Jump to navigation
- Quan la gent et pregunta a què et dediques, què respons?
Sóc un vividor ( riu molt) Tinc les meves passions i la meva vida la munto per poder viure-les. Ara mateix són: l’escalada i el salt base. El meu objectiu és poder escalar i volar. El que em dóna? M’agrada sentir-me com un animal més al mig de la muntanya, un que s’emparra per les parets.....un que baixa volant. M’estimo la natura i el que intento és ser lo més animal possible i jugar amb la natura com ho fan els animals
El conec de tota la vida. És fill de la quinta de la riuada de Ponts, i els amics li diem Fusté. Gràcies als seus pares va aprendre a estimar la naturalesa i aprenia jugant tots els esports que li passaven per davant. Als 14 anys dos vells amics ,el Vicent i el Benjamí, el porten a escalar a la via la PORTELLA a la zona d’agulles de Montserrat. L’aventura comença, el David canvia els esquis pels peus de gat, una afició que es convertirà amb la seva vida.
- Que té l’escalada que t’atrapa? Diuen que és adictiva, ho és?L’escalada és adictiva si te n’ensenyen bé perquè si passes por molt aviat et ‘ralles’. Però i tant que ho és! És un esport graduat, té uns graus, unes dificultats. I quan n’has assolit un, sempre vols anar a pel següent. M’atreu no només per l’aspecte físic i tècnic sinó també per l’aspecte mental, si no hi fos seria avorrida. Per mi és un aspecte molt important el factor mental en els esports que practico.
Ho ha pujat tot i en totes les seves modalitats, assolint graus de vertigen: Escalada en roca: grau 8a (7c vista) , escalada sense corda: grau 7b ( 6b vista) , escalada en gel wi7 ( wi4 sense corda) , escalada artificial. Amb quina et quedes?Amb l’escalada en roca. Escalar només amb mans i peus i la roca.
- Sense corda?Evidentment, sense corda i ‘rizando el rizo’ descalç, sense ferralles, ni magnesi per les mans. Així no causem impactes a la roca. Més natural que això ja no hi és, és el més semblant que nosaltres podem fer per assemblar-nos als animals que viuen a la muntanya. Evidentment no és una escalada que puguis fer cada dia perquè al final te l’acabaràs fotent.
- Quina és la primera via que escales sense corda?La primera via que escalo sense corda és en gel a Noruega
- I com et surt fer aquest pas?No sé, jo crec que ho portava a dins i que per tabus no t’atreveixes a fer-ho, no? En el fons, és una forma molt conscient de jugar-te la vida. De fet, ens la juguem cada dia, anant amb cotxe i de mil maneres que ni ens esperem, però no en som mai conscients, mai agafem el cotxe pensant que ens estamparem. Però si que quan vas a fer un’ solo’ hi ha un punt, un moment, que la teva ment ho pensa. Ostres si falles ja s’ha acabat…
No sé com explicar-ho, ho portes a dins... i com he dit, des del meu humil punt de vista és la forma més pura d’escalar. Et posa en una situació mental molt maca i extraordinària. Està clar que si caient sabessis que segur que no et faràs mal no seria tan atractiu com és. És trist però és així. De vegades necessitem jugar amb les nostres vides per sentir-nos més vius. Així són els esports de risc.
Sense corda ha escalat més de 30 vies. Espanya, França, Itàlia, Noruega, Grècia, Estats Units i Marroc. M’explica però que la més especial per a ell és la que té més a prop de casa. La bateja ‘MONTSEC EN EL DÍA’ el David és la primera persona que escala les 5 grans parets del Montsec en un sol dia. 12 hores d’activitat i un total de 2000 metres sense corda.'Quan escales sense corda una de les coses que més et sobten és la velocitat amb que escales una via. No és que escalis més ràpid, simplement no has de parar a posar ferros , a esperar un company, vas tu sol i no pares d’escalar. Una via que pots tardar 6 hores l’acabes fent amb mitja hora, és increïble el temps que redueixes'. I res.... el Montsec és un lloc ‘superespecia’l per mi i té 5 parets impressionants... i un dia caminat per la Diagonal a Barcelona em vaig il·luminar i vaig dir ostres! Ho vull fer! i dit i fet. Ho vaig estudiar, com aniria d’una paret a l’altra, caminant, amb barca, vaig fer una planificació minut a minut i res... així surt. Quan vaig acabar el Montsec tenia una altra cita important, escalar les 6 grans parets de l’Alt Urgell en un dia. 13 hores i 1900 metres. ( riu)
Una lesió escalant el porta a tastar una nova disciplina que l’enamora i que serà el trampolí per conèixer el salt base. El David passa a ser equilibrista i fa realitat el somni de molts: caminar pels aires.
Un dia vaig veure per internet uns vídeos de Slackline. Ostres! que maco poder caminar per una corda tant fina a tanta alçada. Em va cridar molt l’atenció perquè visualment és molt atractiu. Vaig conèixer per casualitat, o no, la gent que ho feia aquí a Catalunya, els Catliners i en poc temps ja n’era membre. Ho vaig provar i la sorpresa és que em va enganxar molt aquest esport i durant un temps l’slackline va aconseguir que oblidés l’escalada. És molt psicològic, hi ha un factor mental molt molt gran. Necessites tècnica i això s’entrena al terra i després t’ho emportes sobre la corda. Aquest factor mental tant elevat em va captivar i em vaig tornar un fanàtic.
- Has obert highlines?I tant! he obert decenes de highlines per tot Espanya. És com un joc i em sento lliure.
L’slackline es converteix en el trampolí de la seva nova passió, el Salt base, considerat per molts com el més extrem dels esports d’extrem. El David m’explica que base és un joc de paraules en anglès: Building, antena, spam i earth. Fer salt base vol dir saltar d’un punt estàtic. Quin va ser el primer?El meu primer salt va ser en un pont de 140 metres a prop de Millau, França. En general els ponts són bons per iniciar-se perquè no tens la paret a darrere, un obstacle molt perillós. No us penseu que el base són 4 dies. Primer fas molts salts de pont, de globus... passes tot un procés abans no arribes a fer les primeres parets. Primer fas les fàcils i poc a poc vas pujant de nivell.
-Quants salts has fet?Ui molts! He fet més de 100 salts d’entre 80 i 800 metres i també n’he obert per tot Espanya. El salt base és bastant nou … molta gent es pensa que som quatre bojos que ens agrada tirar-nos des de algun lloc i no és així. El base és un esport com un altre, de molt risc, segurament el que té més risc ara mateix en aquest planeta, però és un esport , que té molts procediments i entrenes moltíssim.
- Estàs fent la primera guia de Salt base a Espanya, oi?Sí, la fem per amor a l’art. És una guia que no pretén ser una descripció detallada del salt, és un índex amb tots els salts que hi ha a Espanya. Cada salt està documentat: com s’hi arriba amb cotxe, la caminada que has de fer, l’alçada del salt, la dificultat , el tipus de salt, tipus d’aterratge, com tornar….. La idea és donar-te una referència. Per fer-lo, però, t’hauràs de buscar la vida i informar-te amb la gent local. Penseu que els errors en aquest esport es paguen molt cars i cal que cada saltador apami el seu salt a la perfecció.La guia sortirà a l’estiu i serà un PDF gratuït i de lliure distribució. Des de l’associació espanyola de salt base volem que els saltadors que vinguin aquí tinguin la màxima informació, nosaltres per exemple quan anem a França la trobem i ens és molt útil. Falfava i com que som uns bogos del salt ho estem fent!
La modalitat, però, que se’ns dubte fa únic al David és el SOLO BASE. A Espanya només hi ha 3 persones que ho fan, ell és el segon.Escalar sense cordes ja sé el que és , i el salt base també, anem-ho a combinar, no? és perfecte pujo i baixo! Encara que sembli: mira sí! porto un paracaigudes, si caic no passa res, no és així. No totes les vies que fas amb el paracaigudes a l’esquena pots caure, no és un salvavides garantit. Molts cops el tens només perquè un cop arribis a dalt puguis saltar.Escalar és molt engorrós, penseu que porto 8 kg a l’esquena. Crec que fer solo base és una evolució que et surt com a escalador. Una evolució molt conscient i que has d’estar concentrat 100%, no pots fallar.
Has obert els primers solo base al montsec, a la zona de Vilanova de Meià, has pujat i sobrevolat la Cima Grand di Lavaredo. No entenc com un animal de muntanya com tu un dia decideix inventar-se la Festa del Tríceps i escalar l’hotel Arts de Barcelona. M’ho expliques?És molt fàcil, és com tot, és com l’escalada sense cordes….. sóc com un nen petit, que ho veu i ho vol fer. El nen petit ho vol, però després el nen gran diu: a veure, com ho hem de fer perquè tot surti bé? Ho planifiques tot. Hi ha molts factors a controlar. És un tema personal, m’agrada fer això i punt, no hi ha cap motiu reivindicatiu ni res per l’estil.
- I què tal l’experiència?Va ser impressionant, sobretot a nivell tècnic. Són moltes pressions acumulades però del que es tracta és d’estudiar-ho. Anar sobre el terreny, mirar-ho, anar a la nit i mirar les condicions d’humitat. És estrany perquè no és roca, és ferro pintat, no hi pot haver humitat aquell dia perquè patina molt , no tens l’oportunitat de provar-ho abans i saber si podràs pujar . A més a més, estàs a la ciutat i hi ha mil obstacles: faroles, bancs... tot ha d’estar mil·limitrat, s’ha de fer a consciència.
La Fiesta del Triceps from Xavier Coll Cinematographer on Vimeo.
- Té límits el David Fusté? Riu, i molt seriós em diu.Sí. El que no pots fer és passar el límit perquè si el passes ja no estàs practicant un esport de risc sinó que estàs sent temerari . Aquest límit entre el risc i la temeritat és un límit que és dinàmic. Sempre l’has d’anar empenyent però sempre hi ha límits.
Segurament un dels salts al buit que ha fet el David és el de trencar amb allò socialment establert. Conec el teu entorn i sé que tothom es fa una pregunta. Doctor en informàtica, investigador en projectes nacionals i internacionals, 2 patents, 2 premis, emprenedor, crees la teva pròpia empresa a USA. Currículum implacable. Què et fa dir prou i estrenar etapa com a esportista extrem?
Cadascú té la capacitat de decidir què vol fer amb la seva vida. Hi ha gent que ho decideix als 15, altres als 40 i la gran majoria no ho arriben a decidir mai. Jo cada cop ho tenia més clar, no sé que seria de mi al futur però el present el volia per mi. Vaig deixar la meva plaça de profe d’Universitat i vaig canviar d’etapa. Al final l’important que és? és ser feliç el dia a dia no? El currículum el tens, i sempre et servirà per trobar feina, perquè també s’ha de viure. L’informàtica m’agradava però no em feia feliç! La gent enlloc de pensar en el present pensa en el futur i així va! que vivim més en el futur i no acabem fent mai el que voldríem fer.
- Projectes de futur?
Molts! Ara estic gravant un documental sobre el solo base. Un docu que va una mica més enllà i el que busca és ensenyar activitats que no han fet mai ningú , activitats noves i diferents relacionades amb l’escalada i el salt base i que siguin punteres a nivell mundial. Tenim molts viatges programats: Itàlia, Jordània, França, Grècia... el podreu veure l’any que ve! Aquí en teniu un tastet:
Teaser Solo BASE Documentary - El Puro from Xavier Coll Mountain Films on Vimeo.
- Acabem, dos preguntes. Tothom té un lloc, quin és el teu?El Montsec de Rúbies, me l’estimo molt, allí vaig començar escalant i ara hi volo.
- Una recomanació per sortir de casa?Tothom ha de provar almenys una vegada a seva vida fer un biplaça amb parapent pel cel d’Àger.
Acabada l’entrevista em ve una cosa al cap, ell es defineix com un vividor. Jo crec que és de les poques persones que conec que sap viure intensament la seva vida.
