formar-me, per escoltar més música, per aprendre el llenguatge musical, que és més ric avui en dia... Sé més que abans i he fet més cançons. A l’hora de compondre sempre busco millorar. L’evolució és senzillament aquesta però la meva filosofia a l’hora de fer música sempre ha estat la mateixa: tractar de tenir moltes influències i treure alguna cosa que sigui característica o única, almenys és el que s’intenta.

- És més difícil arribar al gran públic fent música eminentment instrumental?

Gnaposs cada cop és més instrumental, és veritat. Però sigui instrumental o no ho sigui, és una música arriscada, no és la música majoritària, no és el so que s’escolta a la ràdio o a la televisió. És molt diferent i no és que sigui difícil d’arribar al gran públic, és que és impossible. Mai arribaré al gran públic i ho tinc assumit. Ara bé, crec que sí que es pot arribar a molt públic perquè és una música feta des del cor i molt lluny de ser una palla mental meva musical de 50.000 notes. És una música profunda i accessible, fàcil d’entendre a la primera.

- Comptes amb diferents projectes musicals que et permeten tocar altres ritmes com funk, blues, country, rock, pop i, ara, fins i tot surf. Quin estil tens pendent que passi per les cordes de la teva guitarra?

Estic en molts projectes musicals i això és una meravella perquè enriqueix la meva manera de tocar. Són molts estils diferents, toco jazz i fins i tot toco en un grup de surf que es diu Tàrraco Surfers. M’agrada molt tocar diferents estils i com més en pugui tocar, millor, però els he de dominar i realment crec que no hi ha més estils pendents perquè encara no tinc dominats els que ja sé. M’encantaria tocar també el flamenc però això ja és molt difícil i no crec que ho provi mai perquè em fa respecte, se’m fa una muntanya, és com si fos un instrument diferent. Des del jazz, el blues, el rock, el funk... Tot el que es pugui fer amb una guitarra elèctrica m’encanta i sempre estaré obert a més.

- Has iniciat un projecte a Verkami per finançar la part final d’elaboració del teu nou disc, Gnaposs Groove. El micromecenatge és ara la millor sortida a la crisi perquè els projectes culturals i artístics vegin la llum?

El Verkami és un gran instrument, ja no només relacionat amb la crisi, perquè allí ens hi trobem els músics autoproduïts, autoeditats, que estem molt sols en aquesta vida, que ens ho fem tot, com jo. Amb Verkami i amb internet en general, tenim una gran eina per arribar a més gent i per estar-hi en contacte. Poseu-vos a Verkami i busqueu ‘Gnaposs Groove’ i podreu aportar. Estem acabant el nostre cinquè disc, que en realitat és el sisè, però només n’hi ha quatre de publicats, això és una bogeria! El micromecenatge és una meravella. Estic encantat amb internet i amb tots vosaltres.

- Què trobarà el públic que et vingui a veure el 8 de novembre al Passarel·la de La Ràpita?

Serà un concert fet en format trio basat bàsicament en la música funk, però també tocarem molt rock’n’roll, blues, pop, bluegrass... Toquem molts estils que ens agraden i cançons que es poden cantar. La gent canta i balla amb nosaltres. Serà un concert apassionant com tots els de Gnaposs, imagino. Hi haurà molt de jazz també i molta improvisació, molta cosa cuinada al moment. Un concert de Gnaposs mai és igual, cada dia canvia, hi ha molta improvisació. Els músics que m’acompanyaran aquest dia són dos grans músics que admiro moltíssim: en Dídac Fernández, un gran bateria català que a mi em sembla espectacular, i al baix hi haurà un dels millors baixistes amb qui he tocat mai, en Miki Santamaria, que ara viu a Londres i que és un fenomen d’internet i molt popular al ciberespai. Farem un concert vibrant, excitant, una gran muntanya russa on podrem viatjar tots a La Ràpita. Veniu al Passarel·la, amics!