Jump to navigation
El Puig Montgròs és d'aquelles muntanyes que de lluny passa ben desapercebuda, però a les distàncies curtes hi surt guanyant. I molt. La caminada que avui proposem entre Vilanova i la Geltrú i aquest cim permet gaudir d'algunes de les millors vistes de tot el Garraf i també permet fer-se la idea dels contrastos d'una comarca que malgrat haver patits històricament molts incendis i atacs urbanístics, segueix sent capaç de sorprendre amb alguns racons per emmarcar.
Només fa 358 metres d'alçada, però el Montgròs és el cim que permet abraçar una visió més àmplia de la costa del Garraf i, a la vegada, la plana del Penedès fins a Montserrat. En dies clars i amb bona visibilitat, al nord es poden veure les primeres muntanyes del Prepirineu (nevades a ple hivern) i girant la vista cap al nord-est s'arriba a veure la serralada del Montseny. Però a banda de les vistes a l'horitzó, aquesta muntanya i els seus voltants també tenen una diversitat molt interessant. Les masies centenàries, els camps de cultiu, les vinyes, més boscos del que sembla, una ascensió per un terreny quasi pelat d'arbres i molt eixut per la vessant sud, una obaga que és com la nit i el dia respecte el solell... són arguments més que suficients per dedicar un matí a aquesta excursió.
Sortim des de la plaça de les Casernes de Vilanova i pugem en direcció a la Rambla del Llimonet. Des de bon començament ja veiem les antenes que presideixen el Montgròs; una bona guia per no perdre'ns. Acabada aquesta rambla fantasmagòrica, girem cap a la dreta i passem per davant de l'antiga fàbrica de ciment en direcció a la rotonda de la Mahle. Seguim cap a la dreta, deixant a l'esquerra els polígons industrials i agafant el camí cap a la urbanització Torre del Veguer. Aquí encara anem per un camí asfaltat, però l'entorn cada vegada va regalant-nos millors paisatges. A mesura que avancem, deixem enrere el desordre urbanístic inicial. Quan portem uns 40 minuts des de la sortida, deixem a la dreta el celler que duu el mateix nom que la urbanització i seguim el mateix camí, que ara puja per un petit turó ple de pins i un parell de cases. L'ascensió no serà tan directa com podia ser anys enrere. El túnel de la nova C-15, combinat amb la C-32, ens obliga a fer més volta cap a l'est. La part bona és que això ens obligarà a passar per la part més boscosa del peu de la vessant sud.
Uns vuit minuts després el camí passa a ser quasi definitivament de terra i arribem davant de la masia més antiga i gran de la zona. Pocs metres després, el camí ens obliga a triar entre tres opcions (molt ben indicades). Girem a l'esquerra i anem sempre en direcció al Montgròs. Entrem a una primera zona de boscos, creuem la C-32 per un pont i continuem amunt. Quan portem 4,78 quilòmetres des de l'inici agafem el trencall cap a l'esquerra (perfectament indicat) i ens endinsem a la zona més boscosa de l'anada. De seguir recte, ens hauríem apropat a la zona del camp de tir i, seguidament, a Ribes.
A la dreta veiem unes vinyes, però seguim pel camí i quan es desdobli tornarem a triar l'opció de l'esquerra. És força sorprenent la terra exageradament vermella d'aquest punt concret, una raresa dins d'una zona calcària per excel·lència com és el Garraf. Deurem portar poc menys d'1 hora i 4 minuts des de la sortida i 5,15 quilòmetres. Aquí comença el tram més complicat tècnicament, amb un terreny força pedregós i moltes pujades i baixades. Hem estat guanyant alçada fins als 150 metres d'alçada, però en no res baixem a una fondalada que en marca 114. El contrast d'ambient també és notable. A la fondalada sempre s'hi conserva humitat i agrupacions de pins; fora d'ella només hi ha arbustos.
La sortida d'aquesta fondalada marca l'inici de l'ascensió, que en primera instància va paral·lel al túnel del Montgròs, fet arran de la nova C-15 de l'Eix diagonal. La tanca evita que ens acostem massa al marge, però cal anar alerta amb alguns ferros de l'altre costat (on no hi ha tanca, ni falta que fa) que no fan més que ser un potencial perill en cas de caiguda.
Aquí sí, ens veurem obligats a moderar el ritme ja que la pujada ja passa a ser constant. Estem a dos quilòmetres del cim i en aquesta distància acabem pujant 243 metres de desnivell. De fet, de pujada acumulada se'n fa força més, ja que l'ascensió té alguns descansos i fins i tot alguna baixada, sobretot a la zona del coll proper a la urbanització Califòrnia. El paisatge és sec, amb matolls, arbustos i pinassa, però gairebé cap arbre. La pujada és el tram més dur en percentatge.
Dues hores i 7,63 quilòmetres després de la sortida, ja hem fet el cim. Val la pena dedicar una bona estona a gaudir del paisatge. Primer amb les vistes que van des de Cubelles a Vilanova, després amb Ribes, les Roquetes i els Colls al fons. També veurem Sitges, tot i que queda més apartat. Quan ens acostem més a la torre de vigilància, deixem de tenir tanta visibilitat cap a mar però la guanyem cap a muntanya.
Ara només ens queda tornar. Una opció seria fer marxa enrere, però recomanem baixar per l'altre costat. Pel camí apte per a vehicles, tot i que molt poc transitat, i que ens acosta a la part més boscosa de la muntanya. Un quart d'hora després de començar a baixar, a mà esquerra tindrem l'opció d'agafar un camí cap a Canyelles que passa per la vessant més humida del Montgròs. Si hi ha temps, val la pena endinsar-s'hi i fins i tot es podria seguir fins a Canyelles i acabar tornant pel camí del Mas de l'Artís. Però això seria afegir molta més exigència física a la ruta. Optem per seguir camí avall.
Quan arribem als apartaments abandonats a mig fer (caldria investigar què hi pinta allò allà i des de quan hi és), optem per girar a la dreta i baixar per la pista de terra. De seguir recte, hauríem seguit per un camí asfaltat fins a Ribes. Davant d'aquests apartaments (9,21 quilòmetres des de la sortida) alguns cops hi ha hagut un petit grup de gossos. Desconeixem si són salvatges, però en principi no donen problemes.
La baixada és més suau per aquí que per on hem pujat. A més, aquesta pista és apta per a bicicletes de muntanya. A peu i encantant-nos és una mica menys de mitja hora de baixada, que ens deixa fins als 97 metres d'alçada respecte el nivell del mar (i unes 3 hores després d'11,43 quilòmetres de trajecte). Ara ja tornem a estar a una pista asfaltada, que seguim en direcció a Vilanova. Deixem a l'esquerra el celler Vega de Ribes i anem en direcció al Mas de Solers; l'antic casino. Podríem tornar per la Torre del Veguer, però quan arribem a l'encreuament que ja havíem vist abans passada la masia més antiga, optem per girar a l'esquerra fins arribar a la part del darrere de Solers. Ara podríem tornar tant pel bosc de Solers (afegeix un quilòmetre al trajecte) o bé girar a la dreta i anar cap a Vilanova pel camí més directe. Està envoltat d'arbres i camps. Un comiat digne a una excursió força vistosa abans de començar a arribar a la zona de polígons industrials i fins i tot haver de passar un tram de camí pel Torrent de la Piera. Sortim al Tacó, tornem a la Rambla del Llimonet i ja som al punt de sortida. A un ritme molt suau, ho haurem fet en 4 hores i 1 minut.
El circuit també és apte per a aficionats a córrer per la muntanya, tot i que la duresa en aquest cas seria molt més alta.
Distància: 17 Km Temps: Unes 4 hores caminant a ritme suau i amb algunes pauses Dificultat: Mitjana Desnivell: 378 metres d'ascens
