Gemma Urgell
,
03/01/2017
Arts

Carles Llarch: “L’àmfora pot treure del vi característiques que té amagades”

Entrevistem Carles Llarch, un dels principals ceramistes d’àmfores de vi del nostre país.

Foto: 

GEMMA URGELL
Carles Llarch al seu taller de Font-Rubí
Prop de Font-Rubí hi ha el taller de Carles Llarch, en una masia on també hi viu i des d’on gaudeix d’unes vistes privilegiades del Penedès. “Allà al fons pots veure el mar, a l’esquerra hi ha Montserrat i davant, tota la plana i els turons del Penedès, amb les seves vinyes”. El sol d’hivern ens escalfa i allà mateix, entre runes de diferents tipus de terra, teules i altres peces que s’acaben d’assecar, anem conversant sobre un tema que l’apassiona: la terra. Una terra que ben treballada serveix per construir cases, eines útils; i alhora, és clau per donar-nos productes com el vi.
“Hem de plantejar-nos fer produccions petites, produir més hauria de ser cosa del passat. Fins ara, com a espècie ens ha anat molt bé, però hem arribat al punt culminant”

- Ets ceramista o terrissaire? Quina diferència hi ha?
- Sóc un boig per la terra. Em considero més ceramista que terrissaire. Normalment el terrissaire ho és per tradició familiar. Jo vaig estudiar ceràmica. Però el que sóc bàsicament és un amant de la terra.

- Quines peces fas? T’has especialitzat en alguna en concret?
- Diguem que agafo encàrrecs. Contacten amb mi perquè necessiten unes peces concretes. Llavors parlem de la funcionalitat, dels preus, etc. I si ens entenem, ho tirem endavant. Diferencio el que m’agrada fer del que he de fer per sobreviure. El que faig per sobreviure és el que m’encarreguen que, per sort, acostumen a ser també reptes interessants. També hi ha coses que m’agrada fer que no em compra ningú perquè tampoc les poso a la venda. Em sento molt del territori i sempre he volgut que la masia continués sent masia. Quan vaig veure que als anys 70 les masies es convertien en xalets, l’ànima se m’encongia. Des de llavors estic fent molta feina per restaurar masies, fer rehabilitació, etc. I això m’encanta i ho continuo fent. D’altra banda, de les primeres coses que vaig fer van ser les teules del campanar de Santa Maria o les cares de la Font de Sant Magí de Vilafranca, les teules de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, etc. És una feina molt agraïda, perquè quan veus que està acabat i col·locat al lloc, sents que també en formes part.

- I és artesania o és art?
- L’artesania és art. Vénen de la mateixa família. Crec que el problema el té l’art més que l’artesania. L’art ha arribat a un punt que s’ha pervertit, podem arribar a tenir molt clar què és artesania i en canvi, dubtem molt a l’hora de dir què és art. Hi ha molta gent que per desgràcia fa artesania però no s’hi pot dedicar al 100% perquè necessita una altra feina per sobreviure. En canvi en el món de l’art hi ha obres que ens descol·loquen i que podem arribar a pensar per què poden costar aquests diners. Que un accident de cotxe es pugui convertir en art, que un wàter penjat en una paret pugui ser anomenat art. Aleshores dubtes de si allò realment és art o no.

- I ets un artista o un artesà, doncs?
- Jo em considero un “currante”, una persona que treballa i que defensa el seu ofici. De vegades el meu ofici s’acosta a l’art i hi ha moments que a l’artesania. Sempre tens una pota a cada lloc. El que és realment important és que la feina et faci trempar, que et sentis a gust, que no ho aconsegueixes sempre, però quan ho tens, és important. Per exemple, si he de fer unes rajoles per una casa, miro d’involucrar-m’hi al màxim per poder gaudir de la feina i que no sigui purament monòtona.

- N’hi ha gaires d’artesans que facin aquesta feina?
- N’hi ha pocs, tenim dos problemes importants: la societat no està preparada per a donar-li el valor que es mereix i a les escoles que es dediquen a ensenyar l’ofici normalment hi ha professors que no han treballat mai, que no han tingut mai cap empresa ni han pogut veure la rendibilitat o no del projecte. Això fa que la mateixa persona que està estudiant no vegi totes les dimensions que té ofici. Quan parlem de ceràmica, hem d’entendre que està a tot arreu: a dins del mòbil, a la teulada, al terra, al sanitari, als avions, al coet que va a l’espai, als plats, etc. El ventall és bestial.

- Al mòbil també?
- I tant! Se li diu ceràmica tècnica i són peces molt petites i se’n poden trobar en una estufa o en un ordinador, per exemple. La gent es pensa que fer ceràmica és fer quatre platets i quatre rajoletes. Però el ventall de la ceràmica és molt més. Quan estudies ceràmica és com quan estudies medicina: pots ser metge de capçalera o fer una especialització. En ceràmica hauria de ser el mateix: podries ser un ceramista de capçalera, que fas de tot, o bé especialitzar-te en la indústria, en rehabilitació, en peces petites, vaixelles, torretes, totxanes, etc. Qualsevol terra que passa pel forn és ceràmica.

- He parlat amb alguns cellers sobre les àmfores de vi que fas i un que et coneix prou diu de tu que “ets el Ferrari de les àmfores de vi”...
- (riu i s'enrojola) Aquest que t’ho ha dit és amic i molt bona persona... Ara en sèrio... Vaig començar al 2011 o 2012. Van venir d’un celler i em van proposar fer àmfores per a vi. La meva resposta va ser: “Molt bé, fantàstic!”. I vaig preguntar: “Quina terra creus que cal escollir?” “Ni idea, que no es perdi gaire vi...”. O sigui ni ells ni jo en teníem ni idea. Així doncs vam començar a estudiar quin tipus de terra seria la millor. I a mesura que avançàvem vam anar veient que calien més decisions i saber-ne molt més; perquè no és el mateix una àmfora per a vi blanc que una per a vi negre, o segons les varietats, si usarem sulfits o no, etc. El ventall és immens i ens faltava molt per aprendre. Ara mateix crec, després de tots aquests anys, que només sabem un 1% de tot el que ens cal saber sobre la relació entre la ceràmica i el vi.

- O sigui, vas començar ben bé de zero...
- Sí, tens l’avantatge que ets del Penedès, que el meu avi feia vi, que anava a veremar, etc. Hi ha coses del vi que sense que ningú te les expliqui de zero ja tenia assumides i amb això ja hi tenia molt de guanyat.

- I què aporta una àmfora al vi?
- Depèn de l’àmfora, pot ser el respecte màxim al vi o pot ser la perversió més gran. Segons la composició de la terra que es faci servir, del volum, etc. Amb una àmfora podríem arribar a enganyar el més gran expert en vi. Presentar-li una anyada 2015 i podria creure que davant seu té una anyada que ja té deu anys. Que hi hagi gent que vulgui fer això o no, ja és una altra cosa...

- I les tendències actuals quines són?
- Les àmfores que jo faig són les que busquen el màxim respecte; els cellers pels quals treballo volen això. Si que et trobes que el vi té coses amagades, que saps que hi són i que costen de trobar per a gent que no és entesa en vi. I llavors, en algunes ocasions, mirem de potenciar allò que té amagat. Amb les àmfores podem potenciar fruita, salinitat, ... No fem infusions com es feia en la fusta, tot el que fem és treure del vi característiques que aquest ja té, però que romanen amagades. Quan una àmfora deixa sabors minerals que no són propis de la varietat, a mi no m’agrada i voldria intentar que això no passés mai. Vull que es begui un vi i que pensis en el raïm, en la vinya, en el paisatge. No m’interessa que un vi del Penedès tingui gust de roure portat de França o dels Estats Units. Si aquí tenim un bon territori, un bon sòl, cal que un vi tingui gust d’una fusta portada de fora? I clar, si em plantejo això amb la fusta, també m’ho plantejo amb la ceràmica: cal que el vi tingui un gust mineral que no té la varietat o el sòl en si?

- I un cop feta l’àmfora, s’omple de vi i ja està?
- Hi ha terres que no són aptes per fer àmfores de vi i llavors es folren amb resines i d’altres materials. Des del meu punt de vista això no és treballar amb ceràmica perquè hi ha uns recobriments. Tampoc sóc partidari de tartraritzar, les tines que faig no necessiten cap mena de tractament. Es pot posar el vi directament a l’àmfora. I que quedi clar que no és cap crítica, que es poden fer vins espectaculars amb àmfores amb recobriments de resina, o que s’han tartaritzat, però no és la meva tria perquè sempre em queda el dubte que potser sense haver-hi hagut aquesta aportació a l’àmfora, el vi encara hagués estat millor. Sóc amic de no haver-hi de fer res.

- Com treballes amb els cellers?
- M’agrada tastar el vi, conèixer la persona, el territori, veure el celler, la finca, etc. Que hi hagi una relació. M’agrada sentir-m’hi a gust. M’agrada que quan treballi pugui pensar en la persona, en el vi que hi posarà... Si treballes i fas un producte i el reprodueixes molts cops i els vens, l’ànima se’t fa petita. Penso que acabes fent per fer i la feina perd l’interès, no et dóna energia per treballar. En canvi quan penses en la persona que tindrà aquesta àmfora, en les vinyes, en el celler, en qui es pot beure el vi que hi haurà dins, treballes amb més il·lusió. I com que tinc un taller petit, com que no vull fer una gran fàbrica al mig d’aquesta muntanya del Penedès, no m’interessen els reptes de molta producció tampoc. M’interessen els reptes de “Ostres, ha sortit un vi collonut!”. En general, considero que ens hem de començar a plantejar fer produccions petites. Les grans fàbriques han de seguir treballant i han d’intentar ser més eficients i menys contaminants. Produir més hauria de ser cosa del passat. Fins ara, com a espècie ens ha anat molt bé, però hem arribat al punt culminant. Ara cal comença a plantejar-se que no és qüestió de produir més sinó de ser més eficients i menys contaminants.

- Fas àmfores per cellers d’aquí o de més llocs?
- Treballo per cellers del Penedès i de fora. Però m’agrada més treballar per cellers del Penedès perquè m’agrada tenir-los a mà, poder-me escapar per tastar el vi, per parlar amb l’enòleg, etc. Quan treballo per cellers de més lluny, la relació és més freda i no en gaudeixo tant. I haver d’enviar un producte molt lluny... Sempre tinc un pensament trist: quina pena que no hi hagi cap artesà en aquella zona que pugui fer el mateix que jo. Està molt bé que vingui algú de fora i valori els teus productes i te’ls vulgui comprar, però sempre et quedes sorprès. És satisfactori, però alhora una llàstima.

- Però la demanda d’àmfores creix. Cada cop hi ha més vins que han passat per àmfora...
- Hi ha gent que està fent àmfores, però per la demanda que hi ha encara som pocs. La demanda està creixent i a mi em fa por com està creixent. He vist cellers plens d’àmfores que han tingut resultats molt dolents i m’espanta veure que de vegades és més important la foto que la realitat en sí, que on abans ensenyaven la sala de bótes de vi, ara ensenyin les sales d’àmfores de vi. El que m’agradaria és que la gent fos conscient de com vol que sigui el vi que vol que surti d’aquella àmfora. I per això cal seguir investigant en tipologies de terres, en composicions... És artesania, però també una qüestió purament química!

Seguim conversant mentre em mostra el seu taller i els seus experiments. Com en un laboratori d’I+D, Llarch està fent proves en diferents envasos on posar vi. ¿Per què presentar el vi en una ampolla de vidre i no en un envàs de ceràmica, on el vi patiria menys els contrastos de temperatura, per exemple? I, més enllà del vi, en Llarch m’ensenya uns sacs amb diferents tipus de terra provinents d’Àfrica. Està experimentant per veure si aquesta terra pot ser bona per fer-hi maons i poder construir en una regió africana amb la seva pròpia terra. Com durant tota l’entrevista, em mostra un cop més, la seva consciència social i mediambiental. “Vols tastar un vi que estic fermentant en aquesta àmfora... és un experiment també”. Sens dubte, Llarch és un boig per la terra.

Més informació: