Jump to navigation
- Com va sorgir la idea d'editar el recull de cançons i de tocades populars de Joan Moreira?Vaig coincidir casualment amb Carme Murall, néta de Joan Moreria, durant unes proves d’accés al Conservatori de Tortosa. Allí ens vam conèixer. Quan l’Albert Aragonés em va proposar abordar conjuntament el catàleg de l’obra de Joan Moreira, la Carme ens va obrir les portes de l'arxiu de casa seua on hi havia tota la documentació familiar del folklorista tortosí. A l’arxiu familiar, hi havia tot tipus de documentació. I va ser elaborant el catàleg que un dia vam trobar el manuscrit de 'Quan lo pare no té pa', el cançoner amb el qual Moreira havia guanyat el premi Felip Pedrell al millor recull de cançons i tocades populars als Jocs Florals de Tortosa de l’any 1908. La idea de fer-ne un llibre era un dels molts projectes que Albert i jo teníem en ment. En una conversa informal amb la responsable de l'Antena Cultural, Núria Gil, li vam explicar que havíem trobat un cançoner inèdit del músic, periodista i folklorista tortosí i que preteníem fer-ne un anàlisi exhaustiu, sistematitzat i crític des de l’àmbit lingüístic i musical. Ella ens va demanar que en féssem un llibre de tot això per a Publicacions URV. Sense moure nosaltres un dit, ella va començar a treballar per editar-lo. Tot va anar molt ràpid. Núria ha estat al damunt nostre i assegurant que els temps es complissen. Aquest estiu, ens l'hem passat investigant matí, tarda i nit per arribar a temps.- Com vivia la música aquest tortosí de principis de segle XX?La seua proposta té diverses facetes. Per una banda, va crear diferents institucions musicals com l'Orfeó Tortosí, la Schola Cantorum, la Unión Coral Roquetense i l'Orfeó Montsià, i sembla que el seu interès era el de generar cohesió social tot pensant que la música en seria un bon vehicle. A l’Orfeó Tortosí, per exemple, des de la seva fundació el 1905, es va dedicar a promoure i exercir la coeducació amb xiquets de diferents estrats socials i immediatament va incloure dones en aquest projecte. Sempre a través de la música buscava integrar, formar i crear valor. Tot això sense cobrar, ell mai es va guanyar el sou amb la música.- I a sobre també era periodista...Era hiperactiu i no podia parar de fer de cronista. Joan Moreira era un home que tenia l'ànsia d'explicar tot allò que li succeïa al seu temps i al seu voltant. També tenia cert enyor per les coses que podien perdre's. Ell va percebre el canvi de costums que estava experimentant la seua època. Entre les seues preocupacions també hi trobem la industrialització i la uniformitat de la llengua catalana. No deixava passar res. Tot li preocupava i volia rescatar-ho del possible oblit. És curiós perquè Moreira escrivia com si tingués una gravadora de veu. Va crear una ortografia particular per a representar al màxim la llengua oral en els seus escrits.- La investigació realitzada en aquest llibre us ha portat a desmuntar algun mite del folklore ebrenc?Evidentment investigues per a desmitificar, cosa que a mi m'agrada moltíssim fer. A la majoria de persones no els agrada que li reconstruïm la seua identitat, els resulta dolorós que els reescriguen la seua història. És per això que alguns resen que la ignorància és la recepta de la felicitat. Jo, per contra, faig de la investigació i de la reconstrucció una forma de vida. Per exemple, al llibre que ara presentem expliquem que la melodia de la cançó 'De Roquetes vinc' ja apareixia a un recull de cançons del músic navarrès Pablo Sarasate molt abans que Moreira la recollís el 1908. El mestissatge en l'àmbit musical és inevitable. Pensar que hi ha una música tradicional que s'ha mantingut intacta, estanca i que és exclusiva d'un territori és un error. Els orígens sempre són difosos i veuen de diferents fonts, però gairebé tots tenen les mateixes inèrcies. El context canvia però la seua funció acaba sent la mateixa.- Quanta importància té la música tradicional en el nostre territori?La música tradicional és la banda sonora de les Terres de l'Ebre. Quan jo era petit no havia sentit mai parlar d'aquest concepte geopolític. Jo sentia parlar de comarques i poblacions i vist en perspectiva sento que la relació amb les poblacions veïnes era de disputa. La primera vegada que vaig veure la gent del territori unida per una causa va ser quan es va muntar la Plataforma en Defensa de l'Ebre, la resposta al transvasament. Un dels himnes de la defensa del nostre riu era 'De Roquetes vinc'. La música tradicional és també reivindicativa i pot ser una eina per a dignificar.- Quina relació hi havia entre Joan Moreira i Felip Pedrell?Tots busquen fer país a través de l'acció musical. Ells, d'alguna manera, eren activistes socials. Moreira estava fascinat amb Pedrell, el va agafar com a referent perquè combregava amb tot allò que el compositor proposava. A Felip Pedrell se’l considera el pare del nacionalisme musical espanyol, de la musicologia històrica espanyola i una figura clau en l’anomenada segona etapa de l’etnomusicologia catalana. Pedrell considerà l’etnomusicologia com una eina auxiliar per a la composició musical, interessant-se en la difusió del folklore com a matèria primera per als compositors que volguessen seguir la via del nacionalisme musical. La relació entre Pedrell i Moreira estava vertebrada per aquesta passió per la música i així es reflecteix en les diferents cartes que es van enviar al llarg dels anys. Els dos personatges són referents, cadascú en el seu àmbit. La nostra sort és que Joan Moreira es va quedar a viure a Tortosa. Catalunya, però, es va perdre un gran autor.- Té avui dia la música tradicional la mateixa funció que tenia als inicis del segle XX?Al Llar i a La Fata s'ha originat un moviment de recuperació del cant comunitari. És interessant veure com a l'Ampolla i a Amposta hi ha una proposta de revifar la funció social del cant, la de formar part d'una comunitat. El mateix Moreira creia que aquest ús, que encara es practicava a la seua època, estava agonitzant. La societat no deixa de canviar i considero que no s'han de forçar les pràctiques. Els mitjans i les acadèmies generen litúrgies que busquen elaborar cànons a seguir. Que una iniciativa ciutadana recupere la música tradicional és fabulós. Vol dir que hi ha certa llibertat i que es pot exercir.- Què és per a tu el més important del fet musical?Connectar amb el so, personalment i en comunitat. Així de senzill. El nostre cervell connecta les nostres experiències a través de la música de manera simbòlica, sensor-motriu i abstracta. La cançó, la melodia, el so que recordem li posa banda sonora a la nostra història individual i col·lectiva. Pop, rock, clàssica, jazz, indie... Tant se val. A mi m'agrada parlar més del verb musicar que no pas del concepte música. Aquest últim és un objecte que es pot comprar i vendre. Musicar, però, implica acció, una conducta. Som preeminentment sonors i vivim amb musicalitat. La parla mateixa és un tipus de música. Vivim la música com un joc que capta la nostra curiositat i el so ens atrau. L'educació musical en un sistema educatiu competencial hauria de replantejar el seu interès envers la conducta musical i deixar l’objecte de consum per a la indústria musical i les acadèmies.- Combregues amb la frase de Nietzsche “La vida sense música seria un sense sentit”?Si entenem la música com aquesta capacitat de connexió, com una cosa que em connecta individualment o col·lectivament, m'atreviria a dir que Nietzsche té raó. La vida sense memòria sonora ens deshumanitzaria. Per exemple, quan tens una pèrdua i escoltes música per connectar amb emoció i sentiments. Hi ha un gaudi en esta accentuació del sofriment i en la creença que l’esgotaràs igual que avorrixes una cançó de les llistes d’èxits, i et sents acompanyat d’aquell amb qui la vas compartir. En canvi, la connexió augmenta i també la memòria del fet. No m’imagino com seria una vida sense capacitats musicals.- Com veus el panorama musical actual a les Terres de l'Ebre?Ara mateix som un paradigma. Molts dels que havien marxat tornen, consagrats, amb talent i energia, amb propostes contemporànies, innovadores, des de diferents àmbits del sonor. I ho fan per establir-hi aquí el seu projecte de vida. Vicent Fibla, Roberto Oliván, Joan Bagés, Miquel Àngel Marín, Nete Vericat... Eufònic, Deltebre Dansa, Sirga, Bouesia, les Jornades Musicals de l’Ermita... han canviat el panorama musical i ens projecten nacionalment i internacionalment. Fa uns anys l’escriptor Manel Ollé em comentava que aquí baix només exportàvem jovent i cítrics i que enriquíem altres regions mentre la nostra s’empobria. Ara, però, sembla que la cosa ha canviat.
