Goretti Martínez
,
22/08/2017
Entorn

Què diem al Penedès? (II)

Mirarem de situar d’on provenen la terminologia i les expressions típiques de la manera de parlar que tenim al Penedès
Ampolles de cava

Foto: 

GM
El mot 'cava' prové del Penedès
No és una tasca fàcil, així que ens tornem a encomanar als experts. Com ja us vam explicar fa uns mesos, el filòleg Ramon Marrugat ha estudiat en profunditat les característiques de la parla penedesenca. Per a escriure aquest article ens basem en l’estudi ‘El parlar del Penedès i Torredembarra’, publicat l’any 2014, i en el que diem nosaltres mateixes i els nostres familiars, amics i coneguts.

Diu Ramon Marrugat a ‘El parlar del Penedès i Torredembarra’ que el territori propi del parlar penedesenc és “una àrea a estudiar que, pel que sabem ara, es troba a l’interior d’un arc de línia imprecisa que comença a la rodalia de Torredembarra, que segueix el curs del Gaià fins a Querol, que després d’arribar a la Llacuna, no està clar si deixa o no la conca d’Òdena, però sí que inclou Piera, i frega Martorell abans d’endinsar-se en la gran massa muntanyenca d’Ordal i el Garraf amb Olesa de Bonesvalls i Olivella incloses”. Per tant, trobem expressions i terminologia pròpia no només al Penedès sinó també a les comarques veïnes de l’Anoia i del Camp de Tarragona.


Un carrer de Puigdàlber (Alt Penedès)

Dit això, anem a pams. Què tenim en aquest territori que pugui més o menys diferenciar-nos d’altres? A grans trets: moltes vinyes i molta gent que s’hi dedica, molta pesca i molta gent que s’hi dedica, una indústria particular (el paper, el ciment, la pròpia vitivinicultura) i un lleure força comú, marcat per les festes tradicionals i tot el que se’n deriva.

Permeteu-nos escomençar perquè poder se’ns farà tard amb tants preàmbuls i així acabarem aviadet. Déu n’hi doret amb les paraules que provenen de la vinya. La mallola és el cep al segon any de plantat; el morrió és el precinte de filferro que tanca l’ampolla de cava; les vergues són els sarments; la feina dels boters és "picar pipes" i la "carga o càrrega de raïm" és una mesura de pes. A més diem que la vinya té míliu enlloc de míldiu (una malaltia per fongs). Relacionat també amb la vinya i l’agricultura, resulta que l’antara és el terreny que es deixa de llaurar perquè es pugui girar l’arada. I, al Penedès marítim, en diuen mulasses o molasses de les barraques on guardar-hi els estris de treballs.


La platja de Ribes Roges, a Vilanova i la Geltrú

Anem ara al mar i a la pesca. Quan “la lluna està dreta”, el mariner pot sortir confiat a navegar, una dita de Vilanova que bé ens podem aplicar cada dia en sortir de casa. El gall és una banderola que sura sobre una boia, el pis o pisso és el fons de la mar, el trajo és el lloc on s’estan les barques de pesca (el trajo de llevant, el trajo de garbí), la botiga és el magatzem de la llar marinera i enferir és unir l’ham amb el fil. A la platja també hi trobem els secallets, els bancs de sorra: sabeu allò que entres a l'aigua, et comença a cobrir i després, en avançar mar endins, et torna a arribar per les cames? 

De la indústria destaca el grifi - el ciment blanc- de Vilanova en honor a la fàbrica de ciment Griffi i el "paper guarro" -paper per dibuixar fabricat per la casa Guarro de Gelida-. I encara hi ha altres mots o conceptes de projecció general nascuts al Penedès. El cava i el xató, per descomptat, la deliciosa catània a Vilafranca, els bufats o la rajola vermella del Vendrell. En relació precisament a la tradició terrissaire del Vendrell, hem trobat que allà en deien saiadora, de la gibrelleta o orinal.


La terminologia castellera està molt arrelada al Penedès

I de les festes? Ja ho víem dit: que tot són balls, que als castells hi ha torres i cassoletes (depèn del lloc), que els falcons fan pires i torretes i que els carnavalers celebren l’Arrivo i el Moixó Foguer. Al Vendrell, Calafell, la Bisbal del Penedès, Albinyana o Bellvei celebren el “pa beneït” però l’anomenen “pa beneit”.

Més enllà de paraules i expressions relacionades amb com s’ha viscut i treballat i es continua vivint i treballant al Penedès, no ens oblidem de les nostres particulars manies lingüístiques. Us vem parlar anteriorment de treure i afegir lletres a les paraules. Ara ho fem de l’assimilació. A l’analítica de sang hi anem en dijú, comptem fins a xixanta i no ens importa el que diguin els antres.

Marrugat parla també al seu estudi de la contaminació, ja sigui per analogia, per etimologia popular o per equivalència acústica. Com a tothom, no ens agrada que ens operin de la crosta (pròstata) ni que ens posin una munta (multa), al sostre hi tenim una claraboira perquè hi entri la llum; a l’istiu, el vi a doll entra bé amb graciosa i, a la primavera, els camps s’omplenen de pipiripips o quequerequecs (roselles, per la similitud amb la cresta del gall).


L'Arboç, al fons, des de Castellet i la Gornal

Ens pensàvem que boi i ho víem dit tot a l’altre article i ens en queden un llamp, com diuen els pescadors quan han pescat un bon tou de peix. No vam parlar dels plurals, Amaria!, els altans, els àsens, els còvens, els hòmens, els pilans o els màrgens. De les formes verbals no regulars, en destaquen unes quantes. De’m les claus que hai d’anar a tencar la porta abans que ribi ton onclu, que voràs que haurà vengut i encara estic coguent les mongetes. Pam! Tantost que no ens fem mal amb aquesta frase.

Poder que ho deixem aquí, que al final ens enjumpirem els dits. Sabem que ens en deixem encara i ja no hem entrat en temes fonètics però això és un correló que no s’acaba mai, amics i amigues. Seguirem, algun dia que bufi el vent de Guergal.

Més informació: 

Article 'Què diem al Penedès?', publicat a Surtdecasa el 6 de juny del 2017
Estudis de Ramon Marrugat

També et pot interessar