Jump to navigation
- Què trobem a ‘Elles. Una Xina en femení’?‘Elles’ és un recull de 19 retrats de dones xineses. Són fotografies analògiques en format mig que després he passat a seriagrafia. Totes les peces són serigrafiades i cadascuna té una intervenció: n’hi ha que estan cremades, altres cosides, foradades... Cada intervenció està relacionada amb la història de cada dona. A totes les vaig entrevistar prèviament. Cada obra conté un text que elles mateixes van escriure per a l’exposició. El text està traduït literalment. No he volgut ni afegir ni retocar res. La majoria d’aquestes dones són peticionistes. Vivien a pobles de províncies de Xina i els hi van expropiar les terres. Van anar a Pequin a queixar-se i el que fa el govern per silenciar-les és tancar-les, detenir-les, torturar-les... depenent de cada cas. Però més o menys totes han passat per les mateixes històries. Hi ha peticionistes, defensores dels drets humans, algunes feministes, una mare que demana justícia pel seu fill assassinat... Una d’elles va preparar una acció el 7 de març al transport públic de Pequín però el govern se’n va assabentar i el dia abans la va detenir, a ella i a altres noies; a la meitat, les van tancar el màxim de temps que permet la llei sense ser jutjades. També les tenen en llibertat vigilada o sota arrest domiciliari. Quan s’acosten segons quines dates, com l’aniversari dels fets de Tiananmen, a algunes d’aquestes dones no les deixen sortir de casa. Però és que la situació de control s’estén a tota la família. Tots perden llibertats. La noia que em va ajudar a traduir els textos em va demanar que el seu nom no sortís enlloc...- Què ens vols explicar?El que pretenc amb aquesta exposició és, sabent que no puc canviar res, intentar explicar quina és la situació. Sembla que tots sapiguem que “la Xina no va bé” però jo crec que no en som prou conscients. Fins i tot amics meus que hi viuen. Si no et poses dins d’aquest món, o no ets periodista, potser no te n’adones de l’envergadura del que hi passa. Jo visc als afores de Pequín, en una comunitat d’artistes i n’hi ha molts que són dissidents i estan molt controlats per la policia. N’hi ha que han estat detinguts per alguna de les seves obres.- No hi ha escletxes? No se’ls hi escapa la capacitat de control? Per una banda, sí. Per exemple, jo per contactar amb aquestes dones vaig utilitzar una aplicació per a mòbil que estava encriptada. Ells, en teoria, no hi podien accedir però fa poc, just abans de venir cap a aquí, la van prohibir. Ara ja n’ha sortit una altra. No ho poden controlar tot al cent per cent però qualsevol escapada sempre és momentània. Al final troben la manera d’intervenir. Hi penso quan estic connectada a Internet: “Com és que em falla l’ordinador justament ara?” A vegades ja no sé si és paranoia...- Com va començar aquest projecte? Havia coincidit amb una de les dones fotografiades en algunes conferències sobre la meva obra. Un dia em va preguntar per què no treballava amb dones xineses. Li vaig dir que no m’interessava únicament fotografiar-les, que volia anar més enllà, explicar alguna cosa. Ella em va proposar ajudar-me a contactar. I aquí va començar el periple de trobar-nos, sempre amb molt de compte, reunir-nos sense aixecar sospites. Sempre ràpid i discret. Ha estat un procés molt tens. Durant tot aquest temps no n’havia parlat amb ningú, ni amb la gent del meu entorn. Era pràcticament un secret. Havia de prendre aquesta precaució, ja no per mi, sinó per elles.- Què t’ha dit la gent?La gent m’ha semblat molt sorpresa pel tema que tracto, per una banda, i, per l’altra, he vist que els ha agradat molt l’estètica. El que vaig sentir durant la inauguració és que havia aconseguit el meu propòsit: que la gent entrés dins de l’obra, que caminant a l’entorn de les peces sentís que se submergia al seu interior. Els visitants es paraven davant de l’obra, la miraven, reflexionaven, llegien el text, em preguntaven al respecte... Crec que he aconseguit que el públic connecti amb l’obra. I això representa un canvi respecte el que he fet fins ara, on sempre hi havia una certa distància.- De fet, sempre treballaves l’autoretrat... Sí, des que vaig començar he treballat sempre l’autoretrat. I d’una manera introspectiva, reflexionant sobre les emocions. La fotografia l’utilitzo com un vehicle per a entendre’m a mi mateixa. Llavors, durant aquests deu anys, tot ha estat autoretrat, reflexionant sobre mi, sobre les meves emocions, sobre l’alter ego, les lluites internes... Fins fa relativament poc, arribant a la Xina. Potser mai acabaré d’entendre com sóc però vaig sentir la necessitat d’obrir-me. De seguir treballant des de dins, però amb la necessitat de sortir a fora. I, ara, per exemple, tinc previst mudar-me el 15 d’agost a Mongòlia i vaig amb la idea de seguir treballant a l’entorn de la dona, en aquest cas, la dona mongola. A la Xina veig que de seguida relacionen la meva obra amb feminisme, amb sexe... etiquetes que mai he considerat. Però veig que allà són molt necessàries perquè ningú en parla, tot just comencen ara. Allà he parlat amb dones sobre la sexualitat, sobre el gènere i m’interessa molt com veuen aquests temes des d’un punt de vista social, potser antropològic. A Mongòlia també en vull parlar i ho seguiré fent a altres indrets.- I això d’intervenir sobre les fotografies... Per què? Ho havia fet puntualment, en alguna peça. Per exemple, cosir-la. On sí que vaig intervenir, en aquest cas amb dibuix, va ser al projecte ‘Estudi de la identitat’, que és el que m’ha obert més portes a la Xina. Són fotografies i hi he dibuixat a sobre. És un projecte que connecta el cos de la dona amb la natura. Ha interessat molt. I aquest projecte ha estat un pas previ a les intervencions que he fet a ‘Elles’.- T’agrada aquesta vinculació manual amb l’obra?Aquests dos últims anys vaig aparcar bastant la fotografia perquè començava a sentir, per una banda, la por a repetir-me i, per l’altra, tenia la necessitat de fer alguna cosa amb les mans. Volia sentir realment que treballava amb la peça. Llavors vaig començar a pintar. I vaig pintar moltíssim, moltíssim... amb tota mena de tècniques. El dibuix m’ajudava a donar sortida a les idees més surrealistes. No he estudiat mai pintura, sinó fotografia i creació digital. Però aquesta fase m’ha obert i m’ha proporcionat una altra via d’expressió. Això no és ben bé un dibuix, no és una pintura, però hi ha aquest punt de manualitat, d’artesania. I ara que torno a la fotografia, el meu somni avui és muntar-me un altre cop un laboratori de blanc i negre, tornar al procés manual, estar tancada a les fosques amb les meves fotos. Amb l’ordinador, tot el fet digital... he deixat de tenir el punt de connexió amb el meu treball. En canvi, amb les obres d’Elles he tingut una connexió molt forta. Treballar manualment sobre les fotografies m’ha permès reviure les converses, mirar-les als ulls, aixecar-me a la nit per seguir treballant. Ha estat molt especial. Una sensació que, darrerament, amb la fotografia, ja no tenia.- I ara, què?Ara exposaré una nova versió d’‘Estudi de la identitat’ al festival de fotografia més important que es fa a la Xina. He escanejat algunes peces i les he imprès sobre seda en obres resultants d’un metre i mig aproximadament. Es poden veure per les dues bandes. Estic investigant amb els materials, intentant passar la fotografia a un altre nivell per aconseguir que l’espectador sigui més partícip.- Què tal, això de tornar a casa?Una mica de vertigen, la veritat. Les amigues amb els bebès... Cadascú ha anat agafant el seu ritme. Però sempre m’agrada tornar, veure la família i els amics. I també tinc la sensació que tot està molt més viu artísticament.Gisela Ràfols (Vilafranca del Penedès, 1984) viu i treballa a Pequín. És llicenciada en Fotografia i Creació Digital per la Universitat Politècnica de Catalunya al Centre de la Imatge i Tecnologia Multimedia i també ha impartit part dels seus estudis al Art College University of Falmouth, Anglaterra. Dins la seva trajectòria artística destaca la seva activitat a tant a nivell nacional com internacional. Ha exposat a galeries i fires d’art a ciutats com Barcelona, Madrid, Lisboa, Berlin, Buenos Aires, Nova York o Pequín.
'Elles. Una Xina en femení' forma part dels projectes programats per la Comissió d'Arts Visuals Vilafranca 2015 i romandrà oberta al públic fins al diumenge 16 d'agost.
