Jump to navigation
Prendre consciència d'això, dels propis hàbits lingüístics, em sembla que és una cosa que només es pot fer des de fora o en contacte amb els de fora. Altrament com fora possible? El parlar s'encomana. Un dia plovia, i jo era molt lluny de casa, però calia buscar aixopluc. Vaig etzibar una "corrim, no?". Els de fora van riure. M'acollonaven i ni tan sols ho sabien. Disortogràficament normal per als d'aquí: corriguem i au. Passar-se a l'estàndard, cosa que els anys, la universitat i el viatjar promouen, és símptoma d'haver-se barcelonitzat.
De la mateixa manera, suposa un problema de consciència descobrir que el bacallà es menja amb samfaina, i no pas amb xamfaina. Compte perquè ja no sabràs mai més com dir-ho. Les tomates (que no tomàquets), al seu torn, es xuquen al pa. Sabem que complim seixanta anys però en celebrarem xeixanta. I caçarem. Caçarem bolets, espàrrecs i cargols. En cap dels tres casos fa falta perseguir gaire la víctima, amb una mica de paci(é)ncia i mà esquerra és suficient. Localismes universals, alguns en greu desús. Llonguets, parracs i brunyols.
En temàtica alimentària, s'endú la palma la controvèrsia de la pastanaga. Carrota pels de Tarroella i estafanòria pels de Palafurgell. La primera podria ser d'influència francesa, l'origen etimològic de la segona se m'escapa. A la Bisbal, molt menys originals, ens inclinem per un estandarditzada pastanaga. La polèmica és sobre la taula: quina és més genuïna? Fem el toc i enraonem-ne. Cum i con és van començar a dir certes coses? No sé si en sabríem treure l'entrellat.
De les LL en fem I, diem pois, badaiar i paia. Als estius, parem el sol entre rentells i rinxoles perquè això de prendre'l ens sona massa de can xava. Mengem bricocs , xuies i trumfes i els nostres pares jugaven a bistric. Nosaltres ja no, el pas implacable del temps i el seu poder homogeneïtzador. Singlantana, escalipatxo i papibou s'han convertit en nomenclatura d'establiments per vèncer-lo. Goita quina ocurrència! Tot són estratègies.
Als més lingüísticament sensibles, ens reca això d'estandarditzar-nos. Tal vegada ho forcem i desnaturalitzem. Altra vegada, tot són estratègies. Lleixes, fressa i estaquirot. És voler anar a contra corrent i no tenir ni banyador. A mi, personalment, arribar a casa i que em diguin "goita, aquestes eles són ben bé de Barcelona", em fa posar molt i molt trista. I si només fos un procés de substitució lèxica encara. El que realment fa un piló de por és que tal dia se'ns puguin arribar a escapar barbaritats del tipus dona't pressa i menys mal que, que què? Bueno doncs res . Que "la llengua se'ns desfà a la boca" he llegit fa poc. Rumiem-hi.