Perill: neu

Un bon dia Déu es va aixecar de bon humor i va dir:

 

- “Avui faré el món”.

 

I vinga tu, a treballar: va fer la terra, el cel, el mar i la muntanya. I llavors va dir:

 

- “Oh! Que “xuli” m’ha quedat! Ara faré les estacions!”.

 

I Déu, que no és tonto, va fer la primavera amb flors, l’estiu amb calor, la tardor amb fulles que cauen i l’hivern amb neu.

 

- “Ostres, que guapa queda la neu a les muntanyes! Ara faré l’home”.

 

I el va crear... i l’home, que és molt llest, va crear també les estacions: Baqueira, Port-Ainé, Espot, Soldeu... No és llest l’home ni res... Per això jo em pregunto: si la neu i les muntanyes són un regal de nostre senyor, perquè he de pagar forfait?

 

Aquesta bonica faula li vaig explicar a la dona que em volia cobrar 60€ per un forfait, però no em va servir de res. Ai la neu, que bonica... Ja, segur. Si la nostra mare no ens va parir amb uns esquís als peus, i ni tan sols sabem caminar quan naixem, perquè se’ns fica al cap això d’anar a patir, vull dir, a esquiar?

 

La meva companya em va dir un dia, fa molt de temps, que volia anar un cap de setmana a esquiar. Després de remugar durant dies, al final vaig accedir. Però això d’anar a esquiar no és tan fàcil. Primer problema: la roba. Jo no en tinc perquè mai l’he necessitat però sembla ser que no pots esquiar amb texans i amb una jaqueta de cuir. Has de tenir uns pantalons i una jaqueta per esquiar. Vinga tu, a fer “gasto”. I no són gens barats, no!

 

- “Perdoni senyoreta, la roba d’esquí a quina planta la puc trobar?”

- “És aquesta planta, senyor” -va dir la dependenta.

- “Però si sembla roba d’astronauta! Igualeta que la del paio aquell que va saltar de l'estratosfera! I el preu, verge santa! Si és que se surt de l’òrbita aquest preu! Ho veu com es d’astronauta!”

- “Seguretat, seguretat, un codi 2 a la planta d’esquí!”

 

Un codi 2 és un idiota, o sigui que jo mateix....

 

I al dia següent, cap a la muntanya. Llogues els esquís, les botes... comences a sentir una suor freda per l’esquena... i no és pas per la temperatura sinó pel preu del lloguer. I quan et poses les botes d’esquí automàticament comences a caminar com una barreja de Robocop i el Rei Joan Carles “crick, crock, crick, crock...”.

 

Et poses els esquís i apa xato... ostres si sembla fàcil sobre planet... “Ei! Si estic fet un campió! Ostres tu, ni l’Alberto Tomba!”. I tomba! De panxa a terra amb una cama aquí i l’altra no saps on.

Uns “pijos” em recomanen que agafi un monitor. Sents aquella suor freda a l'esquena de nou al pagar amb la VISA i això que encara no has començat ni a esquiar.

 

El monitor que em va tocar era una barreja de Tata Martino, perque era argentí, i Ricardito Bofill, perquè parlava en “pijo”.

 

- “Essssste, loco, vamosssss a probar de hasssssser cuña”.

 

És que els “pijos” allarguen la lletra ‘s’ fins límits insospitats. Fer cunya és posar les cames com la Lina Morgan i llavors s’ajunten les puntes dels esquís, una puja damunt de l’altra i... Pumba! menges més neu que el Yeti.

 

- “Te falta un poquito de ssssssoltura, pelotudo! Vamossssss a agarrar el telesssssssilla”.

 

Això, agarrar... perquè vaig acabar amb les “garres” al terra, i un senyor cridant:

 

- “No aixequis el cap, no aixequis el cap!”

 

Allò va passar fregant-me el cap. Li vaig dir al Tata aquell que ho deixàvem estar, que la neu no era per mi i vaig anar a la cafeteria. Tres quilòmetres caminant... i el preu del cafè amb llet? Un altre cop la suor freda a l'esquena.

 

I la cara que et queda quan vas a la neu? Aquelles cares vermelles amb la marca blanca de les ulleres de sol, que dína un aspecte súper súper Baqueira... doncs jo a l’inrevés tu! La cara blanca, perque la tenia tota l’estona al terra i la marca de les ulleres vermella, de les vegades que se’m van clavar al caure de morros a terra... només de pensar-hi em fa mal! 

 

Em fa molta ràbia veure aquells nens de tres anys que esquien de por. Les mares els apunten de petits i són uns cracks! Et passen per sota les cames amb aquells cascos vermells i aquell cartell a l’esquena que fica “Compte que sóc petit”. Jo vaig demanar un que posés “Compte que sóc idiota” però es veu que no en tenen.

 

Després de renegar durant tot el dia, acabes fet un nyap i la cosa es complica quan has de baixar per aquelles carreteres de muntanya fins a casa teva, rebentat i cansat com una mala cosa. La meva companya va aprendre una mica i em va dir: 

 

- “Podríem pujar la setmana vinent, oi?”

- “Sí... ja ho mirem”.

- “Baixarem pels túnels que t'estalvies un tros llarg”.

 

No em podia imaginar que hi hagués també un peatge; i en veure els preus.... aquella suor freda a l'esquena.