Blogs:

Lady Macbeth (2016). El patriarcat i la rebel·lia assassina en contra del silenci.

17/05/2017

Una dona camina sola per les praderes gèlides. El vent feréstec flagel·la el vestit blau i el sacseja entre les plantes. Sembla com si aquest camp, que mira cap al cel, fos ell mateix infinit. Ella, qui s’allunya tan com pot de la casa a on pertany, acaba per tornar-hi. No importa la direcció a on es dirigeixi, com en un mal son, al final de qualsevol camí torna a estar a les portes de la seva presó. Fa fred, li diuen. No surtis, li diuen. Queda’t a casa. Però ella surt, intenta rebel·lar-se, mes tot intent és inútil: a on podria fugir ella? L’univers és violent i només li parla de la mort. Ella està sola en la Natura, sense poder arribar enlloc. Viu atrapada en un quadre de Caspar David Friedrich.

Aquesta mateixa dona, anomenada Katherine (Florence Pugh), viu a l’Anglaterra rural de 1865. L’han casada com qui ven el bestiar a un home hostil que a més la defuig. Des del primer fotograma que vivim la solitud de Katherine, cohibida de nit entre els clarobscurs de les espelmes i de dia immòbil entre les parets d’habitacions blanques de no-res desolador. Cada passa, cada porta que s’obra o es tenca, cada exhalació, ens arriba de manera agressiva, brusca, que ens recorda que la nostra protagonista és una estranya en una casa que no sent com la seva llar. Ella està sola, amenaçada pels ulls de la criada negra, el seu sogre i el seu marit. Viu atrapada en un quadre de Vilhelm Hammershøi, entre els escenaris de Carl Theodor Dreyer.

Per a reforçar aquesta solitud, tan visualment cuidada, cal destacar altre cop el paper del so, i més ben dit del silenci, i és que tan sols en dos moments sentim música, als primers segons de la pel·lícula, i als últims, completant el cercle d’un suposat drama d’època que en realitat resulta una història passional molt allunyada dels relats de Jane Austen, amb una trama que brolla erotisme i sang. Perquè tot i que se’ns hagi anat venent com un drama més, Lady Macbeth (el nom ja suggereix força) és la història d’una psicòpata i els assassinats que comet.

William Oldroyd, director de teatre i òpera, s’estrena al món del cinema emportant-se el premi FIPRESCI del festival de Sant Sebastià. Acompanyant-lo, tenim a l’actriu també novella Florence Pugh, de qui segur que en seguirem sentint a parlar. La tria per a donar-se a conèixer ha estat la novel·la Lady Macbeth de Mtsensk (1865), de l’autor rus Nikolai Leskov, la qual narra la vida insatisfeta d’una jove burgesa que s’enamora d’un treballador de la casa i decideix lluitar sàdicament i homicida per aquest amor. El resultat ha estat una obra d’autor molt delicada i curosa, amb interpretacions excel·lents treballades cap endins, en la contenció. Aparentment freds com els escenaris, els actors s’expressen ricament en un mar de subtileses.

Tot i així, pot ser acusada la pel·lícula de frívola, amb poca capacitat de transmetre’ns empatia pel que veiem. I és cert, però aquesta sospito que és la intenció del director. M’explico. Des del primer moment, se’ns transmet l’aïllament físic i emocional de la protagonista, i aquesta mateixa es mostra somnolenta, distreta, absorta en un silenci mental que acompanya al silenci de les cambres on vegeta. Aquest silenci que li nega la veu, la paraula, el pensament, és el silenci on és reclosa la dona de la seva època, domesticada per a actuar exclusivament a les necessitats dels homes. Katherine llavors s’enamora, i l’única manera d’alliberar-se emocionalment i començar a decidir sobre sí és a través de la violència, del crit en contra del silenci. Aquest crit, però, no és esperançador, no evoca llum i benvolgudes reivindicacions feministes, sinó que és el crit d’algú tan ferit per anys d’adoctrinament i repressió, de violència cultural contra la seva condició de dona, que esdevé un monstre. Lady Macbeth és el retrat d’un monstre creat per una societat monstruosa. Ella ha perdut la seva humanitat i els seus actes no són de reivindicació o desesperació sinó d’un caos i decadència calculats, perversos, vampírics. Fins i tot els seus riures trapelles i innocents poden sentir-se sinistres. El món al seu voltant és violent i ella decideix ser més violenta que el món. I ella pot asseverar que ho fa per amor, però és més aviat una qüestió de nihilisme, d’ego enfurismat que ha tingut prou i ara s’infla i s’infla i s’infla inconscient del mal que està fent i cap a on l’estan duent els seus actes. És per això que, agradi o no, trobo encertada l’execució pretesa pel director, que és la de retratar-nos a un animal ensalvatgit i carnívor. I ha de ser així, des de certa distància, perquè si sentíssim massa empatia per ella o la resta de personatges no podríem apreciar la por que provoca una persona com ella, producte d’un món injust i repressor que tot i la distància segueix bategant i fent tant de mal en l’actualitat. I si sentim por i repudi d’ella, potser així també sentirem repudi i por per la societat d’homes que causa dones com Katherine.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.