El músic Oriol Aymat

Foto: 

Surtdecasa
El músic Oriol Aymat

Oriol Aymat: “Sóc un esperit lliure a qui l’encurioseix allò nou”

Parlem amb el violoncel·lista de Móra d’Ebre integrant del grup Blaumut
Aina Vega i Rofes
,
10/11/2014
Música
Oriol Aymat té un currículum excepcional, ha estudiat a Londres i Essen, ha participat a les millors orquestres del país, fins i tot com a solista, i als seus trenta-cinc anys se sent lliure per escollir allò que vol tocar. El seu eclecticisme alimenta la curiositat que el defineix, i és capaç de canviar el violoncel barroc després de tocar a les 'Vespres d’Arnadí' per la corretja de Blaumut, amb el cello amb pedal d’efectes i disposat a fer segones veus amb en Xavi, el cantant i guitarra del grup. I li agrada molt que sigui així, però retorna als seus orígens quan escolta música clàssica, quan, a casa, tenia experiències màgiques, difícilment explicables, “imaginant móns molt bonics a través de quintets o música orquestral”.
“Un altre diria que és una pena no especialitzar-se més, i jo, en canvi, dic que és una pena no especialitzar- se menys”

Així ho explica, amb l’entusiasme que el caracteritza i el torrent d’energia que desprèn. La seva mare, professora de guitarra, el va inscriure a l’escola de música a llenguatge i violoncel, tot i que ell, el primer mes volia tocar el violí. El fet és que el curs de violí, al qual estava inscrita la seva germana, va començar abans que el de cello i el nen curiós volia tocar allò que "rascava” la seva germana. Fins que va arribar el cello i la primera classe amb Fernando Caminals, que recorda amb entusiasme: “Literalment, em va caure la bava”. Durant deu anys va fer classes amb ell i, els cinc darrers, a més, amb Enric Prats a Cambrils, fins que als quinze anys va arribar la seva oportunitat d’anar a Londres.

El professor de piano de l’Escola de Móra d’Ebre era fill del llegendari violinista americà Ruggiero Ricci, i un l’estiu va organitzar un curs on hi va venir de professor el seu pare i el segon any ho va repetir, afegint aula de violoncel amb Leonid Gorokhov, que estava ensenyant a la Yehudi Menuhin School, a Londres. Va tocar per Ruggiero Rucci, li va fer una carta de recomanació, va fer les proves i va ingressar a l’escola londinenca, encarada a agafar nens i joves amb talent per formar-los durament per convertir-los en concertistes. “Pots aprendre tant de professors com dels companys, de la situació, dels concerts que et porten a veure... És una gran experiència”.

Posteriorment va anar a Essen, Alemanya, a la Folkwang Universität, sota la tutela de Young-Chang Cho. A la universitat va tenir contacte amb diferents arts, va perdre la direcció que portava de Londres, “molt ben encarada, va ser alliberar-me d’això i obrir-me a un món molt més complet musicalment”. El més destacat d’anar a estudiar fora, explica, és que “aprendre un idioma, conèixer una nova cultura i uns valors socials diferents t’obre la ment, aprens a interpretar el que ja saps d’una altra manera”. Durant el seu període de formació va fer alguns concursos. El 1998 va obtenir el segon premi a la European Youth Cello Competition, celebrada a Oslo. Els concursos són una bona eina pedagògica, considera.

És a Alemanya on s’han de buscar els orígens de Blaumut, l’any 1999, quan va arribar a Essen i li van presentar el barceloní Vassil Lambrinov, una persona molt oberta, estimada per tothom. En tornar a Barcelona, es va donar la circumstància que vivien a dos carrers. “En Vassil té tants amics que sempre està disposat a fer coses participatives”. Va organitzar un concert al bar Santutxo del carrer Provença, on hi va portar un amic cantautor, i l’Oriol ben aviat va notar que tenia molt bona veu, molt ritme, i les cançons, que eren seves, les va trobar molt boniques. Ell va fer els arranjaments per violí i cello i al final, en aquest concert hi van tocar deu persones en un espai molt petit. I poc desrés van engrescar el Manel, el bateria. I així van començar. “El Vassil és un món de fantasia inacabable”. Blaumut, comenta, “és un grup d’amics que es troben i decideixen, amb el que tenen, fer un concert, sense grans ambicions d’innovar”. El segon disc sortirà a la primavera del 2015, amb l’expectativa de fer contenta molta gent. Amb el grup ha tingut l’oportunitat de rodar un programa moltes vegades -han fet entre 115 i 120 actuacions-, quan s’està acostumat a fer un nombre finit de concerts. “He aprés que mai et cansaràs de tocar la mateixa cançó en un directe, sigui per la ràdio, amb gent, a l’estudi... Perquè cada vegada que la fas, la música se t’endú”.

Allò indispensable per ser cellista és, en primer lloc, haver passat per una etapa molt intensa d’aprenentatge, però després saber cap on et vols dirigir, perquè el grau de domini d’un instrument el pot portar a fer un tipus de repertori o un altre. Sense un gran domini pot crear un producte, perquè l’artista ha pogut trobar el seu llenguatge, que no necessàriament ha de ser virtuós. Amb bones idees i bon sentit musical, han de poder treure partit del que saben. Amb poca cosa pots arribar a molta gent, perquè la música té molts àmbits. Els seus referents són Pau Casals des de la infantesa i més endavant Daniil Shafran, rus amb carrera de solista que mai va tenir la projecció internacional que es mereixia. Aymat contempla la docència en conservatori -ja va estar tres anys al conservatori de Vila-Seca, on va disfrutar molt. Ara fa cursos esporàdicament, però no s’hi podria lligar cada dia de la setmana, perquè afirma taxativament: “Sóc un esperit lliure, ho necessito per viure”.

De vegades, algunes situacions l’han portat a arranjar, fer alguna incursió com a compositor, o improvisar, un aspecte de la música que li feia molt de respecte però quan ha estat capaç de fer-ho, comenta, “és una de les coses de les quals estic més content d’haver assolit en el meu tarannà com a músic”. Toca molts estils i intenta que sigui així, perquè hi ha moltes coses que l’encurioseixen. Diu que no és partidari d’especialitzar-se en un terreny i tenir-ho tot controlat, sinó de fer coses dispars amb factor sorpresa. Com per exemple, tocar amb actors o ballarins, ja que cada gremi té la seva idiosincràcia. “Quan vas a tocar per ballarins sí que pots tocar Bach, però de seguida el seu cos et demana que toquis una altra cosa i et poses a remenar pel teu calaix d’estils”.

  • imatge de control 1per1


Aymat és un violoncel·lista reconegut, que es pot permetre d’escollir què vol tocar i comenta que en una orquestra no podria treballar-hi cada dia. Deixaria l’aspecte espontani i de descobrir coses noves cada vegada. “De forma intermitent ho faig amb molt de gust”, assegura, però prefereix “no saber mai cap on vaig”. No obstant, no desmereix el treball d’orquestra, ja que diu "és una feina molt bonica, poder fer el gran repertori", explica. Ell no es veu fent sempre això. En canvi, “quan fas un espectacle de bombolles de sabó no pots saber què tocaràs”. Es tracta d’un treball que va fer amb Dani Espasa i Pep Bou. “Espasa és dels qui més admiro perquè pot endinsar-se en terrenys desconeguts i si em proposa alguna cosa dic que sí perquè sé estarà ben fet i m’ho passaré bé. Amb ell he descobert noves facetes de mi mateix.”

Es pregunta si la llibertat que sent és, en realitat, conformisme, però arriba a la conclusió que no. “Ha arribat un punt que he après a gaudir del que faig, m’arriben propostes molt bones de les quals sé veure la seva part bonica”. Escull coses molt variades, i sempre té la seva “porció” de cambra, orquestra, solo, contemporània, pop-rock, improvisació i música d’espectacles. “Un altre diria que és una pena no especialitzar-se més, i jo, a canvi, dic que és una pena no especialitzar- se menys”. El que s’aprèn en un àmbit ho pots aplicar en un altre i si et quedes només en un aspecte de la música deixes d’aprendre moltes coses, comenta. L’assignatura pendent és el flamenc, tot i que reconeix que rítmicament és molt difícil. Tanmateix, en l’estil amb el qual se sent més còmode és en romanticisme i el post romanticisme, perquè és el que ha après.

Destaca un concert que va fer amb la Sílvia Pérez Cruz. Va ser l’11 de novembre de 2011 a Girona, quan feia un any de la mort del seu pare, en Càstor. Aymat explica que va tocar un tema amb ella a soles, Pare meu, i “just començàvem hi va haver un soroll de desconexió de cables de la taula de so que va ressonar com un tro per tota la sala. Enmig de l’esglai general la Sílvia va dir: “papa, no t’enfadis, home”, i vam riure tots”. Mesos després varen gravar el disc “11 de novembre”, que van presentar en un altre concert memorable al Liceu el 13 d’abril de 2012. També fou especial l’experiència com a solista amb la JONDE, “on hi havien tots els dimoniets -en el bon sentit de la paraula- del món juvenil de la música a l’Estat”. Cometa que hi havia un caliu d’orquestra entranyable. En aquell encontre, l’Auditori de Barcelona apostava per les noves generacions en el seu cicle Joves Mestres. Aymat va tocar com a solista el Doble Concert per a violí, violoncel i orquestra en la menor, op. 102, de Johannes Brahms, amb el violí de Joan Espina i sota la direcció de Juanjo Mena, el gener de 2000.

Si hagués de programar un concert, té clar qui actuaria: el viola Gareth Lubbe, professor del conservatori d’Essen, el cellista Scott Roller i la ballarina Lenka Bartunkova, i el concert seria improvisat. A casa escolta hip-hop i música electrònica ballable, per acabar de completar el seu catàleg d’estils, tot i que, com hem dit, quan escolta clàssica torna als seus orígens.

Li pregunto per la seva evolució i com veu el seu futur, i respon: “Com molt bé diu el violinista del meu grup, el Vassil, a la vida res passa per casualitat, i tot ve a partir d’un cúmul de circumstàncies. Aprofitem el que ens va venint”.

Els projectes més imminents són per al 16 de novembre, en què dirigeix un programa de solista amb l’Orquestra Simfònica Camerata XXI, amb obres d’A . Vivaldi, Concert per a violoncel, A . Piazzolla, Gran Tango, i P.I. Txaikovski, Serenata per cordes. A finals d'hivern surt el nou disc de Blaumut i també participa a "Bitels per a nadons", un espectacle musical coreografiat, dirigit al públic infantil de 0 a 3 anys, en què utilitza, segons explica, el seu “cello volador”, amb l'arnès que es va fabricar. També el veurem amb aquest arnès amb Lleidart Ensemble, en un espectacles de música i teatre basat en grans clàssics. I al gener presenta el segon CD de cambra amb música barroca, a Colònia, amb el GAP Ensemble. Per sentir-lo a les nostres terres haurem d’esperar al Festival Sirga. De moment, anirem seguint els seus passos.

  • imatge de control 1per1
A

També et pot interessar