Pirineos Sur, música sense fronteres.

No hi ha cap dubte que el Festival Pirineos Sur, que es desenvolupa cada mes de juliol des de fa 22 anys al Pirineu d’Osca, dividit entre les localitats de Lanuza i de Sallent de Gállego, a la Vall del Tena, té alguna cosa especial que el fa únic. 

Ja no em refereixo només a l’espectacular situació de l’escenari flotant en ple embassament de Lanuza, en mig d’espectaculars i mítiques muntanyes com són la Penya Foratata o el Balaitus que tenen la privilegiada oportunitat de presenciar les actuacions sempre amb una fresqueta molt característica. Aquest fet especial el té la perfecta comunió que habitualment aconsegueixen els artistes, procedents dels llocs més inversemblants del món, amb un públic procedent de totes les parts de l’Estat, des del País Basc a l’Aragó, passant per Madrid, Catalunya, el sud de França i també d’altres indrets més llunyans. En moltes ocasions el públic presencia artistes que mai a la vida han sentit fins al moment, però sempre mostren interès per la proposta. També és de destacar el bon criteri i la diversitat lingüística de l’organtizació, la Diputació d’Osca sota el criteri del director artístic Luís Calvo. Al Pirineos-Sur el català, aquesta llengua tan propera al Lapao “que és la mateixa”, segons va dir Calvo en la roda de premsa del dissabte, s’hi escolta sense problema i el públic l’accepta sense cap tipus de comentari o d’estranyesa. Enguany els protagonistes de la primera nit van ser els Manel amb el seu nou disc ‘Atletes baixin de l’escenari’, igual que fa dos anys vam escoltar els Antònia Font, Miquel Gil o Pascal Comelade & Albert Pla i d’aquí uns dies farem el mateix amb la Sílvia Pérez Cruz i la seva música on barreja el català, el castellà o el portuguès. 

Però tornant als Manel, el grup de Guillem Gisbert, ja força conegut a la resta de l’Estat, va fer un concert tan normal com si és tractes de qualsevol ciutat catalana, tot i que, evidentment, les presentacions de les cançons van ser en castellà, mantenint en tot moment l’ironia i les explicacions d’algunes anècdotes entre cançó i cançó. En mig d’una previsible tempesta que s’acostava amb perill, els Manel es van agradar de nou i van agradar al públic que els va acomiadar amb una rialla de satisfacció. La sorpresa de la nit la va posar el grup quan va acomiadar el concert posant una cançó de José Luis Perales, ‘Me llamas’, perquè sembla que en una crítica d’un periodista els van comparar amb aquest artista. De fet, bona part del públic, va cantar la cançó entre la sorpresa i la incredulitat d’alguns dels presents.

 

La nit va continuar amb la unió entre Eli ‘Paperboy’ Reed, músic de soul de Boston, i la banda gironina The Pepper Pots, que regularment els acompanya des de que fa un parell d’anys van enregistrar un EP. Va ser un concert intens, amb protagonisme destacat del cantant de Boston i els seus exercicis d’estil amb la veu en els quals fins i tot va arribar a cantar a cappella una peça, un esforç que el públic va saber agrair després de la cancel·lació de la seva gira de fa dos anys quan ja havia de tocar al Pirineos Sur. Tot just acabar l’actuació, la tempesta va caure amb gran força al recinte i el públic es va haver de refugiar a la carpa on va continuar la festa amb dj’s.

 

El dissabte el festival viatjava cap a l’Amèrica Llatina, cap a les ciutats de Bogotà i México DF, amb els grups Doctor Krápula i Café Tacvba, que tornaven al festival després d’una visita inicial l’any 2003. Doctor Krápula, grup totalment desconegut aquí, va sorprendre amb la seva posada en escena i amb la força de la banda. Rock, funky, hip-hop i ska combatiu en una barreja entre Rage Against The Machine o els valencians Obrint Pas, si volem comparar-los amb alguna banda més propera. Els Doctor Krápula són una banda que podria entrar a formar part perfectament de bona part dels festivals que es fan a la Península on es barregen grups d’estils molt diversos però políticament compromesos. Val la pena escoltar el disc ‘Viva el planeta’ o donar un tomb per youtube per descobrir-los.

La nit la va tancar com dèiem els Cafè Tacvba presentant el seu darrer disc ‘El objeto antes llamado disco’, un treball on es continua combinant el rock i el pop amb alguna pinzellada d’arrel del seu país. El públic, amb presència destacada d’alguns mexicans i també d’altres països llatins, va demostrar al Pirineos Sur per què és un dels grups més conegut de l’Amèrica Llatina tot i que de vegades la seva fórmula pot resultar-nos una mica estranya al públic estatal, més aviat acostumat a la música anglosaxona. 

El primer cap de setmana també va deixar altres sensacions a l’escenari de Sallent de Gállego, al costat de les parades dels Mercados del Mundo, on de nou hi ha una variada oferta gastronòmica de diferents procedències. Vam tenir la sort de descobrir el grup de Minsk, Ethno Trio Troitsa, una formació que barrejava ritmes actuals amb ritmes tradicionals de la zona gràcies a la potent i imponent veu de l’etnomusicòleg i cantant Ivan Kirchuk. En canvi, uns problemes amb els avions van impedir de poder gaudir de la música dels portuguesos A Naifa, una interessant proposta pop-rock amb la veu càlida de Maria Antonia Mendes i la guitarra portugesa de Luis Varatojo.

 

Aquesta només ha estat la crònica d’un primer cap de setmana d’un festival que promet fins el 28 de juliol moltes més sorpreses i que cal seguir perquè ens arriben noms com Salif Keita, Sílvia Pérez Cruz, Paco de Lucía, Estrella Morente o Rachid Taha i altres noms desconeguts però que segur que valen la pena de descobrir. 

 

Més info a www.pirineos-sur.es

 

Foto: Paco Manzano.