Joan Garriga: “En la nostra cultura la música encara és considerada soroll”

La Troba Kung Fu actuarà el proper 19 de juny a l’Ermita de la Pietat d’Ulldecona. Un escenari ídíl·lic per poder gaudir de la força d’aquest grup de rumba que fa de la festa i la diversió el seu principal atractiu. Joan Garriga, acordió i veu del grup, s’ha convertit en un exemple de la música mestissa a Catalunya després de la seua trajectòria amb Dusminguet.

 

- Què aporta aquest segon disc titulat A la Panxa del bou a La Troba Kung Fu?

A diferència del primer, és un disc que s’ha fet del viatge. Vam escriure les cançons quan estàvem de gira i suposo que contenen molta auto-afirmació. D’on venim i qui som. Sobretot, és un cant a no perdre la curiositat, un discurs en contra de la por que molts cops ens paralitza i no ens deixa viure.

 

- Què significa La Troba en la teua carrera musical? 

Després de Dusminguet, tenia moltes ganes de tenir un grup. Ho necessitava. De fet, jo sempre concebeixo la música a partir d’un grup. Mai havia pensat en ser músic. Sóc músic perquè he tingut grups amb els quals m’he sentit còmode i m’he divertit.

 

- Què busques en la música?

He descobert que és la millor via per desenvolupar la meva creativitat i passar-m’ho bé alhora. Vaig anar aparcant altres coses perquè la música era el canal que més m’expandia i menys em paralitzava.

 

- Per què t’agrada tant la rumba?

El meu estil és una mescla de moltes influències. Vaig començar a tocar l’armònica i el trombó quan era molt jovenet i sempre m’ha agradat molt el blues. A casa també havia escoltat molta música mexicana i colombiana...però el meu estil sorgeix de buscar una mica les pròpies arrels... No puc fer la mateixa música jo que un nascut al Delta del Mississipi. Les meves influències són les festes majors al meu poble, La Garriga, les nits de ball, els passodobles...

 

- Creus que la vida al teu poble és la base del teu estil?

I tant. Recordo estar tota la nit sense dormir a les revetlles de Sant Joan. La meva música té una forta base de patxanga de música ballable i estan molt clares les connotacions espai- temps.

 

- Dusminguet has estat un referent. Vau ser la porta d'entrada als grups de rumba catalans...

Amb Dusminguet hi havia una clara voluntat de trobar un llenguatge propi, però hi havia una tendència a la dispersió. Crec que no teníem un estil definit, tot hi cabia. Però suposo que sí, que es nota la petjada. Els mateixos grups t’ho diuen...

 

- La Troba Kung Fu ha estat molt ben rebuda pel públic. Quins reptes us plantegeu de cara al futur?

Seguir tocant els que som. Cada cop ens coneixem més i tenim un llenguatge més propi. Tinc moltes ganes de seguir tocant i compartint amb ells.

 

- Què és el que més t’agrada a part de la música? 

Viatjar. En els viatges trobes el que ets. M’agradaria que viatjar es convertís en el meu dia a dia.

 

- Quin país dels que has visitat t’ha seduit més? 

He deixat un trosset de cor a cada lloc. Si pugués, la veritat és que viuria uns mesos a Puerto Cabezas (Nicaragua), uns altres a Marroc, a Nova York o a Grècia...

 

- Coneixeu algun grup de música de les Terres de l’Ebre?

La meva mare és molt fan de Pepet i Marieta. Quan els hi vaig dir els va fer molta gràcia... També he coincidit amb Quico el Cèlio, el Noi, i el Mut de Ferrereries i m’encanten. La jota és un dels pilars que encara queda de la música improvitzada.

 

- Coneixes les Terres de l’Ebre?

La meva mare té una casa a Godall. Són terres molt potents. El gran riu que tenim és un generador d’energia que, depenent del moment, s’expandeix més o menys... Aquesta força és nota en molts àmbits, també en la música.

 

- Creieu que hi ha diferència entre la música urbana i la música rural?

El paisatge sempre influeix. Però després el públic ha de tenir ganes d’escoltar-la. En la nostra cultura anem molt coixos. La música està considerada soroll. Té més valor la denúncia d’un veí perquè no pot dormir que el respecte a la festa.