,
14/03/2020
Filosofia
Xut de pandèmia
Foto:
Toni Ruiz

Allà on neix el perill, neix la salvació

Tal com estan les coses molta gent comprendrà que herois com Messi, Zidane, Pau Gasol i d’altres es quedin a casa i no arrisquin a agafar el covid-19. A molta d’aquesta gent li costarà entendre que la comunitat docent es previngui del virus mitjançant tancament de centres.

De la mateixa manera, si s’aturès la producció d’aliments o de transports ens trobaríem en la mateixa alarma. “Com pot ser que no vagin a treballar?” alguns es pregunten.

El cas és que és més fàcil defensar els drets dels rics que els de la classe treballadora. Ningú es queixa de la jornada laboral de Messi però molts ho fan de la de professorat, bombers,... Als Déus no els podem tocar i els hi hem de concedir tots els privilegis del món, fins i tot el de regnar-nos i robar-nos impunement.

Però el que posarà de manifest aquesta alarma social és que en moments de necessitat els camperols, professors, metges, petits autònoms... se’ns faran més visiblement necessaris que mai i es demostrarà que els professionals d’esports d’elit són d’allò més prescindibles i, tanmateix, els seus sous i drets són desorbitats.

Tothom trobarà a faltar escola i institut i poder menjar bé (o almenys hi haurà por de quedar-se sense aliments). Si se’ns trenca la nevera i no pot venir cap petit autònom durant uns dies ens emprenyarem,... Però, en canvi, als grans Barça, Madrid, Espanyol,... poc els trobarem a faltar.

Tot i això qui tindrà més perill de perdre la feina seran els necessaris, als contingents els protegiran com sigui. L’escala de valors capitalista ho ha anat capgirant tot i ens ha fet que valorem coses prescindibles abans que les necessàries.

Valoreu-vos i valoreu als que són com nosaltres. Respecteu-vos i intenteu respectar als que estaran sota mesures de seguretat i són com vosaltres. Som nosaltres qui ajudem a què les coses puguin tirar endavant. La samarreta de 80€ del Barça no us ajudarà en aquests moments. Disposar de serveis sanitaris sí (i els volen privatitzar).

Pensem, aquells que solem ser excessivament crítics amb el personal docent. Ara els trobarem a faltar perquè ens cuidin i ensenyin als fills. Aquells que critiquem les vagues de transportistes o pagesia, on aniríem si no estessin? Doncs pensem en les condicions laborals en què es troben actualment.

I la sanitat pública? Tothom queixant-nos. Doncs ara agafarà tot el seu valor. Qui salva al món som nosaltres i vosaltres junts, no Amazon, ni Dragados, ni el Barça ni Deliveroo. Aquestes empreses desapareixerien i canviant conductes ens hi acostumaríem ràpidament.

Pensem-hi, sisplau.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

07/05/2017
Estic a Tortosa. Encara estic al llit. Mentalment estic al llit però els peus m’indiquen que estic a l’estació de busos de Tortosa.
11/04/2017
Si em toqués la loteria deixaria al meu home i als meus fills i marxaria a una illa tropical a viure la vida. Si pogués desaparèixer del món uns dies, què feliç seria!
28/03/2017
*Advertència: Aquest text és una ofrena boulòsofa creada per generar fam i fum i a partir del fem fer-ne fang.
13/03/2017
Una declaració d’amor, com a mi m’agrada fer. Sense saber-ne massa, m’agrada no parar d’intentar-ho. Pot ser que sembli sempre la mateixa història. Però en el fons no ho és.
08/01/2017
De menut era un poruc. Tant, que vaig haver d'anar a una psicòloga especialitzada en fòbies per tractar la meva por irracional als extraterrestres. Bé, irracional tampoc ho era.
06/11/2016
Se suposa que hauria de tenir gana. No tinc ni ganes de llegir. Me moc per inèrcia i estic aquí per compromís. No tinc gens de gana però al mateix temps me moria de ganes de menjar-me el Delta.
25/10/2016
No sé per què però m’hi vaig atrevir. És d’aquestes coses que quan les vas a fer sents que la cagaràs. Però saps? De vegades crec que les persones tenim ganes de cagar-la. És com una necessitat.