Jump to navigation
La Guerra civil espanyola va marcar un abans i un després en la miserable història de les guerres. Per primer cop, tot i que els combats com a tal seguien tenint lloc al front, la població civil que habitava als territoris que fins aleshores s'haurien considerat la rereguarda també veia perillar la seva vida. Entre 1937 i 1939, el Garraf, l'Alt i el Baix Penedès van patir 372 atacs aeris, que van causar un mínim de 197 morts.
La majoria d'aquests bombes tenien com a objectiu atemptar contra infraestructures com estacions, vies de comunicació o fàbriques, però en altres casos l'objectiu no era altre que castigar la població civil. Aquest llibre és el fruit de quatre anys de treball a càrrec de Ramon Arnabat i David Iñiguez, (Coord.), Adrián Cabezas i David Gesalí. Un treball editat per Cossetània edicions sota el paraigua de l'Institut d'Estudis Penedesencs i el seu projecte 'Tots els noms' que al llarg de les seves 256 pàgines inclou 257 fotografies, il·lustracions i gràfics que donen testimoni de la tragèdia que va suposar el terror feixista, però també la voluntat de resistir d'una població civil que va tenir un paper clau a l'hora de construir els refugis antiaeris. Les entrevistes també constaten que l'afectació del que suposa un bombardeig sobre població civil arriba ja no només a qui ho viu, sinó a tres o quatre generacions.
Aquest estudi fa que, a hores d'ara, el Penedès i el Garraf siguin les comarques catalanes on més s'ha estudiat sobre un fenomen que massa cops només ha perviscut a la memòria col·lectiva. Tampoc no estem massa acostumats a que s'expliqui l'objectiu que un exèrcit busca quan bombardeja ciutats. Aquí tot això ho trobem, lligat als detalls particulars. 'El Penedès sota les bombes' és un llibre que transcendeix el territori ja que les seves conclusions són extrapolar les a bona part dels Països Catalans. Especialment a la costa, però no només. Ho exemplifica un petit poble de l'Alt Maestrat, on no hi vivien més que pagesos, que va ser bombardejat acarnissadament amb l'únic objectiu de fer proves de cara a la futura Guerra mundial.
Al primer apartat del llibre es situen els bombardejos dins del marc general i s'exposa com per primer cop a la història de la humanitat el concepte rereguarda deixa d'existir. No només es tracta d'atacar i vèncer l'enemic al front, sinó que es passa a considerar que una bomba a una fàbrica pot evitar que una bala arribi al front. Per tant, el camp de batalla arriba a tot arreu. Ningú no pot estar del tot segur. La conquesta de Mallorca per part dels colpistes va suposar que l'illa es convertís en un porta-avions natural per al bàndol franquista, que no va trigara castigar primer la flota naval republicana i després va desvallestar tot esforç de rereguarda que després pogués esdevenir un argument de guerra al front.
Tot atac estava ben estudiat i no era casual. Estacions, ports i indústries van ser els objectius favorits, però la precisió de les bombes llançades des de 4000 metres d'alçada als anys 30 del segle XX era la que era. I una bomba dirigida a l'estació de tren podia suposar l'enfonsament d'una casa dels voltants.
Les dades també mostren que, a vegades, l'únic objectiu era assassinar tanta gent com fos possible. Si no, no s'explica que el bombardeig que la fàbrica Pirelli de Vilanova i la Geltrú fos a les dues del migdia, quan hi havia canvi de torn. Un moment on potencialment es podia afectar el doble de gent. Un altre cas paradigmàtic va ser la bomba sobre la vilanovina Sínia de les vaques, que va provocar 6 morts tot just tres dies abans de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat, amb tot decidit. L'objectiu en casos com aquests no era altra que generar incertesa constant, i que qui més qui menys passés a desitjar per damunt de tot que la guerra acabés. L'entrada de les tropes feixistes no deixava de ser un mal menor, comparat amb el que suposava anar a dormir sense saber si caldria córrer cap al refugi, o sentir les alarmes antiaèries mentre els fills eren a l'escola.
El treball d'Adrián Cabezas aprofundeix en els sistemes defensius. De bon començament queda clar que la defensa activa era pràcticament inexistent. Els pobles penedesencs no disposaven d'elements de defensa antiaèria. Les armes republicanes eren al front o bé a Barcelona, on sí que hi havia metralletes antiaèries. Per tant, a les nostres comarques l'únic camí viable era la defensa passiva: els refugis. I els refugis són una de les mostres més grans de resistència antifeixista que mai s'han vist al món. El treball testimonia que a Vilanova i la Geltrú es van construir fins a 20 refugis. Tot això a una població d'aleshores 16.000 habitants i que tenia al front 2.000 persones.
El Penedès sota les bombes multiplica gairebé per cinc el nombre d'atacs de què es tenia constància fins aleshores i posa nom i cognoms a 197 penedesencs i garrafencs que van morir a causa d'una bomba llançada des d'un avió. Una xifra que el sentit comú indica que de disposar de tota la informació encara podria ser més gran. Vistos els recursos de què disposava el bàndol republicà a la pretesa rereguarda, la xifra de morts fins i tot pot semblar petita atesa la magnitud dels atacs. I aquí rau l'aportació més important d'aquest llibre: el poble va ser capaç de protegir-se. Els habitants del Garraf i el Penedès no es van conformar amb el paper de màrtirs, sinó que van resistir amb gran dignitat. Aquest és el valor de la memòria històrica. I també, de fer possible en un futur que refugis antiaeris com el de Sant Antoni a Vilanova (un dels més grans que es conserven arreu del país) puguin ser visitats més enllà d'un cop a l'any. Són testimoni d'un poble que, malgrat veure que ja no tenia opcions de guanyar, es negava a ser esclafat.
