Gemma Urgell
,
18/01/2016
Espectacles

Ferran Aixalà: “Ara la gent no somriu pel carrer i és preocupant”

Conversem amb Aixalà, clown, humorista, actor i guionista. Nascut a Lleida, viu per amor a La Bisbal del Penedès

Foto: 

GEMMA URGELL
Ferran Aixalà a l'escenari de la Societat Bisbalenca
És polifacètic: pot fer de pallasso en una festa infantil, cantar amb Els Pastorets Rock, presentar amb humor un esdeveniment, animar el públic de El Gran Dictat o fer de guionista per El Foraster. Ens trobem a la Societat Bisbalenca per fer un cafè. Allà també hi ha un teatre de poble, però, tot i haver actuat en sales com aquesta, en aquest escenari encara no hi havia pujat mai. Abans conversem amb la Teresa de la junta de la Societat que ràpidament l’ha conegut per un esquetx que va fer Aixalà fent-se passar per un espontani del públic al programa Oh Happy Day! Intercanvi de targetes, somriures, proximitat. Sembla que Aixalà aviat actuarà també al seu nou poble.

Ha estudiat Educació Musical i ha fet estudis de clown a Barcelona, Madrid i a París, a l’École Philippe Gaulier. Amb la companyia que va fundar ha actuat a Jordània, Corea, Nova York i a Alemanya. Per què sent de Lleida i viatjant per tot el món ha escollit viure al Penedès? “Per amor”, em confessa. La seva xicota és del Vendrell i viuen plegats a La Bisbal. Enyora la boira, però li agrada el clima i la gent d’aquí.

- Què et va portar a dedicar-te a l’humor?
La mare diu que a les notes de l’escola sempre posaven que m’agradava cridar l’atenció, sempre m’ha agradat fer riure a la gent. Però el pas a la professionalitat va arribar després de passar-me dos estius treballant a la fruita (com molts dels joves de Ponent), quan em van proposar una feina en una cercavila amb la companyia Xip-Xap. Llavors vaig veure que m’ho podia passar millor i podia guanyar uns calerons més fent teatre de carrer que a la fruita. Amb 18 anys, amb tres amics més, vam crear la nostra primera companyia d’animació i teatre de carrer. Vaig començar com empresari de ben jovenet. Ara amb aquesta companyia seguim fent Els Pastorets Rock.

- I has pogut viure de l’humor i el teatre?
Oi que si t’estimes la teva parella no diràs que vius de la teva parella, sinó que vius amb la teva parella? Doncs jo mai viuré del teatre, sinó que viuré amb el teatre. Però he tingut la sort de poder-me guanyar la vida fent allò que m’agrada fer.

- La teva condició de pallasso t’ha fet ser també animador de públic.
De fet, sóc animador de públic per casualitat, com també sóc guionista per casualitat. El productor de El Gran Dictat de TV3 em va trucar perquè m’havia vist en molts xous de Lleida (de presentador, en teatres, etc) i buscaven un animador de públic. De fet, jo no sabia que existia aquesta professió. La feina de guionista va arribar a través de Twitter, on tenia el perfil @Neil_YoungOne (com un dels protagonistes de la sèrie d’humor “Els Joves”) on usava l’enginy i l’humor. Quan Quim Masferrer va estrenar l’espectacle El Charlatán al Capitol de Barcelona va convidar a 20 tuitaires que admirava, entre ells, @Neil_YoungOne. Després d’un any, el Quim em va trucar perquè buscaven guionistes per El Foraster. Després diuen que Twitter no porta res de bo… doncs a mi sí: feina! Quan vaig començar a treballar com a guionista vaig tancar el perfil per poder dedicar tot l’enginy a la feina.

Ferran Aixalà amb Òscar Dalmau, al programa El Gran Dictat

- I com t’arriba aquest enginy?
No ho sé… Deu venir de família, perquè a casa meva tots som molt divertits, de fet, hi hauria d’haver més artistes… En sèrio, a casa he mamat molt d’humor: els Germans Marx, Les Luthiers, cinema clàssic com Chaplin o Keaton, etc. Altres referents són Monty Phyton o Mr Bean. M’agrada molt l’humor anglès.

- No tens referents més actuals?
Sí que hi ha gent que em fa riure, hi ha espectacles d’humor i sàtira a la televisió que estan bé. Però crec que falta més atreviment, mirar de trencar esquemes. Els Monty Phyton van revolucionar la televisió i el públic va al·lucinar i ara no està passant amb l’actual panorama. A més, estem inundats d’informació, amb internet i les xarxes socials, i costa més sorprendre’ns. Hi ha bons humoristes, però la tendència actual és el monòleg i ja no es fan esquetxos d’humor, ni sitcoms. També ens passa que els mateixos que hi ha a la tele d’ara són els mateixos que hi havia fa deu o quinze anys. Potser seria el moment de donar pas a gent jove, tinc curiositat de veure quin humor tenen els joves d’ara.

I d’animador de públic, com es fa?
La primera part és més sèria, explico les normes de comportament, com que han de tenir el telèfon apagat. Llavors, a les pauses, entre programa i programa, faig xous com posar-me cadires a la barbeta, estil “Tortell Poltrona”, escolto les converses de la gent i m’hi fico, responent coses enginyoses. També sempre he tingut la sort de què els “mediàtics” amb qui he treballat com Dalmau i Masferrer entren al joc de seguida i, quan els faig en públic alguna broma, ells me la tornen i això és meravellós, és bonic i al públic li agrada. Ara, també hi ha moments desesperants, com quan a plató es trenca un focus o s’espatlla un ordinador, que vol dir que he de treballar més entretenint a la gent. I, per exemple, per un programa de noranta minuts he estat arribat a estar cinc hores animant a la gent.

- I tot és improvisació, doncs.
Sí. La improvisació no es pot assajar, però sí que es pot entrenar. Porto molt d’entrenament, per exemple, des de fa deu anys, amb el col·lectiu Pallassos Lleida ens reunim cada dimecres al Cafè del Teatre per fer improvisacions: ens trobem i partint d’allò que apunta el públic, de retalls de diari o d’altres propostes, intentem fer riure a la gent. És molt important tenir olfacte: si parteixes de la improvisació, llences dos estímuls inicials i veient com respón la gent, olores quin tipus d’humor els va i agafes un determinat camí per buscar els somriures. Hi ha un component psicològic important. Hi ha dies que costa, que costa molt. El més important és ficar-te a la pell del públic, empatitzar amb ells

- Es tracta de jugar, doncs?
Només en català i castellà s’utilitza una paraula diferent per jugar i actuar. En altres països on la cultura està més ben valorada com Anglaterra, França, o Alemanya, usen la mateixa paraula (jouer o to play). Ha de ser un joc entre els que som a dalt de l’escenari i el públic.

- Però no és el mateix treballar en un teatre que d’animador d’un programa de televisió: el públic hi va amb una predisposició diferent.
És diferent. En una obra de teatre hi ha el concepte de la quarta paret: passi el que passi més enllà de l’escenari, l’espectacle ha de continuar. En el clown, la quarta paret està darrera el públic i ells també formen part de l’escenari i hi intervenen. Això fa que sigui sorprenent i riuen. Fent d’animador de públic passa una mica el mateix. Hi ha una màxima: trobar el plaer d’estar a escena i mostrar-lo. Això es contagia. Si tu t’ho passes bé, el públic també s’ho passa.

- Deu ser divertit viure al teu costat?
La meva dona diu que si (riu). Però els que ens dediquem a l’humor també podem tenir moments més baixos, o estar cansats. Llavors és el moment de pensar que el públic no en té la culpa i sortir a escena és també una càrrega d’energia positiva, la seva reacció ens activa de nou. Tot i això, és preocupant que ara la gent ja no riu al carrer. La nostra cara de per si ja no somriu. No somriem mai. I hi ha una frase que diu que “no vas ben vestit si no duus un somriure”, així doncs, anem malvestits cada dia i això que costa ben poc somriure.  És l’eina de comunicació més bèstia que tenim.

Durant tota la conversa m’he fixat que ha saludat i somrigut a tots els que han entrat o sortit del bar. Tots ells també l’han respost amb un somriure. Aixalà genera un optimisme especial, costa ben poc somriure estant al seu costat. Definitivament, calen més Aixalàs al nostre món.

 

Més informació: 

Podeu saber-ne més del Ferran Aixalà a través del seu web.

I us deixem un vídeo d'una intervenció d'Aixalà al programa Oh Happy Day! de TV3.

També et pot interessar