Paco Ibáñez, prèvies abans del concert a Deltebre

Finalment, el concert de Paco Ibáñez, que s'emmarca dins del certamen de la Bouesia, tindrà lloc el proper 17 d'agost i no el 28 de juny tal com estava previst. El cantautor presentarà a les Terres de l'Ebre el seu últim disc Paco Ibáñez canta a los poetas latinoamericanos, en un dels pocs concerts que té programats a Catalunya. Ibañez farà un recorregut a la poesia espanyola i llatinoamericana des del segle XIII fins a l'actualitat. En aquest viatge repassant a Pablo Neruda, Rubén Darío o Garcia Lorca, l'acompanyarà la cantautora tortosina Montse Castellà, que aquests dies ja ha començat els assajos amb aquest mestre de la cançó. D'aquestes experiències compartides, surt aquest article en primera persona, redactat en exclusiva per a Surtdecasa.cat.

 

"Lo tremolor de la veu inconfusible, un vibrator reconeixible des de l’altra punta de món, sona a la meua furgoneta camí de Barcelona: Puedo escribir los versos más tristes esta noche… Entro a casa seua, a l’Eixample, i el sento cantar de fons. És ell! –penso- en directe! Taral·leja Georges Brassens i no puc evitar pensar: Montse, grava a la retina cada moment històric que estàs vivint, algun dia ho explicaràs als teus nebots i a sons fills. I com si el poema de Goytisolo fos premonitori, qui m’obri la porta és Júlia, la seua dona. Seguixen igual d’enamorats que el primer dia…

 

La casa té una terrassa preciosa, assolellada i plena de plantes. La joia de l’àtic. Trau un vinet i dos copes. Fem lo vermut. Parlem de Neruda, Alberti, Dalí… Estic davant d’un intel·lectual a cavall de dos segles. Un homenot (per l’alçada física i moral) que va conèixer en persona aquells que van marcar una època. Els ha  musicat, li han pintat portades de discos. Hem quedat per assajar però, com en la  intimitat de l’amor, l’abans i el després són iguals d’importants que el durant. 

 

Amb Paco Ibáñez hi has de quedar sense rellotge. Lo temps s’atura. I passem la tarda a Barcelona, com hem passat altres matins i nits a París, a l’Alt Empordà o a Luz de Gas, parlant de la vida i la mort, de l’humà i lo diví. De revolució. De música. De la seua infància -fins als 14 anys- al caserío d’Euskadi, amb sons iaios i sa mare -pagesos bascos- mentres son pare estava als camps de concentració francesos. 

 

Li parlo de mons iaios, del canalet, del riu. ‘Lo riu és vida’, me diu. L’invito a fer piragua. Estima la terra i a la terra vol tornar. Em confessa que, tot i estar molt a gust a Barcelona, tenen ganes de viure al camp, a Catalunya igualment, però amb arbres, hort i un ruquet. Tornar als orígens, a la natura que el va criar. Té uns ulls profunds, glaucs. Blavosos. Aqüosos. Només n’he vist uns de pareguts, al circ: Lluís Raluy té una mirada i intel·ligència similars. Me canta una cançó en euskera. A capella. Impressionant. ‘Mi acento vasco huele a tierra’. I trau la guitarra i comencem a assajar per al concert a Deltebre del dissabte 17 d’agost. Ho gravem per poder estudiar després cadascú a casa seua. 

 

Mostra una il·lusió per la col·laboració que farem i un respecte pel meu treball que m’admiren. Aprenc humilitat i generositat al seu costat. A ell li agraden la meua lluita i la meua veu (‘Sigue así, Ebre!’ I és que, carinyosament, em crida ‘Ebre’: ‘me gusta tu acento catalán, me recuerda al de mi padre, valenciano’, diu. I mos agraïm mútuament lo mestratge i l’amistat.

 

Té el vibrator gairebé intacte. Lo compromís i la coherència inamobibles. I decidim lo repertori. Apel·les Mestres serà una de les eleccions. Busquem les veus a fer, els acords, l’armonia adequada. Riem molt. Fem tomes falses. Ara toca la guitarra ell, ara jo (la seua!). I piquen per telèfon: és són cosí basc, Iñaki, que truca indignat per com han tractat a Paco a Intereconomía. Sembla ser que no els ha agradat massa que el cantautor participe al ‘Concert per la Llibertat’ del proper 29 de juny al Camp Nou. Enraonen en euskera. M’encanta. I després, a traïció, me’l passa perquè li cante per telèfon. Li ha parlat de mi i es veu que el cosí està encuriosit. Sortim del pas amb bona nota. 

 

Fem un descans i Paco es posa mans a l’obra. És bon cuiner i mos prepara una fideuà exquisida. I als fogons vol soledat, com per composar. Així que el dixem sol a la cuina. Li dic que quan vingue al Delta haurà de provar les nostres, de fideuàs. I els arrossos. Somriu. Un somriure nítid, clar. En el fons és un xiquet que s’ha fet gran i prou. Té esperit juganer i un sentit de l’humor anglès, com la seua cavallerositat. I se sent cantar un moixó al pati interior de la maçana de pisos de l’Eixample. ‘Mira, ¡el Mirlo! –diu- nos suele cantar a esta hora’. I acudix també Xavi, fill de la Júlia. Li dixem escoltar les gravacions i ell, al sentir-nos, ens ensenya els pèls de punta de l’avantbraç, tot arromangant-se la camisa. Paco i jo ens mirem còmplices i em dóna un copet a l’esquena. I naixen nous plans i noves idees que anirem desvetlant quan sigue el moment. 

 

Lo dia va acabant-se i Paco es retira una estona a descansar. Però no seu al sofà. Al contrari. Es queda dret. Dret al taller que té a casa. Ha heretat de son pare l’art de l’ebenisteria. Fustes i fustetes i tota mena d’utensilisis el rodegen i se’l veu feliç. Apurem la copa de vi i m’abraça com un iaio ho faria amb sa néta. I ‘L’Ebre’ marxa escales avall taral·lejant No passareu, i si passeu, serà damunt d’un cap de cendres…

 

--

Concert Paco Ibáñez a Deltebre (Informació)