Jump to navigation
- De quina necessitat neix el col·lectiu La Cicatriz?El col·lectiu està format per diverses professionals, dones de diferents sectors, i neix per la manca de referents. Com a dones lesbianes i bisexuals no ens veiem representades en l’art que consumim, ja sigui en el teatre com en la televisió. Ve del desig de crear referents per les dones artistes que venen darrere nostre, de visibilitzar col·lectius que no depenen d’una visió externa d’un director, d’una productora, d’un home o d’algú que té diners, sinó de projectes que troben les eines per tirar endavant.
- Costa trobar referents en la ficció que parlin d’homosexualitat. Quins van ser els vostres?L’Andrea és lesbiana i li va costar molt sortir de l’armari. Ella sempre parla de les dues lesbianes de la sèrie ‘Hospital Central’, tot i que és anecdòtic perquè es presenta com “la parella lesbiana” de la sèrie. Ja estava bé perquè ho normalitzava però no estava explicada per algú del col·lectiu. En l'àmbit dels musicals, quan vaig sortir de l’Institut del Teatre jo vaig interpretar una dona lesbiana i allà em vaig adonar que calia parlar d’aquest passat maltractat.
- Va ser aleshores quan en va sortir l’obra ‘Una llum tímida’. Sí, és una obra musical que ha sortit directament de nosaltres. És una història de dues lesbianes explicada per lesbianes i bisexuals. Volem mostrar la nostra història com a lesbianes, què va passar amb elles durant la dictadura? La ficció no es fa responsable d’això, nosaltres ho volem reconstruir.
- De fet, en aquesta obra musical partiu d’una història real que va passar a Castella-la Manxa i l’adapteu. De qui parla?És la història de la Isabel i la Carmen, dues professores que es van conèixer en una escola i es van enamorar. Les dues tenen situacions familiars molt diferents però marcades pel catolicisme de l’època del franquisme, per l’homofòbia i pel feixisme. A una d’elles, la família l’obliga a internar-se a un hospital psiquiàtric per curar l’homosexualitat, on s’utilitzaven electroxocs.
- Com va ser el procés de documentació i creació?Sobre la Isabel i la Carmen hi ha molt poca documentació, no en sabem ni els cognoms. Amb les quatre dades que tenia ja podia saber d’on venien i on havien acabat i a partir d’aquí em vaig inspirar en els sentiments de les dones lesbianes que conec i en les noies del col·lectiu. Volia saber què és dur en secret tot això, la solitud que et genera i la relació que es crea amb aquella persona, que va més enllà d’una història d’amor. Comparteixes la teva identitat només amb una persona, que és amb qui et cuides, amb qui t’enfades i amb qui somies. Des de la intimitat acabem parlant d’una època, de quines són les conseqüències de l’homofòbia en les persones. L’homofòbia mata, actualment també.
Integrants de La Cicatriz. | Foto: Cedida - Amb quines dones has parlat?M’he basat en supervivents de l’època del franquisme, en persones grans LGTBIQ+, com són la Paulina i la Encarnita. Una d’elles ha fet molt activisme, moltes coses de les que ens explicaven coincideixen amb el que els passa als personatges de l’obra. Ens hem anat trobant que el que vivien les persones LGTBIQ+ era sentir por a perdre la feina per ser descobertes, molta solitud per haver-se de desenganxar del nucli familiar. També violència familiar, tant física com verbal, que és una cosa que la Paulina explica d’una manera molt crua.
- Tot això es viu ara?I tant! Ens vam trobar que a mesura que parlàvem d’aquest projecte ens trobàvem dones que ens explicaven què els passava ara. Moltes companyes viuen, per exemple, una persecució per part de la família, que vol que s’ho tractin psicològicament. La vergonya és una paraula que fem servir molt i els personatges la tenen impresa al cos. Moltes lesbianes, de petites i adolescents, l’han sentida en algun moment. L’acceptació positiva des d’un primer moment costa molt de trobar, s’acostuma a passar molta vergonya per la teva condició de lesbiana o bisexual.
- Moltes noies joves vindran a veure l’obra, veuran una història d’amor entre dones i un col·lectiu que crea sense les directrius d’algú que mana des de fora. Sentiu responsabilitat?Jo sentia molta responsabilitat sobretot quan no estava fent això. Sento que sóc una artista encara que el meu país no vulgui que ho sigui, ningú m’empeny a ser-ho. Jo tinc moltes coses a explicar i no vull que les dones que comencin a estudiar teatre ho facin amb desil·lusió. És difícil però volem que les noies s’adonin que són necessàries, que han de participar. Vull obres de teatre que no només siguin entreteniment, vull que ens posin a la corda fluixa com a societat, que vinguin noies joves i fins i tot gent homòfoba.
Instagram La Cicatriz Web Centre d'Art Lo Pati
