Cristina Mongay
,
02/11/2017
Llibres

Rosario Curiel: "Els llibres són com els pastissos, n’hi ha per a tots els gustos i cal provar-los"

Curiel acaba de presentar la seva setena novel·la, ‘Las cuerdas y el oido’
Rosario

Foto: 

Surtdecasa Ponent
La lleidatana Rosario Curiel durant la nostra entrevista
Ser de lletres és, avui més que mai, tota una manera de fer. Una actitud davant la vida fruit d’un alt grau de sensibilitat que neix a flor de pell. L’escriptora Rosario Curiel és pura lletra, pur relat, pura comunicació. No hi ha gènere literari que se li resisteixi i, amb tota humilitat, i sense més pretensió que l’experimentació, ha anat desenvolupant la seva creativitat en canals tant diferents i alhora complexos com la poesia, l’assaig, escriptura escènica o l’òpera. La novel•la, però, és el seu mitjà preferit. Acaba de publicar la seva setena ‘criatura’ novel•lística, un nou homenatge a les arts, la creativitat i la perspectiva positiva davant la vida. Parlem amb ella!
Sempre he sentit un gran amor per l’idioma, per la comunicació, pel relat i per escriure històries

- Què és el primer que recordes haver escrit, literàriament parlant?
- Doncs va ser un poema, i el vaig escriure amb només tres anys. Era una breu oració que vaig regalar a la meva tieta Natzareth. Realment vaig ser molt precoç llegint i escrivint. Vaig tenir la sort de que als meus pares els encantava la lectura! El meu pare era un lector compulsiu, i ma mare també llegia molt. Teníem una gran biblioteca a casa i mai vaig tenir traves a l’hora d’escollir un llibre. Abans d’anar a l’escola, jo ja sabia llegir i escriure! Per exemple, vaig llegir ‘La tia Tula’, d’Unamuno, amb 8 anys. I ja llavors feia com ara: agafava un llibre, el fullejava, i si m’agradava el llegia, i si no, doncs res, ‘adéu’.

- Diuen que un bon escriptor, ha de ser un bon lector. Es compleix aquest norma en tu?
- Totalment! Sóc una lectora compulsiva, ja des de petita. Amb nou anys vaig llegir ‘Peonía’, de P. S. Buck, sis o set vegades, i cada vegada que ho feia em fixava amb un tret diferent de l’escriptura (els substantius, els adjectius, etc.) Sempre he sentit un gran amor per l’idioma, per la comunicació, pel relat i per escriure històries. Suposo que primer llegeixes o escoltes històries, i aquestes t’enganxen. De petita era una espectadora compulsiva d’Estudio 1, i ja llavors m’inventava històries imitant el teatre clàssic i em disfressava amb tovalloles de bany i imperdibles! (riures) Desprès vaig passar a explicar contes a companyes de classe i muntava jocs, donant papers interpretatius. I a partir dels dotze anys vaig començar a escriure sense parar, i ja llavors havia decidit ser escriptora.

- Què t’aporta escriure?
- M’aporta llibertat i trencar amb barreres. Sóc una persona de paraules, d’idees escrites. Sóc  (de) lletres. Escric cada dia, no ho puc evitar. Per mi escriure i llegir són una part molt important de la meva vida, i els hi dono prioritat davant d’allò ‘urgent’ més rutinari. Cal apostar per cultivar el teu jardí interior.

- A banda de la teva faceta com a novel·lista, també has treballat la poesia, el relat, l’assaig i el gènere escènic.
- Sí! Sóc força inquieta! Hi ha mil coses que m’interessen i que voldria fer. Suposo que sóc de naturalesa curiosa. I de fet, no faig més cursets, de moment, perquè vull dormir més de cinc hores seguides al dia! (riures) Sóc especialista en sortir de la meva zona de confort! I una de les gràcies d’escriure novel·les és que puc perdre’m en variada i voluminosa documentació de tot tipus: ciència, filosofia, etc. Suposo que mantinc viva la nena de dins meu i la seva il·lusió incansable per aprendre.

- Ets sents igual de còmoda amb tots els gèneres literaris?
- Sincerament sí! Tu connectes amb una història, és igual el vehicle / gènere que triïs per explicar-la. Però de totes maneres, el que considero que em costa més d’escriure és el conte. Suposo que cada gènere té el seu moment. Per mi la poesia sorgeix, quan vol, i no tinc cap pretensió comercial amb ella. És una manera de reconnectar amb les meves arrels. Els meus contes i obres de teatre, en canvi, són bàsicament encàrrecs. Però per mi la novel·la és el gran canal comunicatiu, perquè hi colo tot tipus de gèneres (fragments de poesia visual, m’invento cites, etc., a l’estil Borges). Fonamentalment, em considero novel·lista.

- Ets doctora en Filologia Hispànica, però també tens força formació en el teatre i el cant.
- Això també ve de lluny, com has pogut comprovar! (riures) Jo era la típica nena que actuava a les funcions de l’escola, i vaig escriure la meva primera obra de teatre amb quinze anys. La següent als disset. Però aquestes van sortir pel gust de provar, d’intentar escriure-les, com un experiment. És cert que al llarg de la meva carrera també he actuat, però he llegit molt i molt teatre. Ho feia de manera sistemàtica entre els deu i els catorze anys, combinava Shakespeare amb Mortadelo y Filemón, sense cap tipus de filtre ni tabú. De totes maneres, les obres teatrals que he escrit i que s’han representat, ho han fet fruit de la casualitat. Per exemple, a través de l’encàrrec que van fer-me des del Liceu, i que consistia a escriure una òpera de càmera per a l’Albert Guinovart, titulada ‘Atzar’; o l’obra ‘Manual de Destrucciones’ que vaig escriure a petició del director i actor lleidatà Jaume Belló. M’encanta treballar en equip!

- Entre els projectes latents en els quals estàs treballant actualment, crec que també n’hi ha de relacionats amb el setè art.
- Sí! Estem preparant un curtmetratge amb el director José Mellinas. La veritat és que m’encanta el cinema, tota la vida que l’he viscut amb passió. Has de pensar que si el meu pare era el dels llibres, la meva mare era la gran fan de les pel·lícules. En realitat, després d’escriure ‘Manual de Destrucciones’, amb Mellinas vam rodat un altre curt, però no el muntarem mai, ja que era un experiment audiovisual.

- De totes maneres, aquest treball en equip que permeten les arts escèniques, i el cinema, és l’antítesi del teu treball novel·lístic.
- Efectivament! Però m’encanten els dos mons! Amb la novel·la, em decanto per la narrativa urbana, més experimental, però també he treballat amb la novel·la lírica, molt més introspectiva.

- Portes sis novel·les a la teva esquena: ‘El Secreto de mi Nombre’ (1997), ‘Sobrehumanos y Cebollas’ (1999), ‘Antes del Gran Silencio’ (2003), ‘El Ojo de Blaqueloc’ (2010), ‘Memorias de la Salamandra’ (2012) i ‘Subway Placebo’ (2014). I ara acabes de publicar la setena ‘criatura’, ‘Las cuerdas y el oido’ (2017).
- En realitat són set novel·les publicades, escrites en tinc tres més! (riures) La darrera va sorgir per la unió de diversos factors. Portava força temps escoltant tres compositors de música clàssica, la meva pròpia tríada capitolina: Vivaldi (l’escolto al matí, ja que et fica les piles), Mozart (per als moments més suaus o més tràgics) i Bach (quan necessito organitzar-me). Cadascun d’ells per un moment determinat. I va sorgir l’ocasió de portar a la meva filla a veure la ‘La petita flauta màgica’, a l’Auditori Enric Granados. Recordo veure la seva cara de sorpresa i il·lusió, i d’alguna manera em vaig veure a mi mateixa de petita, com si estiguéssim a l’altra banda d’una corda. I de cop, com si tot es col·loques al seu lloc, vaig començar a escriure aquesta història –el 18 d’octubre de 2005–. Vaig apuntar: títol provisional: ‘Las cuerdas y el oido’, i així es va quedar (riures). 

- Què expliques a la novel·la?
- Tracto el concepte de l’oïda, ja que necessitem escoltar el món que comprendre’l. Em vaig inventar un personatge, un violinista, que té oïda absoluta, però que perd aquesta qualitat i ha de reinventar-se. És un personatge que viu al marge de la societat, a la perifèria, que no té una vida estàndard i que, davant d’un pla de vida que es trenca, ha de reposar-se. I passa a convertir-se en cambrer del Cafè Mont-roig de Sitges, un dels meus llocs preferits on observar la societat que hi passa al llarg del dia.

- La teva passió per l’escriptura l’apropes al gran públic no només amb publicacions, sinó també des de l’aula, al peu del canó. Has estat professora de la Universitat de Lleida, i actualment ho ets de l’Institut de secundària Màrius Torres i a l’Escola d’Escriptura de Lleida.
- Jo vaig començar a donar classes sent molt joveneta. I tot i les diferències d’edat dels alumnes que he tingut i que he tinc, he de reconèixer que no existeix tantes diferències entre ells, en el bon sentit de l’expressió. A pràcticament tots i totes he sabut veure el seu jo interior, l’infant que porten dins. Tothom tenim quelcom que ens fa remoure per dins, i cal trobar-lo per sentir il·lusió.

-Què t’inspira a escriure?
- M’inspira el món, la realitat tal com està. Una cita que em crida l’atenció, una mirada, un objecte, una cançó, una notícia, una conversa, un vídeo, etc. I qualsevol estímul, m’agrada capturar-lo a les meves llibretes. Escriure és un gran entrenament. Jo escric sempre! Sempre dormo amb una llibreta a la vora de la tauleta de nit, i sempre en porto una altra a la butxaca. I, de cop i volta, em trobo escrivint.

- Tot i la teva experiència, encara és un repte per tu afrontar el paper en blanc a l’hora d’iniciar un nou projecte?
- La veritat és que m’agraden molt els reptes. I per mi, escriure és un 10% inspiració i un 90% de transpiració. Sóc una mà que escriu, i ho faig sempre, un qualsevol moment i racó! No temo el paper en blanc.

- Com llegeixes? Tens algun ritual a l’hora de llegir?
- Jo llegeixo subratllant i omplint fitxes! Sóc molt metòdica, i tot i que m’encanta el paper (l’olor, el tacte, etc.), he de reconèixer que el llibre electrònic és molt pràctic. Pots portar mil llibres dins d’un e-book, no pesa gens i també pots fer anotacions i enviar-les al correu electrònic per seguir treballant amb elles. Permet apropar-te a lectures inèdites o a consultes ràpides.

- Com a lectora, ets de les que acaba els llibres que comença a llegir-los?
- Si m’enganxa sí! Però si no, fora! Sóc molt trapella en aquest aspecte! Pensa que em vaig entrenar molt de petita! (riures) El que sí que és veritat, és que potser, més endavant, connectes amb aquest llibre. Tot té el seu moment. Amb dinou anys, per exemple, després d’haver-me llegit l’’Ulisses’ de James Joyce amb disset anys, vaig proposar-me llegir ‘Paradiso’, de Lezama Lima. Era tan i tan barroc i complex que els vaig aparcar, però als vint-i-quatre el vaig tornar a agafar i el vaig devorar.

- Explica’ns què és per tu el concepte ‘ESCRIVIVIR’ (Escrivir + Vivir)?
- ‘ESCRIVIVIR’ és una manera de viure. Va sorgir de la meva pràctica i del fet d’explicar als meus alumnes les tècniques de l’escriptura creativa. ‘ESCRIVIVIR’ vol etiquetar la meva manera de fer: viure des de l’escriptura, i escriure des de la vida, prenent-la com a font d’inspiració. Jo sóc lletres, sóc escriptura. De la mateixa manera que un respira, un escriu. Escriure és quelcom natural i no hi valen bloquejos ni exigències, perquè amb ells es perdria la màgia del procés.

- Envia un missatge a tots els nostres lectors i lectores!
- Cal donar una oportunitat a la lectura i a l’escriptura. Sempre hi haurà un llibre que et cridarà l’atenció. El llibre et vindrà a tu, t’escollirà a tu, i no al revés. Potser serà pel seu color, pel títol, pel format, etc. Per connectar amb un llibre només es cal donar ales a la curiositat: passejar-se per una llibreria, una biblioteca, consultar les aplicacions d’Internet o les recomanacions dels diaris, revisar Google Acadèmic, els blogs, les xarxes socials, etc. Existeixen mil maneres de fer-ho! I sempre hi haurà un llibre per a cadascú, i si et tracta de diners, hi ha mil vies legals per consultar-los sense gastar ni un euro. Jo recomano fullejar-los, olorar-los, i alguna cosa d’ells t’enganxarà. Els llibres són com els pastissos, n’hi ha per a tots els gustos i cal provar-los.

Més informació: 

Etiquetes