Perill: revetlles de barri

Amb l’arribada del bon temps es genera a tot el territori l’estranya i curiosa proliferació de les revetlles de barri. Les revetlles: lloc de reunió de canalla i gent gran. Jo gaudia quan era petit amb el tren de la bruixa, amb els llits elàstics, amb els ‘toros’ salvatges, amb els cotxes de xoc... Però a partir de una certa edat, aquestes coses ja no et criden l'atenció.

 

És molt curiós, quan era petit hi havia un paio tots els anys a la fira que tenia un paradeta on col·locaven una rata en un cubell. Després de marejar al pobre animal, la rata entrava per un foradet amb una carta al damunt. Si la rata entrava pel forat amb la teva carta...PREMI! Us podeu imaginar que avui en dia encara hi és aquell paio! Una miqueta més vell, ja amb la veu cascada per les nits de cridòria, però era ell! I les rates també! Tenien noms de cantants famoses: la Montiel, la Pantoja o la Marujita. Algunes rates van morir; d’altres estaven velles, cansades, ja no corrien tant, perdien pèl... mira tu, igualet que les cantants.

 

Després està el paio de la ‘tòmbola’, també conegut com el senyor dels “pitos” i les “pilotes”. Compres un munt de paperetes però t'enganyen com a un senyor amb les preferents. Sents al paio que diu:

 

-“Aquí tenim a un guanyador d'una minicadena, una minicadena!”

 

Quan el seu fill, al qual per una estranya raó anomena “secretario”, va a buscar la minicadena dintre i la treu, el paio torna a cridar:

 

-“Una altra minicadena, una altra minicadena, no parem de donar premis!”

 

El fill que la prova en un endoll i el paio que crida:

 

-“Una altra, una altra, una altra!!!!! Una minicadena!”

 

Finalment entrega la minicadena -que no és res més que un casset amb compact que es fa malbé al segon dia- el paio crida més fort que mai:

 

-“UNNNNAAAAA MMMINNNNIIIIICCAAAAAAADENNNAAAAAAAA!!!!!!!!!!”

 

I què me’n dieu de les actuacions musicals? Al vespre surten les nenes del barri -que els seus pares són de l’associació de veïns-, i fan uns “play-backs” de grans artistes: Chenoa, Beyoncé, Shakira... o sigui lo milloret de lo milloret. I els pares, orgullosos, fan fotos i presumeixen de filla davant dels veïns:

 

-“Miri, miri, aquella és la meva Jennifer!” (sempre hi ha una nena que es diu Jennifer...)

-“Quina?”

-“La de la faldilla vermella”

-“Ah, la que s'equivoca tota l´estona i porta malament el pas?"

-“Vostè es idiota o què? Punki, més que punki!”

 

I després dels aspirants a Tú sí que vales arriba l'orquestra. Les orquestres tenen noms molt curiosos: Xanadú, Maravilla, Dallas, Ilusiones... que enlloc d’orquestres semblen noms de sopes de sobre. Primer comencen amb temes per a què la canalla balli, es cansi i es quedi adormida a les típiques cadires de terrassa, aquelles d'alumini incomodíssimes. La cosa comença amb una d’aquestes cançons de ràdio-fórmula amb aquell anglès de pa sucat amb oli:

 

-“Beibi, beibi, in mai drims, beibi in de midel güizzz youuu!!!!”

 

Després es passa directament als tan esperats “pasdobles” per la gent gran: ‘Julio Romero’, ‘Que viva España’, ‘el Tatachin’ (sí home, el de tatachin-tatachin-chim-pum). Totes acaben igual: CHIM-PUM!. Al final la pobre orquestra toca el ‘Tractor Amarillo’ per petició d'un borratxo a les tantes de la matinada. Vida dura les de les orquestres. Ànims, teniu el meu recolzament.

 

I per finalitzar la nit, xurros amb xocolata. Però al dia següent, en aixecar-me corrents per anar al lavabo gràcies a la combinació de xurros, xocolata desfeta, cervesa, patates braves, cotó de sucre i d'altres... Vaig recordar perquè no m'agraden gens ni mica les revetlles de barri!.