Goretti Martínez
,
21/03/2017
Llibres

‘En un bosc, amb llum de lluna’, de David Jou

Celebrem el Dia Mundial de la Poesia amb els versos del poeta i físic sitgetà, que ens fan reflexionar sobre la nostra relació amb el tot

Foto: 

Cedida
David Jou (Sitges, 1953) és poeta, doctor en física, catedràtic de física de la matèria condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor honoris causa de la Universitat de Girona. Ell mateix explica a la pàgina web de l’AELC que va passar la infantesa “entre el taller del meu avi, l’escultor Pere Jou, la biblioteca popular Santiago Rusiñol, de la qual la meva mare va ser bibliotecària durant cinquanta anys, l’escola i la platja”. D’aquí la seva profunda estima pel paisatge de Sitges: “un microcosmos poètic on ressonen molts ideals mediterranis”. Publica poemes des que tenia quinze anys i, als disset, va publicar el seu primer llibre. El poeta confessa que té facilitat pel pensament abstracte i que això l’ha fet decantar-se per una poesia “més aviat metafísica” en la qual conflueixen la ciència i la religió, “dues maneres per mi fascinants de veure el món i la vida”, diu Jou.

Amb més d’una vintena de poemaris publicats (molts, traduïts a altres llengües), així com nombrosos estudis científics, assaigs i traduccions -entre d’altres, de les obres més rellevants d’Stephen Hawking-, la figura de Jou ens sembla imprescindible en un dia com avui. I ens ho sembla sobretot pels ponts que edifica entre ciència, humanisme i religió. Per com utilitza el diàleg, amb un mateix, amb la natura, amb el tot o entre professor i alumne, per construir els seus versos. I per la profunditat, tant imprescindible avui, que ens ofereix amb cadascuna de les seves obres.

Amb l’ajut de l’autor, hem triat aquest poema, En un bosc, amb llum de lluna, del poemari ‘La mística dels dies’ (Viena Edicions, 2015). Ell mateix ens en fa un comentari tot seguit.

En un bosc, amb llum de lluna

“En la nit, en el bosc, sota el cel estrellat,
m’he sentit unit amb el Tot,
i el Tot era això: nit, bosc, cel,
brisa, humitat, el xerric dels grills,
i no calia res més,
cap Déu, cap transcendència”,
confessen alguns.

Però mai no sabem del tot què és el Tot!:
per tal que hi hagi el bosc, la nit,
el cel estrellat, el vent, els grills,
cal molt més que això:
un ordre matemàtic profundíssim,
una sintonia de constants físiques,
unes ruptures de simetria delicades,
un univers immens, una evolució llarguíssima.

La rotunditat de la immediatesa
és un sentiment inoblidable,
però té poc a veure amb la realitat de les coses,
que venen de molt més lluny,
de molt més enllà, de molta més subtilesa,
que la que el sentiment ens permet d’imaginar.

En el fons, la idea de Déu
–en la seva profunditat, puresa i dificultat–
és més propera a la realitat abismal de les coses
que no pas les coses mateixes que veiem
i que tantes vegades se’ns imposen,
tan persuasivament, tan místicament.

David Jou: “Clar de lluna d'estiu en un bosc amic: quina meravella i quin misteri! Ens sentim immersos en la natura amb una profunditat sorprenent, units amb el nostre entorn amb una intensitat inexpressable. Sembla que no calgui més, que no calgui cap Déu, cap altra realitat que la que ens inunda els sentits i l'emoció. Experiència gairebé mística... Però la física ens diu que perquè tot això existeixi hi ha d'haver molt més: un ordre còsmic subtilíssim, un univers de milers de milions d'anys llum de radi, una sintonia precisa entre constants físiques universals ... Quan te n'adones, et sents part d'una raó que desborda el bosc, la lluna, la galàxia, l'emoció, el sentiment; no goses dir que Déu no pugui ser; raó i emoció conflueixen, intimitat i immensitat ressonen l'una en l'altra i et deixen a les portes de Déu o del desconegut.”

 

Més informació: 

També et pot interessar